dimecres, 31 de desembre del 2008

ens en sortim?

amb trenta-dos segons sóc capaç de fer un retrat d'un nou passatger. i amb un minut i mig puc beure'm un got de garnatxa. però sóc incapaç de calcular el temps exacte per arribar al cantó. o de fer cas al despertador, encara que sigui laborable. potser és que només sé fer coses petites i insignificants que no són obligades. no quedem, doncs. jo baixaré per la rambla i tu aniràs a buscar vés a saber què, vés a saber qui. llavors, dependrà de tu.

dissabte, 27 de desembre del 2008

Dintre del bosc rodoredià

Em va semblar que no era jo qui caminava sinó
els arbres, tot el bosc. ¿Vaig entrar en el bosc o
ell havia entrat en mi?

[Mercè Rodoreda, Quanta, quanta guerra]


dilluns, 15 de desembre del 2008

ja ho sé tot

sé que escrius en papers rosegats. sé que et creus tot el que dius. sé que t'envies flors. sé que fumes d'amagat, encara. sé que llances les factures de l'antic destinatari. sé que surts sola sota la pluja. sé que beus. sé que trenques onades a contracorrent. sé que segueixes ritmes nous. sé que t'atures als aparadors per a nens. sé que comptes les passes de dues en dues, com abans i com sempre. sé que a casa acumules pots de codony confitat. sé que et tires les cartes. sé que et deixes endur.

no et creguis eterna.

dissabte, 13 de desembre del 2008

divendres, 12 de desembre del 2008


imagina si això
un dia això
un bon dia
imagina
si un dia
un bon dia això
cessés
imagina
[S.B.]

dimecres, 10 de desembre del 2008


et tindré trenta anys

agafat pels collons
amb una hipoteca
mentre l’euríbor
creix com en aquell conte
de les mongetes que arriben al cel,
un lloc on, per cert, mai no passa re.
[A.M.B.]

dissabte, 6 de desembre del 2008

ni cas


pintar-me les ungles sempre m'ha semblat frívol. i ara me les pinto i repinto mastegant versos, provant d'encaixar i pensant com quedaria el quadre de l'ull d'en Klee a l'habitació. després em pintaré els ulls ben negres i em compraré alguna jaqueta gruixudíssima que no permeti entendre les formes.

dimecres, 3 de desembre del 2008

agre

quan sóc carn de canó enmig del fum, quan tasto saliva de cervesa aliena, quan ressegueixo carrers de matinada, quan sento la vella sintonia telefònica, quan em converteixo en musa de pas.
aleshores em torna el teu regust.

dijous, 27 de novembre del 2008

dintre del bosc



I encara millor... aquí.

dimarts, 25 de novembre del 2008

saludable

Diu l'article que «era un home saludable».
He d'entendre que sempre venia de gust saludar-lo?

dissabte, 22 de novembre del 2008

ull alerta

aquell dia em vas dir que mai t'havia agradat seure al meu costat. almenys podia fer caure la mà com qui no vol la cosa. i ara només puc mirar-te fixament als ulls. però no m'espantes.

dimecres, 19 de novembre del 2008

sobre de súper

per què els supervivents no són els que superviuen
i per què els que sobreviuen no es diuen sobrevivents?

diumenge, 16 de novembre del 2008

Samedi

Llevar-se a les vuit i baixar a esmorzar al cafè -que ja no és fet per esperar-te. Carregar un ordinador a primera hora. Sorpreses de lluny al centre cívic. Recordar que estàs pendent d'intervenció. Nostàlgia de te, música, banys i calor. Retorn momentani a Tànger. Unes hores de calma. Una trucada. Unes cerveses càlides. Fred intens. La rutina. Silenci malgrat el soroll. El Sàhara. Copes de més. Un antro ple de fum. I la distància, i la por. I la lluna -l'únic déu és la lluna!- mentre la nit ens clava el seu ullal. I recordar quan érem dos a contradir la nit.



dissabte, 8 de novembre del 2008

No es pot topar amb la veritat i no morir


Hanoi sona bé, sona català. Ah, noi! En Màrius Serra seria capaç de fer-ne algun joc de paraules, segur. Jo no. En Joan-Daniel Bezsonoff explica que Les rambles de Saigon li van servir per veure que la literatura no serveix per recuperar antics amors. Jo encara no ho sé. Jo només sé que hi anirem.

dijous, 6 de novembre del 2008

com un camp de blat

No sé què hi ha on ets. Ni quin temps fa. Ni si fas viatges o puntes al coixí. Aquí ha arribat el fred però s'està bé. Tot segueix més o menys igual. De fet, ja ho saps. Més o menys perquè aquests dies el teu germà està lliurant batalla a cor obert. És fort. Els camps són forts com roures, i geniüts i tossuts. Els camps estan acostumats a suportar les inclemències del temps i a viure cara al vent, el fred i les gelades.

Quan torno amb el teu cotxe per les corbes sovint penso en tu. Molt sovint, més del que creia. I això et fa feliç, segur. Igual que quan passo per sota la finestra. Sigui l'hora que sigui sempre, sempre, miro les cortines i a vegades em sembla veure't-hi de reüll.

Jo demano viure al mig d'un camp solitari però sembrat de blat, o de qualsevol cosa ben daurada.

dilluns, 27 d’octubre del 2008

dimecres, 22 d’octubre del 2008

El Paralelu del Poble Sec

Explica Ramon Barnils en un dels seus articles que en els anys d'èxit del Paral·lel autèntic, el Paralelu de les vedettes i del Molino (al qual la paranoia franquista li féu treure el roig del nom) i l'Apolo, corrien uns versos que deien:

Ai, Joanet, Joanet,
què m'has dat, què m'has dat,
això és amort,
i lo demés són qüentos xinos;
esos ocos assassinos
han de sert mi pardission, xim pom.

dijous, 16 d’octubre del 2008

des que

i ara véns a explicar-me tot el que has fet des que no hi sóc. ja veus. mira, si vols t'explico les meves tardes lluny de casa. o per què em pinto els ulls de colors. potser no vull sentir-te, però puc dir-te què volen dir aquestes noves cicatrius i per què porto els collarets que odiaves. que ara ja sé regalar petons als semàfors i sé creuar sense mirar. toma. i que veure't aquí, pf. si em deixes, et diré que ets aquí perquè vas perdut fa dies. i ara vés a saber què busques. a tu, et busques. jo ja no tinc res per regalar-te. o sí, què vols. digue-ho que potser obro el basar i en surt tot el que he anat arreplegant des que no hi sóc.

(tot és culpa de la visita d'espaldamaceta al cotxe)

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Als poetes de Kukident

Arrepapada al sofà després de sopar em criden l'atenció unes imatges televisives de senyors i senyores d'edats prou venerables lluint les respectives dentadures postisses. Com que últimament estic fent un curset accelerat de dentadures i, sobretot, d'estris i alternatives per fixar-les amb contundència, doncs, m'hi aturo. (Un parèntesi: el curset no va evidentment per la meva boca -esperem que els efectes de l'ortodòncia durin molts anys!- sinó per la boca d'un avi, amb demostracions a tota hora i en tot lloc incloses.)

A l'anunci de Kukident pro (sobretot que sigui pro, que això ens proporciona la seguretat de l'efecte) apareixen les dentadures estupendament fixades d'aquestes persones venerables en situacions d'allò més versemblants, com ara una actuació d'òpera. Ben bé allò amb què es troben cada dia. I fora bromes, que de la gola de l'avi que esmentava abans poden sortir-ne notes musicals enmig de la situació menys creïble (vaig poder-ho presenciar a la rebuda d'uns familiars a l'aeroport).

L'anunci acaba amb un eslògan que diu "Fes una mossegada a la vida!" No sé de qui és el mèrit. Si dels propietaris de la marca (que ja van encertar-la de ple amb aquest nom tan cuco i professional) o dels guionistes de l'espot. El cas és que o bé són artistes o plagiadors sense escrúpols d'una de les nostres poetes més admirades, Maria Mercè Marçal. Jo em decanto cap als danesos, seria genial descobrir-los que nosaltres fa temps que ho fem, això de mossegar(-la, -nos, -ne).

dissabte, 4 d’octubre del 2008

...perquè la vida sempre impera

Diu Laurence, a Les belles imatges: «Sempre he rodat sobre carrils. Mai no he decidit res: ni el meu matrimoni; ni el meu treball; ni la meva aventura amb Lucien: s’ha fet i s’ha desfet a pesar meu. Les coses em passen, res més.»
[Simone de Beauvoir
]

divendres, 3 d’octubre del 2008

A ulls clucs

Al lloc menys pensat apareixen morts de por que esperen que algú els solucioni vés a saber què. Els veus que et miren de reüll i defugen la teva mirada -que al mateix temps busquen tot reclamant suport- des d'una cantonada perduda enmig de la barbàrie. I tu, mentrestant, vas sobrevivint a empentes. Ja els allargues la mà, ja. Però no els dónes ni temps per agafar-se.

diumenge, 28 de setembre del 2008

Del sol

Aquest gust incipient de tardor em queda a mig empassar i em torna. I a mi, que era fera de tardor, de fulles seques i records melancòlics, ara em falta l'estiu. El sol esbatanat, els còctels a la terrassa i la calor asfixiant. El cos ho enyora i llança senyals a tota hora. No vull ni paraigües ni jerseis de mig temps. A casa encara hi ha les samarretes de tirants, les sandàlies i restes de sorra de platja a cada racó. Que si la dita popular diu que es perd un llençol a cada bugada, jo hi perdo o guanyo arracades, depèn de la batalla. Però som al ball i hem de ballar. I em retrobo , com sempre, en les paraules del poeta, jo, que vinc del sol i encara hi visc. «Massa cor disponible. Massa excés de nosaltres tremola.»

dijous, 25 de setembre del 2008

a la trinxera (III)

després de la treva, vénen dies d'atacs inesperats. no falla mai.

després de sortir a donar una volta, de gaudir del paisatge invisible fins ara. després d'inspeccionar pam a pam el terreny. he creat noves rases. he ampliat el refugi. és hora de tornar a l'emboscada, de soterrar-se entre la terra seca per les hores altes del sol estiuenc. altre cop la protecció contra el mal, contra la por, contra vosaltres, atacants inesperats. prendré corda i brides per retenir-me i ignorar que potser és hora de fugir i volar enllà després de tant esperar la resta de l'esquadró. per ara m'endinso dins la closca de cranc que em fa de casa. com un cargol. si paro bé l'orella, encara puc sentir algun batec d'ales.

poso les mans a la bandolera. les granades de napalm són a punt.

dissabte, 20 de setembre del 2008

Pas a la tardor: del BAM al Bages

perquè demà ens pertany
Mishima

Potser seria bona idea anar avui a Barcelona. Són dies de BAM.
I no perquè en sigui una seguidora fidel, no. De fet, no hi he anat mai. Embalum de gent, modernets i cerveses a preus abusius m'allunyen gairebé sempre de la capital. Però coi, és que hi seran els Love of Lesbian, Krakovia i Mishima! Massa; és massa. El gurú Shuiwa, la cantant Vinila Von Bismark (amb el nom paga) i el poeta Carabén -que assegura que «als catalans ens agraden les causes perdudes». Tot junt el mateix dia i gairebé successivament. Medicina per l'oïda, la vista i l'ànima. I una vegada més he de dir que no. No hi seré. Sigui perquè sóc lluny de casa, per trajectes de conmpromís a l'aeroport, perquè no hi ha quòrum o per casaments d'upa. Sigui pel que sigui, hauré d'esperar-me a la propera.

I a més, hi ha le MMVV amb presentacions sucoses.

Però jo seré de casament en una era bagenca amb nom de formatge. Amb vestidet d'estiu i sabates de taló. Amb vosaltres. I tot això és prou seriós com per fer-ne matèria blocaire.

diumenge, 14 de setembre del 2008

Sorpren-me, provoca'm

Hi ha persones que et sorprenen. Amb un truc de màgia, amb quatre acords de guitarra o recitant Baudelaire. És allò que no t'ho esperes i patapam!, es treuen un as amagat a la màniga i et deixen amb un pam de nas. És allò de "no ho hauria dit mai de tu" que fa tanta gràcia, o tanta ràbia, quan tu n'ets la receptora. Les passions ocultes de la gent queden amagades sempre rere la primera impressió que te'n fas, d'ells. I després, sorpresa.

Hi ha persones que et provoquen. Amb la seva actitud. Sense voler-ho. Però van per la vida provocant. Amb una mirada, un gest o una paraula. Provocació. I és genial i horrible a la vegada quan sents aquest desafiament damunt teu, que actua sense premeditació però que et deixa petrificada. T'esveren per dins i et deixen tota sacsejada. I això que ben sovint a primera vista no ho hauries dit mai.

Hi ha persones que et sorprenen i et provoquen a la vegada. Aquest moment és tremendu i no el recomano pas. No saps on posar-te. I mires al voltant i res, sembla que ningú més es troba igual que tu. Com pot ser -et preguntes-, que no se n'adonen? I t'amagues, rere la trinxera i amb totes les armes possibles a la rereguarda. Per si de cas. Preparada per matar.

dimarts, 9 de setembre del 2008

vençudes, mai

Vençudes, no: ferides
a l'arrel i a l'escorça,
marcades per l'empremta
roent, sense remença
del silenci. Del glaç.
[Maria Mercè Marçal]

dissabte, 6 de setembre del 2008

en un instant

- Fugim?
- Si ho fem, encara hi haurà secrets?
- Cada dia.
- Fugim, doncs.

dimarts, 2 de setembre del 2008

De nit

Dormo amb les claus lligades a la cintura. Em frego amb all.
Per no tenir malsons.

diumenge, 31 d’agost del 2008

les primeres vegades

la primera bufetada, el primer viatge, la primera feina, el primer porro, el primer cafè sol, el primer petó als llavis, la primera posta de sol en companyia, el primer queixal del seny, el primer gintònic, la primera pitjada a l'accelerador del cotxe, la primera rosa, el primer nòvio, el primer post, el primer avió, la primera regla, la primera cançó compartida, la primera poesia, la primera borratxera, el primer clau, la primera classe, les primeres carícies, les primeres factures compartides, els primers matins amb tu.

de tot això m'enyoro i de molt més. de la primera sensació de tot, i de tu. perquè res es torna a sentir amb la intensitat de les primeres vegades per molt que hi tornis. i tot i així, hi tornem, hi tornem, hi tornem. només per intentar atrapar el nosequè que ha quedat perdut entre els records.

divendres, 29 d’agost del 2008

Pensant maneres

Som masoveres
del firmament

tenim trinxeres
d'amor ardent
a la butxaca

i foc i gent
a la barraca
pensant maneres.

[Enric Casasses]

Gran poema. El musica Miquel Gil, i ara també Joan Miquel Oliver?

dimarts, 26 d’agost del 2008

Un batec d'ales

No cal anar tan lluny. Des de dalt d'un tobogan d'un patí de platja, cervesa en mà i vent al rostre, pots sentir tota la llibertat del món. Aquell moment, sabíem que acabaria sent poètic. No sentia res, només les onades que es trencaven ben a prop i tota la llibertat a les mans. Que tot es precipiti des del dia u ja comença a ser un costum. El cor va tan ple que se me'n va enfora i les parets em cauen després de vint-i-quatre hores. Un batec d'ales, tot és tan senzill com provar el primer aleteig i deixar-se endur pel vent. Pots descobrir-me com una voladora d'excepció.

Llibertat calma i energia arriscada. Sovint no calen més paraules.

diumenge, 17 d’agost del 2008

Boxa, cançó francesa i nits de Costa Brava

A priori, per a mi, Marcel Cerdan és un nom de restaurant. L'he descobert fa res gràcies a una nit de tisana al passeig marítim de Platja d'Aro. Les casualitats-causalitats van voler que el mateix dia llegís un apunt al diari que parlava de l'existència d'un boxejador i de la seva relació amb Edith Piaf.

L'octubre de l'any 1948 mentre Edith Piaf cantava a Nova York, Marcel Cerdan moria en un accident d'avió a les Açores. Cerdan volava travessant l'Atlàntic per reunir-se amb ella. Rics, joves i famosos, formaven una de les parelles del moment. Ell, campió de boxa; ella, cantant d'èxit.

Piaf, nascuda sobre la capa d'un gendarme que va atendre el part, filla de mare alcohòlica i pare acròbata de circ, criada per la seva àvia en un bordell francès; va caure en una depressió. Petita i genïuda, amb una vida plena d'excessos i viscuda al màxim, es va enganxar a l'alcohol i a la morfina. Morí el 1963.

Qui sap per què, els fills d'en Marcel Cerdan s'han dedicat a la restauració fora de França. I ara hi ha un restaurant d'aire francès a Alacant, i un altre al passeig de Platja d'Aro. No els he tastat encara. Queda dit.



dilluns, 11 d’agost del 2008

A dos temps

Carrers deserts sense cafès, sense motos, sense parades de mil i una llaminadures. Carrers tranquils on travessar al moment que toca: senyor verd (sempre és un senyor), endavant. Trajectes a peu o en cotxe propi, els taxis són un caprici de senyoretes. Dutxes de luxe, aigua freda-tèbia-calenta-freda, les xancletes només per a la platja. Banys nocturns de platja perquè la lluna ens pugui acariciar, per fi. Rambla amunt i avall, tranquil·litat, lluny del bullici casolà del bulevard. Cafès amb gel, gintònics, cerveses. On són ara els tes, l'aigua calenta i el Hawai? Enyor dels dàtils de mel, de l'aire cremant i de la manca de termòmetres (nosaltres érem els millors sensors de la temperatura). Cagarrines a destemps. Estones robades a vosaltres, sort. Intercanvi de cròniques estiuenques, relats mítics. Retrobaments. Enyorances.

Que algú em faci sentir aquí d'una vegada.


dissabte, 9 d’agost del 2008

Baralla de deu cartes

Això és la Puresa, la Rialla, l'Energia, la Raó, la Sorpresa, la Tranquil·litat, l'Afecte, la Independència, l'Humor i la Llibertat. Que ben barrejades sempre acaben sortint la Puresa i la Rialla juntes, seguides a dos passos de la Raó i l'Energia, que s'entenen amb la Llibertat i l'Afecte, que són fermes amigues de la Tranquil·litat i l'Humor, mentre la Sorpresa ho vetlla tot i la Independència dóna empenta a cadascú.


Una Independència amb carícies a doll, una Sorpresa de mirada clara i sortides estrambòtiques, un Humor amb dots de marassa, una Tranquil·litat pràctica i somiadora a la vegada, un Afecte indecís sense condicions, una Llibertat miop i contra els prejudicis, una Energia bohèmia amb memòria fotogràfica, una Raó observadora, una Rialla de pallasso encomanadissa i una Puresa innocent.

Unes mans barregen altra vegada les cartes i juguen amb el destí. Remenen, tallen i remenen. I de cop, paf! Les cartes cauen escampades per terra, lluny les unes de les altres. Algunes més a prop, d'altres menys. I és igual, allà es queden. Ningú les recull. Quines mans han de venir ara?

dimecres, 30 de juliol del 2008

Així som

Ser contínuament l'altre, l'envejat, la fita i el reclam. Ets la presa contínua, i ben sovint fàcil, a qui atacar per vendre, enredar o simplement intercanviar somriures. Ets el viatge que anhelen i que potser mai faran. Recordaran la teva cara i l'endemà et saludaran. Voldran saber més. Que no t'espanti la seva seducció, només voldran saber i saber.

Mentrestant, uns metres enrere ulls foscos mediran les teves paraules i avaluaran els teus cabells al vent, les teves mans nues i acostumades al contacte franc.

Ells són per a tu la porta a un nou món. T'explicaran anècdotes i aventures de tota mena. Et voldran dur aquí i allà. Et diran receptes, secrets, històries qui sap si del tot veritat. Et convidaran. I mai sabràs ben bé què és cert i què no. Però seràs de casa, et sentiràs com a casa.

divendres, 18 de juliol del 2008

Hafa


Cafè Hafa, Tànger

«Le temps a tout transformé sauf cet endroit. Secret et silencieux, le café Hafa est resté comme autrefois, magique. Génération après génération, c'est là que se retrouvent les joueurs d'échec, les poètes, les écrivains, les artistes. Et, installés sur les vieilles nattes de paille, ils s'abandonnent encore aux douces illusions du Kif.»
[Paul Bowles, La ville des mille et une lumières]

dijous, 3 de juliol del 2008

Què fer-ne, de la por

Del nus a la panxa i les pessigolles en pots fer una troca de llana ben embolicada i deixar-la al mig del mar, allà a l'estret, terra de ningú. Des de l'altra riba es veu el somni i sembla, fins i tot, bonic. Capgirar el món i veure'l des d'aquí amb unes ulleres noves que més val no perdre. La por, mar enllà feta un garbuix.

I no deixeu d'escoltar i llegir això:
Miquel Gil i Enric Casasses a Mirant per la finestra

diumenge, 29 de juny del 2008

Inaguantables

Demà serà insuportable. Al cafè, a la feina, a la fruiteria, al banc, a l'esplai, a la parada del bus, arreu tothom parlarà del mateix. Amb un somriure ample es donaran cops a l'espatlla i es creuran forts i valents. Tothom, els d'aquí, els d'allà i els de més enllà. Veuràs la samarreta en cossos de totes mides i colors, i el brau imperatiu serà el millor amulet. Total impunitat, amunt i avall amb el viva a la boca a tota hora. D'altres, sense veure-hi més enllà, es felicitaran i diran que "ai, ves, els catalans sempre els hem de treure les castanyes del foc". Els catalans... una colla de mesells som, sempre seguint-los la veta. I així ens va.

Jo, per si de cas, marxo. Me'n vaig. I veient el panorama, ves que no m'hi quedi.

País (1986-1988). Poema objecte d'en Joan Brossa.

dimecres, 25 de juny del 2008

طنچة


«Així com altres van creure en l’existència de l’Atlàntida, jo crec en l’existència de Tànger. En aquesta ciutat la fada tenia una vareta que es deia Gosadia.»
[Mohamed Chukri]

dissabte, 21 de juny del 2008

pre Sant Joan

De la pèrdua de la innocència n'hem sortit ben escaldats. Homes i dones fets de palla, espantaocells a punt d'encendre's. Perquè la palla, si no vigiles, es crema tan ràpid que no hi ha temps per a l'escalfor. Una flamarada i pimpampum, sense soroll ni espetecs, cendra de nits enceses.
De la pèrdua del misteri en farem confeti. La màgia, quan en saps el secret, és només estratègia i l'estratègia no té gràcia. Té malícia. Massa raons, massa reflexions, la guia per als covards. Papers de serpentina, en farem. I els escamparem per escampar-nos a nosaltres i no trobar-nos altre cop en altres temps.
No res no som. Quatre petards i focs artificials. Somos nubes, no más. Cendra fumejant.

dimecres, 18 de juny del 2008

Oh, Quimi!

Recordo amb tendresa les nits acabades amb el famós garrotín de ca nostra
Sabadell és capital
del Vallès Occidental
de les terres catalanes
i del món en general
El cantàvem a crits, com si ens hi anés la vida, la dignitat de tants sabadellencs il·lustres. De ben segur que les cerveses de més hi jugaven a favor.

Temps després apareixien germans ploramiques i es multiplicaven els adhesius antibustos i rebels tornàvem a cantar a crits l'èxit popular de l'estiu, Plora Sabadell
Ai, Manué
que grisos els carrers,
tant ciment i tanta pedra
tu nodrint-te de calés,
ni de lluny som els teus ciutadans

Ves que ara, d'aquí a poc, no tornem a cantar que
els hereus dels fabricants
se la pelen amb les dues mans

Serem les coristes del Quimi. Oh, Quimi! Sabadell és tot teu.

dissabte, 14 de juny del 2008

Enivrez-vous!

«Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l’única qüestió. Per no sentir l’horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que us embriagueu sense treva.

Però de què? De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga. Però embriagueu-vos.

I si a vegades, sobre els graons d’un palau, sobre l’herba verda d’una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu, ja disminuïda o desapareguda l’embriaguesa, pregunteu al vent, a l’ona, a l’estel, a l’ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l’ona, l’estel, l’ocell, el rellotge, us contestaran: “És l’hora d’embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del Temps, embriagueu-vos incessantment! De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga”.»

[Charles Baudelaire]

dilluns, 9 de juny del 2008

resomni

Sí, hi he tornat a somiar. Un parasol de ratlles blaves i blanques i jo, dona fera, tenia les mans plenes de pedres. La sorra cremava i maleïa el foc. Som el foc, però el maleïa. Dona bèstia, avançava clandestina ennuegant-me a raigs de sol. Cremat tot el voltant, aferrada a les armes, lliurant batalla oberta però el desig m'entrebancava. Dona bruixa, de blanc immaculat, sembrava mals averanys. I la tarda es feia tan llarga...

Tu tan sols somreies.

dimecres, 4 de juny del 2008

balanç(es)

cummings, un dia d'abril, m'ho va dir però no me'l creia. m'esperava el maig. plujós com feia anys i amb una primavera esclatant però indecisa. i amb trenta-un dies, si n'he après de coses.

he après com demanar un whisky sour en cursiva a partir de les 3, he recordat que he de comprar-me un vestit de casament sainetero, he experimentat el poder volàtil d'una arracada de plata, he llegit per primera vegada a Vian, m'he llegit sota l'escorça i en el fora-del-temps de la sra. Michel, portera increïble, he menjat provolone, he sabut que havia d'existir la versió cinematogràfica dels deliris de desig de la Rodo, he descobert que un baobab és un entrepà a a ca nostra, he begut mate i rebegut pomada (sa beguda d'estiu!), he descobert Tom Waits i he tornat sense reserves, nua, i a ulls clucs a Llach, imprescindible.



que aquest juny sigui la meitat de la meitat, tanta teca és impossible de pair. que així sigui. i amén.

dissabte, 31 de maig del 2008

Que parlin les parets

Els murs de ca nostra clamen a mans plenes:

Indescendència! (sic)
Manipula'm...
Llibertat Franki!
i tu, a qui jutges?
creus en poder volar?
prou disBustos
Ja volem el pa sencer!!!
la tendresa és l'únic camí
Bon dia, princesa!
Creu Alta tropical
a la foguera!
+ pubilles catalanes
Porta'ns-en un!

dimecres, 28 de maig del 2008

sei quem me faz bem

per tu, Lai

Suc de tamarindo. Acre. Antropòlegs. Hamaques selvàtiques. Menino da rua. Locals de samba. Lapa. Papa Neto. Mama Julia. Sirleni! Calor enganxifosa. Pastilles perdudes antimalària. Cachaça. Seringueiros i seringals. Peregrinació al Corcovado. Capoeira. Divina ayahuasca. Feijao. Sorra de Copacabana. Moniquinha i Edgard. MST, CUT, CTA i IIEP. Vanda i Cicero. Enyor de guitarra.



És ben cert que pots enyorar llocs on mai has estat, i que pots sentir la seva presència tan forta que et cridin a retornar-hi per molt que mai els hagis vist amb els teus ulls. Això és la saudade que tan viuen al Brasil, una enyorança nostàlgica però bonica, una emoció melancòlica de quelcom perdut però retornable. Enyorança del passat i enyorança del futur, no saber viure el present? Tot junt aplegat en una paraula. Saudade, un dels mots portuguesos més difícils de traduir que revel·la tota una concepció de la vida (qui diu que la llengua no genera una visió pròpia del món?) i que es troba a l'arrel tant del fado com de la samba.

dilluns, 26 de maig del 2008

Aniversari


Tres, quatre o cinc anys.
Per sort ja n'he perdut el compte.
I encara pendent de tornar-hi.
Olor de pòlvora i regust anisat a la llengua.
I por, una por endins del cos.

dijous, 22 de maig del 2008

crònica de matí

surto de casa a mig matí, és així, encara que la feina s'acumuli, sortir de casa a mig matí caminar i buscar una taula i un cafè comença a ser una necessitat vital. deu ser per això que no em recordo mai d'arreglar la cafetera?

un estel voleia, un amic fa d'acusador, l'asfalt és humit, a la cantonada hi ha roba llançada a un costat del contenidor (una sabata preciosa!), el mòbil queda a casa silenciós, al cafè puc agafar el diari, la biblioteca del barri no obre als matins, reassaboreixo Menorca i Adriana Varela, m'assetgen lletres àrabs, i hi ha gent amb jersei i amb tirants. quina bogeria...

si agafes el camí de la dreta, sempre arribes abans?



Una falta personal, tantes baixes en es meu sofà,
mil cent-cinquanta condons.
Alpinistes-samurais, coses més rares mos han de passar.
[Antònia Font]

dilluns, 19 de maig del 2008

el poder de l'envestida

quan vaig arribar a lloc, queia el dia. un vespre de primavera, que li diuen exigent, i a mi em sembla més dòcil que mai, em va dur al camp de batalla. de protecció, cafeïna a les venes i guix recent a les mans. a punt per l'envestida. i el tret de sortida, tres trets des de punts estratègics, que van resultar tendres i contundents. tres trets tendres. i de cop es van fer visibles els soldats. la milícia poètica enmig d'un paisatge cuco i trajectes a l'exili, a castells i carrers barcelonins.

s'acostava la nit. indecent, ella, i tot era clar, de llum encesa. l'envestida no era tal, o sí, una envestida contundent però suau alhora, mundana però poètica, enèrgica i expectant. envestida per sorpresa, com les dels bons estrategs. combat obert voltats d'incrèduls, observadors internacionals, olor de blat que puja al cap, instantànies jazzístiques i recomanacions flamenques.

quan tot va haver passat, sense ni adornar-me'n, la trinxera ja era una porta ampla i amb claus per a tots. des de la trinxera «brindo por la distancia y el correo del viento con tus certificadas caricias de ultramar».

dissabte, 17 de maig del 2008

el Castle

EN VOL LLIURE

Com el palpís dels dits desgastats
de noies que toquen, som
tecles de piano que sonen;
racons de Vallcarca, aquí
com el teu cutis que acosto,
llavis som a l'ombra d'estiu,
serrell que et cau sobre els ulls.
Coses equivocades, copes de més som,
sense interès, ni futur, ni perspectives.

Hi ha criatures angèliques -ho saps-
que toquen pianoles de fira.
Tot el que vull ser és aquest cel
sobre un descampat.
Llum que brilla amb doble intensitat
dura la meitat de temps.

Són coses equivocades, coses de més.
Copes equivocades, copes de més, som.

[David Castillo]

dijous, 8 de maig del 2008

De bàrbars i barbarismes

L'altre dia sentia com el nostre president deia que «dintre d'uns mesos no es parlarà de l'aigua», la meva companya de feina m'avisava que «ara m'hi fico, al telèfon», les noies d'El Cabaret Elèctric simultaniejaven situacions: «estem veient un concert, estem parlant amb el sr. X, estem retransmetent...», en Cuní parlava de «la onada de accions a favor de en Franki», i un col·lega em reclamava a veure si «no em penses donar una abraçada i un petó?»

Renoi, quina feinada. Encara penso com posar-me a dins dels mesos de l'any, no fos cas que l'aigua m'envestís. I encara més, com posar-me a dins del telèfon, sort que sóc prima i potser ben contorsionada... Això de sincronitzar accions, encara, però a tantes alhora com elles no hi arribo, són unes màquines. Continuaré entrenant-me. La lentitud d'en Cuní m'exaspera, fins i tot és incapaç d'apostrofar tot i que estic segura que se sap de peapà totes les normes ortogràfiques. Per últim, al meu col·lega, li he preparat una caixa amb un llaç rosa on hi ha cinc abraçades i alguns petons de regal. Que en cas d'apuru no n'hi faltin.

dimarts, 6 de maig del 2008

Việt Nam

anirem al vietnam. ho sé. és d'aquelles certeses exactes que ara semblen impossibles i fins i tot absurdes però que des de dins saps que són així, i punt. allà, enmig de l'aigua, escollirem quins dels nou caps és el nostre, que potser ho són tots, i en tenim nou o més i mai coincidim. buscarem la flor del vietnam, que allunya els ianquis. canviarem els dongs per fruites ignorades. diuen que a pongour hi ha una cascada on els amors infinits escalen els seus graons per demostrar l'amor. i diuen, diuen, que anar-hi amb la primera lluna plena de l'any provoca estranyes passions sobtades als més incrèduls. enmig del xàfec, hi peregrinarem, doncs.

dijous, 1 de maig del 2008

la vida, aquella «maudite»


canta l'Ovidi a la «Balada del concurs de blois»:

No tinc res cert, llevat del que és incert;
tot és obscur, sobretot el que és clar;
no em fa dubtar res més que l'evidència,
tota ciència m'és accidental.

[François Villon]

dimarts, 29 d’abril del 2008

"Per més que feu, no passareu"


Les premisses són aquestes:
- no hi ha pena de presó per ultratjar cap bandera, tan sols multa
- qualsevol persona és digne de presumpció d'innocència, si no es proven els fets
- un fet de sis anys enrere quasi sempre queda pendent enmig de paperassa burocràtica, i sovint en alguna paperera
- els moviments socials enforteixen el teixit social
- tenir "padrins" t'obre totes les portes

Les conseqüències són aquestes:
- pena de presó per ultratge a la bandera (formalment potser no, però cara a la galeria sí)
- els jutges i jutgesses proven el que volen
- un fet de sis anys enrere pot ser, si cal, el més actual del món
- els moviments socials són carn de canó
- una petició d'indult redactada per una entitat de pes (per exemple, un ajuntament) no serveix de res

Si en voleu més, el vídeo de Vilaweb és aquí.

diumenge, 27 d’abril del 2008

divendres, 25 d’abril del 2008

Prestatge de saldos


ungles rosegades
ulls miops de mirada confosa
gola sense campaneta
mocs i respostes eixutes
veu de nas
trastorn obsessiu lletraferit
peus de plantilla segura
orella recosida
impuntualitat de pagès
cicatriu d'apendicitis
cicatriu de combats infantils
paraulotes i renecs diversos
males ressaques
pèls de tota mida

i tot a preu de cost.

dimarts, 22 d’abril del 2008

e.e. cummings per Villangómez



Fan els teus dits flors primerenques
de tot. Els teus cabells
és el que estimen més les hores,
una suavitat
que canta i diu
(encara que l’amor
sols dura un dia):
No tinguis por, ens espera el maig.



dissabte, 19 d’abril del 2008

Roger Mas, un atrevit

Millor lletra de cançó, any 2000.


I 8 anys després. Les Cançons Tel·lúriques, adaptacions de poemes de Jacint Verdaguer.



diumenge, 13 d’abril del 2008

declaració de principis

lamitall viu en un clot de terra sota d'un antic molí ara mig abandonat a les vores del ripoll. a Ca la Mitall s’hi viu en soledat, un món a part de tot. un món fictici. perquè ens han dit tantes vegades que la ficció és real, que la ficció no és inventada, que la ficció s’inspira en el cada dia, que la ficció... que ens ho hem cregut del tot. molt bé, doncs la ficció mitalliana-mitallenca ve a ser això: ficció amb algunes dosis desfigurades de realitat. una línia fina sota la parpella que ho desdibuixa tot. si lamitall cau per un precipici, que regni la calma, és impossible ja que viu sota terra; si lamitall engoleix un pot sencer de pastilletes, tranquil·litat, que a ca seu no en venen d’això; si lamitall du roba interior de puntes i lligacames, il·lusos!, res més allunyat de la realitat; si lamitall beu sense mesura, no patiu, que no veureu el seu alter ego fent esses pels carrers. lamitall fa el que vol i escriu com vol del què vol. i el que passa a Ca la Mitall és tan seu, queda aquí tan endins del clot, que no en sap res d’altres fronteres. i és que lamitall és un mite irreal fet de metall que no vol ser més, que no és res més. això sí, artesana de mots i franctiradora des de la trinxera. això, ara ja no l’hi treu ningú.

dijous, 10 d’abril del 2008

Històries increïbles (encara)

Això era un home de vida alegre, el senyor R, que per atzars de la vida va conèixer una política de molta influència. Fou gràcies a ella, la senyora J, que va poder deixar la feina i va passar a ser l'home de la neteja de casa la senyora política. Era un home de la neteja excel·lent i amb el pas del temps va passar a ser el nino dels ulls de la senyora. I ja se sap, una cosa porta l'altra i... la senyora era una donya joana que el va ben enredar.

I bé, ja tenim el senyor R (a partir d'ara, senyor de J) convertit en tot un senyor de la casa. Ella, tota orgullosa, explicava als companys que «el meu senyor fa d'amo de casa». I ell que «la meva senyora és una dona pública». Amb el temps van venir els nens (quatre!, quatre fills i un pare, cinc diables per a una mare) i la dona política va prosperar tant que va ser escollida presidenta del país. Ara el senyor R ja era el primer noble del país i acompanyava la seva dona arreu amb posat abnegat i discret.

dimarts, 8 d’abril del 2008

Tres de tres

som guiris al país de la vida, som uns domingueros.
[Joan Miquel Oliver]


SERMÓ

La por de tots
i tot de por
no deixen lloc
al meu sermó
que es fa petit
petit i prim
i decidit
a estar-se aquí
per dir-ho a tots
i a mi tot sol:
no tinguis por,
no tingueu por.

[Enric Cassases]




dijous, 3 d’abril del 2008

a la trinxera (II)

un febrer de primavera, rere la trinxera

un mur ben alt i espiells des d'on inspeccionar d'amagat. avui hem tret els màusers i he disparat sense mirar a tots els punts possibles. sense pietat. fa por, fa mandra i por, i des de la trinxera puc bombardejar-ho tot. des de fora a dies sé que algú treu pedres, però tant me fa, hi ha més de tres barricades. pedres, sacs, fang, esbarzers i restes de la metralla d'antics combats. des d'aquí el miro. i ho sap. clavells secs a la solapa, i artesania amb els mots.

o això o deixar les armes.

dimarts, 1 d’abril del 2008

Llef!

El lletgisme és allò que fem tots: crear-nos llenguatges, consignes, grupuscles, per ser més endogàmics que ningú. Que fins i tot els que diuen que ells no són l'elit i que ells sí que ho engloben tot, fins i tot aquests volen ser especials. I es creen codis èlfics i formes que només capten ells. I encara els queda aprendre del lletgisme a criticar construint alguna cosa, a criticar parodiant, la crítica absurda.



Contra els moderns, contra els intel·lectuals, contra les modes, contra els multicultis. Contra tot això i a favor de tot això. Tirar-hi pedres i caure volgudament en el parany. Ah, i el lletgisme també coneix les trifulgues dels amors quotidians. Que tots hi caiem, també.

dissabte, 29 de març del 2008

Indignació a la graderia

- Yo no hablo el catalán, però mi hija sí. Y ahora pá qué lo voy a aprender.

Miri, mala senyora, si l'única manera de demostrar com n'està vostè d'integrada (sí, sí, in-te-gra-da, aquesta paraula tan malcarada) al país que la va acollir és refiant-se dels seus fills anem bé. Perquè, estimada senyora, els seus fills van estudiar en català, potser sí, però vés a saber si el parlen. Que hi és vostè a dintre dels seus fills? I a més, vostè no té vida pròpia? Doni'm les excuses que vulgui, que li acceptaré, però no amagui el seu desinterès darrere els seus fills. Pobres. És en aquests moments que el meu nacionalisme (així, na-ci-o-na-lis-me amb totes les lletres i amb tot allò de negatiu que pugui portar implícit) creix i creix i si no vigilo es torna una bola d'aquelles explosives dels dibuixos animats. Sort que a l'escola de pago em van inculcar allò de ser políticament correcta.

- I adéu-siau, oi que m'entén?

dijous, 27 de març del 2008

Siurana Santa

Un dentista amant del bacallà, una química que s'enfila per les parets, una psicòloga adoptadíssima-adaptadíssima (que puro!), un químic quasi doctor miximero, un futur bomber escalador de barba roja i una observadora poc fidel vinguda del sud.

Un restaurant de parets blaves, un pont llevadís, alguns bars plens d'estranys, unes parets que no s'acaben mai, el poble del Lluís, vent i vi, molt de vi.

Dos cotxes, amb clara diferència, diferent procedència i un únic destí.

Bombers lleonesos, un culet de marbre grec (et prenc el copyright!), italians sense llengua, escaladors multicultis, dones amb batins fluorescents.

Poca cobertura i moltes corbes.

dimarts, 25 de març del 2008

Recuperant la correspondència

Joan Sales va escriure's una bona temporada amb Màrius Torres i, sobretot, amb Mercè, que va ser la confident sentimental de Màrius Torres al sanatori de Puig d'Olena, on estava ingressada com el poeta.

«Una amistat per correspondència presenta l’avantatge de poder-vos imaginar el vostre corresponsal com més us agradi; em dieu que us imagini de pèl roig i obeeixo. Us imagino, doncs, de pèl roig. Imagineu-me al vostre torn, us ho prego, com un monstre. D’aquesta manera, quan ens presentin pensareu que "no n’hi havia per tant" i que "sempre hi ha un pitjor". Fetes doncs les nostres respectives descripcions m’entra aquest dubte: ¿de què parlarem a les nostres cartes? ¿De bandolers i pirates, de castells i fantasmes, de lírica, de gastronomia, d’economia política, de paleontologia o de metafísica?»

Joan Sales, 'Cartes a Màrius Torres'

La música poètica

Un home que publicava escrits revolucionaris amb el pseudònim de Gorkiano en homenatge a l'escriptor rus i que combregava de veritat amb l'etiqueta de "poeta del poble" ja sembla interessant a primer cop d'ull. Va morir als 30 anys a causa de la tuberculosi, i aleshores encara és més sorprenent tota la seva obra: plena de vida, amor i rebel·lia. «Amunt, amunt!», diuen que cridava des del llit abans de morir.

Aquest és el Salvat-Papasseit que em ve al cap amb les cançons de la Teresa Rebull, l'Ovidi i el Lluís Llach. Però, sort, santa sort, que la música catalana s'ha obert als poetes i ara es porta això de musicar versos clàssics. Dic sort perquè és un regal poder escoltar coses tan distants com Aramateix, Loquillo, Feliu Ventura o Pascal Comelade. Gran, gran, gran: Comelade i els seus toquen els seus instruments de joguina mentre Casasses masega els versos.

Perquè hi ha un tou de poemes ben musicats últimament. I de manera innovadora, que és el que ens faltava. Hi ha Salvat-Papasseit. I Maragall, i Estellés, i Bartra, i Màrius Torres, i Pere Quart, i Verdaguer. Busqueu-los, que val la pena.

diumenge, 16 de març del 2008

dijous, 13 de març del 2008

Palau és Amèrica

Tornes amb cotxe, les finestres abaixades i cantant fort les cançons més de moda de la ràdio. Si fa un dia clar, deixes enrere el Puig de la Creu i la Mola s'alça per la dreta. Darrere la Torre de l'Aigua es veuen les agulles de Montserrat. D'aquí a poc les dones que esperen assegudes al sofàs de polígon et saludaran. És fàcil: carretera i corbes. Les tens apamades, ja. I vas menjant galetes que fan de copilot. Quan passes per Can Riera penses en l'avi i que també és possible el verd al costat de la capital. I quan arribes fas un cafè a qualsevol bar: tots es coneixen i es barregen i són d'aquí i d'allà. Ets la forastera. I què. Està bé ser-ho, mola.



dimecres, 12 de març del 2008

«Tactar»


“Tactar”. Seria aquest el verb per definir la necessitat de tocar-ho tot lleument? La necessitat de tocar per conèixer i reconèixer les textures, les pells, les superfícies. No palpar, ni fregar, ni resseguir, només tocar. Tocar lleument.

Desviar-te una mica del camí fins a tocar el vidre d’aquella porta antiga, entrar en una casa desconeguda i tocar una paret estucada, trobar algú i tocar una barba incipient, no quedar-te tranquil·la fins a tocar el teu jersei nou, tocar un fanal mentre esperes per creuar el pas de vianants, comprar pel tacte de la tapa d’un llibre, tocar les tovalles per sota la taula mentre sopem, tocar... Sempre així, com d’amagat, tocant fugaçment un instant amb un dit o dos per conèixer, reconèixer, esperant no ser descoberta com quan, com si encara et sorprengués, em dius:

–Què fas? Què toques?

divendres, 7 de març del 2008

Menú universitari


De primer: cultura de vitrina a preu d'or
De segon: beques de baix cost

I per postres: garrotades


dimecres, 5 de març del 2008

Nit de sants

Són nits de porles, nits barrufant el seny, de plom, canons d'encàrrec principiants a mesells. Nits de foc. Nits de fang i castanyes. Nits de farts. Nits de boira i desguàs. Nits de bars de merda en un sac.


Fer i desfer, refer?, perdre el seny, tot igual però estrany. És el que vulguis, Puntí va bé per tot.

És nit de sants.
.

dilluns, 3 de març del 2008

«Estem a la intempèrie»

a la Bebi i a la Norma


L'ARBRE INCANDESCENT

Hem caminat solcuits per graves remorejants,
hem flairat els matins de vent salobre i d'espígol,
hem tocat els vermells enfervorits del vespre,
hem ressonat com cisternes buides
que es van omplint amb aigua de pluges ancestrals.

Hem explorat, hem descobert escales
molt dretes, de cargol, les hem pujat; a cada
graó perdent-nos per un altre temps,
cap a renéixer.
Hem arribat a dalt
del campanar: penjant-nos de les cordes,
hem tocat a destemps. Hem afollat les òlibes
i d'altres aus.
Hem travessat les nits
plenes d'espai, obertes, hem mirat abismes,
profunditats transparents.
Hem penetrat en coves de cristall de roca.

Un àgil foc se'ns entortolliga
com una serp per tot el cos i fa
de tu i de mi un sol arbre incandescent,
impropi de la terra.

Joan Vinyoli


Vent d'aram. O de coure. O de metall. Quanta tensió junta aquelles tres persones dalt de l'escenari! I quanta tensió fins a sentir altra vegada aquella veu, resseguir altra vegada aquells ulls, veure altra vegada aquells jocs de mans! Quin regal de diumenge. Llàstima, però, que al Born no hi ha bars on facin cafès (un tallat normal i corrent, sisplau?), no s'entengui el català i que si no vas d'artista no siguis ningú. Llàstima que arribi el dia 9 i no sapiguem què fer. Llàstima de les elits. I de les senyorones que s'adormen i demanen clínexs. Traiem la poesia de les urnes al carrer! «Oblideu tot el que heu après. Comenceu a somiar.» Hereves del nostre maig, amb pamela o sense, tornarem al Brossa.

divendres, 29 de febrer del 2008

A les portes del cel

Aquesta és la nostra herència: quatre parracs, ferides i la llengua bruta. És divendres rere la porta d'un bar de barriada. Perquè som barriada, venim de les escorrialles d'una annexió mal gestionada (o diguéssim mal gestada). Rere la porta, ens traiem la roba, l'estripem, ja no val per a res després de tantes bugades. Em despulles, et despullo, ens despullem tots sencers amb l'embat de la mirada. El cos és ple de nafres i la cara esgarrinxada. Nafres, llagues i ferides. Aquesta és la nostra herència, què vols fer-hi. Sort de tu, sort de la teva llengua bruta que ressegueix les cicatrius sense pietat. Endins, endins, endins... I la fortor que desprenem no ens molesta. Venir d'enlloc i haver sobreviscut ja les té aquestes coses. Sort de tu, de la passió i de la inconsciència.
I de la nostra barriada.

A fora, sonen els Guns. I damunt la barra, un gintònic i un got d'absenta.

dimarts, 26 de febrer del 2008

Pròleg setmanal

Amb la ressaca de la golejada del Barça, els actors europeus arrassant a Hollywood i Raúl Castro llançant la consigna de «Más revolución», dilluns no sembla dilluns. A casa ha plogut, Palau i Fabre és acomiadat per veïns, veïnes i artistes de renom (quin luxe, sentir Perejaume recitant-lo) i els periodistes s'han quadrat contra les imposicions polítiques en temps de precampanya. Surten llibres interessants i descobreixo veus noves.

I divendres toca Mishima al Let's Festival.

La setmana promet. Encara hi ha lloc per l'esperança. Llàstima que avui tothom parla del debat d'ahir. Que pesada, la gent. Si a nosaltres, se'ns rifaran igual.

diumenge, 24 de febrer del 2008

«I jo visc en les coses»

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me'n quedés
en el no-meu que jo en rebés.

Josep Palau i Fabre

dijous, 21 de febrer del 2008

Un tequila al cafè La Habana, sisplau!

El juliol del 2003 jo havia tornat de Venècia, tenia el cap fet un embolic i Roberto Bolaño moria en un llit de Barcelona després d'uns dies en coma. Ell sabia que no era immortal des dels seus 38 i jo encara no sabia qui era Bolaño, tot i haver llegit Soldados de Salamina d'en Cercas, perquè ja se sap que a la universitat d'avui poca cosa actual s'hi palpa i "que la vida iba en serio uno lo empieza a comprender más tarde".

Bolaño, un xilè -ell s'autoanomenava llatinoamericà- de l'edat dels meus pares, amagava rere unes ulleres gruixudes una ironia afilada i una intensitat per viure i per escriure desaforada. Després d'escapar-se del pinotxetisme i passar per Mèxic, va venir a Catalunya. I vivia a Blanes. Algun dia s'hauria d'investigar què tenen els pobles de la costa catalana... no era Galeano que va viure un temps a Calella?

Tornem a Bolaño. Ell, o el personatge que el retrata a Soldados de Salamina, és qui dóna les pistes a Javier Cercas per acabar d'arrodonir l'obra i trobar l'«heroi» que busca Cercas en Miralles. Veritat o no, és ben cert que Bolaño va treballar de vigilant nocturn al càmping Estrella de Mar de Castelldefels i que va compartir estones amb Miralles. De tot el demés se'n desentén. De fet, diuen que Soldados de Salamina és un calc d'Estrella distante (1996), novel·la poc coneguda d'en Bolaño. Resulta que ambdues coincideixen amb la trama (en una barreja de ficció i realitat, un narrador present rememora el passat intentant dibuixar el perfil biogràfic d'un personatge real, fet que es veu estroncat per l'aparició d'un altre personatge que sedueix més el narrador) i pel fet que els dos narradors inclouen altres autors (en el cas de Cercas al mateix Bolaño).

Totes aquestes divagacions vénen a tomb precisament ara, que tinc els detectives salvajes esperant-me i a l'Arturo Belano mirant-me de reüll. Com que ja ens hem tractat una mica diu que està impacient i que té coses per explicar. Bien, el chavo quiere platicar, güey. Doncs, som-hi.

dilluns, 18 de febrer del 2008

«A que mola, tio?»

Comentari caçat al vol a mitja conversa de cafè i ratificat avui mateix a la porta d'un institut: les adolescents d'avui es tracten de tio, així en masculí.

Les proves, aquí:

«Uatxa, a que no saps què m'ha passat, tio? Quan he sortit de lite tenia una perdida al mòbil i, tio, era del col·lega aquell de dissabte. Tio, que fort! I després li he enviat un miss i li dic "què volies?" i va i diu que vol quedar amb mi. Se m'ha quedat un careto... I ara què foto? Que jo no vull pillar-me però estic mega dels nervis... Fuà, que fort, tio! Vaia tela!»

Amb tot el crim que significa posar un text com aquest després d'en Bauçà. Però la llengua és viva, i aquest és «el català que ara es parla».

divendres, 15 de febrer del 2008

Shhht! Parla en Bauçà.

Deixeu-lo dir, deixem-lo dir...

«Hi haurà maror pregona. La tragèdia s'insinuarà als llavis dels homes. Una freda ventolina embriagarà els fanals del moll. No podrem dir el que volíem. A poc a poquet, els vagabunds caminaran avinguda avall per no rompre el sacratíssim misteri de la nit. Ulls bojos, recordarem les paraules de l'apòstol: "Si tudam els dies, violentíssim serà el goig de les nits". De la boca, ens en sortiran cercles plens -peus i tambors-. Hem de tudar els dies, extasiats dins qualsevol taverna, car la recompensa és massa gran. Som sacerdots d'un orde que odia el banús i el bronze: vol només la corda fàcil i el plaer intacte de les nits totes. En el temor de Déu dansarem durant el dia, però, de nit, tota paraula serà saliva. La nit sempre serà nostra.»

Miquel Bauçà

dimecres, 13 de febrer del 2008

No, no hi ha temps per a l'amor




Ben sovint la vida impera...

Una vida normal

En Joan Miquel Oliver (digue-li cantautor, digue-li freaky, digue-li raro, digue-li lletrista dels Antònia Font, digue-li geni) és un dels pocs capaços de posar paraules com polo, brúixola, calimotxo, calidoscopi i punki de costat i parir-ne una cançó terriblement certa de què són les nostres vides. Perquè sí, som això: malalts que donem voltes calidoscòpiques i "s'amor que se perd se'n va amb una foto". Però en el fons del fons duem vides ben normals, tan normals que cançons com aquesta ens sacsegen cosa de no dir.


"Tu m'entens,
jo sé que tu m'entens."

I a mi, que també bec jotabé tota engalanada, però em distrec veient passar els ovnis, mentre sona de fons un piano d'un teclista estrafolari, em fascinen aquests raros que segur que menteixen quan diuen que no coneixen París. Una delícia!

dimecres, 6 de febrer del 2008

a la trinxera

a les vuit del migdia, darrere la trinxera

portaré deu mil clavells pansits a la solapa i tu faràs olor de pólvora cremada. allà seré. sota els adoquins i entre la pols, al quarto fosc de sempre. jo ja n'he perdut les claus i el so de fogueres i trabucs em fa viure sobrevivint. el mur ja és fet, segurament no passaràs. tu, el meu guerrer i jo, una artesana. a unglades i esgarrapades la paret és cada cop més alta. però sempre et quedarà pelar-te cames i genolls sencers.

ens ho juguem tot a una tirada?

dilluns, 4 de febrer del 2008

Una llengua diferenta (o l'adjectivació femenina al poder)

A mi tot aquest sermó de "siguem progres, siguem políticament correctes i feminitzem la llengua, que tants anys d'opressió masclista i patriarcat ens han fet esclaves i fins la llengua ens han usurpat" francament em fa com una mica de mandra. Que sí, que tenim una llengua marcadament masculina. Que sí, que la llengua és un reflex de la societat. Que sí, que hem de ser orgulloses i vetllar per l'ús no sexista de la llengua.

Primer de tot, siguem rigorosos i tinguem clar que gènere gramatical i sexe no són el mateix. Així doncs, històricament -i si voleu, això sí que és herència del sexisme sociocultural que carreguem- el masculí s'usa com a gèneric, com a "forma no marcada" per designar un grup, hi hagi homes i/o dones. D'acord, hem de fer un esforç per trobar noves fórmules i fer més visible la dona, però... a canvi de què? Vull dir que no em sembla gaire funcional ni elegant farcir els textos de barres inclinades (els/les treballadors/es), de formes femenines i masculines sense abreujar una al costat de l'altre (les catalanes i els catalans) o simplement de formes femenines per referir-se a un col·lectiu (totes sabem que...). I d'acord, en aquests casos ja trobaríem solucions: el personal o la plantilla, la població catalana, tothom o la gent. D'acord. Però ja m'enteneu, no ens passem i convertim els textos en camps de batalla il·legibles. Tenim el que tenim, i la llengua és com és. I un afegitó: l'ús sexista de la llengua ve ben sovint pel contingut i no la forma, si n'hem sentit de discursos masclistes amb formes impecables!

I amb tota aquesta feminització de la llengua en què s'està acceptant pilota, informàtica i homes de la neteja, cosa que -més val dir-ho- em sembla genialíssima; doncs jo trenco una llança a favor de la feminització dels adjectius. Perquè si hi posem la banya, posem-la-hi tota. I així jo ja parlo de persones gegantes, de la faldilla marrona i d'una llengua diferenta.

dilluns, 28 de gener del 2008

Vida i milagrus

El primer record que tinc de l'Albert Pla és la veu de la meva àvia dient: -Vaja, un discu d'algun estripat d'aquests, no deu ser l'Albert Pla? I, coses de família, em van fer creure que era un perdut tocat de l'ala que només parlava de merdes, toreros i cagarros. I a sobre, del costat de casa!

Sort, grandíssima sort, que el pas del temps va fer que anés -una mica a contracor, ara ja puc dir-ho- a veure com Pla es feia el Sales (Pepe Sales, glòria al Pepe, "és urgent Budapest!") en una sala petita i propera. Va ser excepcional, brutal. Vaig trigar dies a pair-ho però les ganes de repetir van quedar amagades i van anar sortint a poc a poc.

Sort, grandíssima sort, que vaig repetir al Grec -la companyia havia canviat, això sí- fent-se el malo de la pel·lícula. Vaig poder assaborir més i millor la veu enganxosa de Judit Farrés i descobrir el viatge d'una burilla antiianqui, gran manifest: "y en algun estado sureño un montón de puros habanos sembrava el caos..."

Sort, grandíssima sort, de poder repetir escoltant vells èxits -ara ja els remugo a mitges i tot- allà a l'Hospitalet. Veueta innocent ("hola, gràcies a tots per venir..."), mirada posada al més enllà, la mítica butaca presidint l'escenari i uns músics de somni. Rumbeta, flamenco i solos d'excepció. Genial tornar-lo a sentir en català explicant-nos històries d'un gat, unes cabretes, la sequera de la comarca i fins i tot agafant mitja insolació bilingüe. Més, més... Joaquín el Necio, La dejo o no la dejo, Carta al rey Melchor: i diuen que el tio no es mulla! I al final, un regal: Papa, jo vull ser torero. El pare que, pobre, no entenia res de res; quanta raó! "Ell que era tan honorable, potestat de la sardana de les lletres catalanes".

Nomes ens van faltar els somiatruites. Ho sento molt, però a mi m'agrada :)

dimecres, 23 de gener del 2008

inventari

només si miro enfora veig que queda no res, poc i res. i aleshores me n'adono, me n'adono de lu acollonida, lu cagada que estic. que tinc els ulls vermells i eixuts. que no hi ets.
me n'adono de tot això i allò i lu altre, i busco el pot amb les dues putes boles verdes, on són?, no fotis que també te les has endut, i el pot llançat per terra.
tant me fa, baixaré al bar i el cambrer em servirà un o dos carajillos carregadíssims mentre em diu mentides dolces. una bona medicina. estem cardats, animals degenerats per la massacre contínua.
després, quan vinguis, alçarem els punys i farem les maletes per emigrar cap al Vietnam. que guai. sobretot, agafa els dongs.

diumenge, 20 de gener del 2008

Li dèiem el Monsieur


Ja érem grans, almenys això deia el pare, però quan apareixia ell amb el seu barret tot es transformava. Entrava a casa a poc a poc escollint cada rajola que trepitjava: ara la vermellosa, ara la que està esquerdada, ara aquella de més enllà... No és que ho fes difícil, és que tot en ell era cerimònia i tot prenia sentit. Sovint, quan venia trist, arribava xiulant una vella cançó italiana, i quan estava content sempre remugava renecs en rus. Es mossegava les ungles fins a arranar-les i bevia aigua del Carme compulsivament. L’alè li pudia.

Però es treia el barret i tot es transformava. El mínim que podia sortir-ne era un soldadet de plom vingut de la trinxera austrohongaresa. Havíem vist de tot: saxos de mestres del jazz, pomes amb gust de taronja, sorra de platja de Kíev, rellotges sense busques, pols d’estrelles.

Després sempre marxava, saltant rajoles, i embarbussant-se amb les paraules. El barret fins a sota les orelles, no fos cas que li volés.

divendres, 18 de gener del 2008

Ets tu?

Ella ja sap que has de venir. Però diu que és urgent que se sàpiga i aquestes paraules li cremen a les mans.

Has de venir, el que passa és que no sap quan. Ben sovint quan va pel carrer es fixa amb la gent i és que tothom li sembla tu, saps? Això és al primer moment, després s'adona d'un detall -insignificant de vegades- que no quadra i veu que s'ha tornat a equivocar. Una camisa de seda, mai la duries tu!; un caminar malgirbat, no hi camines pas, així; un pal d'esgrima; vès, què faries tu amb un pal d'esgrima; un gorro amb borla, esclar que no ets tu!



El cas és que has d'arribar i no sap quan i això la té intranquil·la. Suposo que tampoc no saps on viu ni si el dia que arribes ella serà aquí. Com ho fareu? Ella ja s'ha assabentat que vindràs amb tren, però, esclar, si no sap d'on véns... Què vols, que es passi el dia a l'estació? Espero que ja ho tinguis tot planejat i aquell dia tot serà fàcil i anirà rodat i us riureu d'aquests patiments d'avui.

Jo només pateixo per si has de venir amb l'AVE.
Si és així, ho teniu fomut...

dimecres, 16 de gener del 2008

A risc de repetir-me

Sí, sí, sí… És possible no haver d’agafar sempre el mateix tren, amb les mateixes cares conegudes enganxades les unes a les altres per culpa de la manca d’espai. És possible no arrossegar la son durant tot el dia, i encara l’endemà la mateixa son del dia abans. És possible poder llegir, cuinar, convidar-te a sopar. És possible poder xerrar una estona amb vosaltres en una trobada fortuïta. És possible no carregar el mal humor tota la setmana, és possible escapar de la rutina. És possible que sigui diferent aquest cop. Que no m’enganyin mai més, perquè és possible. No vull més discursos morals. És possible, i si vols, pots. I que bé.

dilluns, 14 de gener del 2008

Espatules o escudelles?

La llengua viva popular (deixeu-me dir que ben sovint em fio més del parlar de gent diversa que dels setciències dels diccionaris, sempre una dècada enrere); doncs bé, la llengua viva popular m'ha posat davant d'un repte de difícil resolució. El dubte em va venir el dia que un bon amic em digué: i tu, espatules o escudelles? Pobra de mi, en ma vida he fet res d'això! Desconfiada com sóc ja em pensava que l'amic em preguntava sobre les meves pràctiques més obscures, però es veu que no, resulta que senzillament volia saber com agafava la sobrassada. La sobrassada..., coi, jo en faig un bon tall i andandu. No, no, ell em parlava de sobrassada d'aquesta rotllo paté, rotllo formatge fresc; sobrassada en conserva per entendre'ns. I és que es veu que depèn de com l'agafes amb el ganivet estàs espatulant o escudellant.

Ignorant de mi, i dubtant dels meus aprenentatges durant la carrera vaig recórrer al Diec, al Termcat, a l'Alcover-Moll... a totes les patums de referència. I res, tu. Espatular no existeix (tot i que sí que tenim espàtules, i aquí és quan una es pregunta "i què coi es fa amb una espàtula?!) i escudellar tan sols vol dir:
Distribuir sopa, escudella, brou, etc., posant-ho en les escudelles o els plats.

I esclar, jo, ni idea de què faig: si espatulo o escudello. I el meu amic que se'n fa creus que mai no hagi sentit aquestes paraules. Jo ja veig per on va la cosa, però a mi que m'agrada ser fidel als organismes lingüístics de referència (per allò de la unitat, que cal una norma, que hem de cuidar la llengua i tal i tal) ara m'han posat en un dilema i cada cop que em vull untar una torradeta amb patè em ve al cap la famosa pregunteta: i tu què fas, espatules o escudelles?



PS Per embolicar més la troca, l'altre dia un altre bon amic em va dir que s'havia encigalat de mala manera. I jo que em pensava que encigalar volia dir enganyar ja no sé com prendre-m'ho. O és que potser ve de cigala?

dissabte, 12 de gener del 2008

Tan fàcil

Entrem a les palpentes, a poc a poc, però posant tot el peu a terra. No de puntetes, no; sinó amb tota la planta a terra. Marquem les passes, silencioses. Recorrem tot l’espai, com si ens fos conegut de fa temps. No se sent res però de sota les portes surten escletxes de llum. (–Que hi ha algú?) Les pupil·les se’ns van acostumant a la foscor, la claror fosca d’aquest espai tancat. (–Qui s’amaga aquí?) Vine cap aquí, no tinc por, però hem d’entrar-hi junts. Ho veus?, hi ha llum sota la porta. Se sent una veueta trencada, sembla que algú remuga paraules. Les mans cada vegada ens són menys útils, ja no ens cal palpar, avancem. (–Que ho sents tu també?) És fàcil amb tu, i vénen soles les paraules. Avancem contra la paret, els objectes ens deixen passar, així de fàcil. (–No tronava a fora?) Ens apropem a la veu, ve d’una de les escletxes de llum. La porta és ben tancada. Vinga, obre, tranquil·la. La veu se’ns fa tan clara, ja. Entrem a l’habitació; poca llum, el llit desfet, un cigarro es consumeix.
No hi ha ningú.

dijous, 10 de gener del 2008