dissabte, 28 de novembre del 2009
dimarts, 24 de novembre del 2009
Microclima
Hi ha un llibre esplèndid que és L'hivernacle. El vaig descobrir fullejant distreta un diari, amb tallat fumejant, i no em va cridar l'atenció ni per l'argument ni per la coberta. Al contrari. Si no fos que em vaig encallar en un comentari que deia que la seva autora era cantant d'un grup de rock, ni li hauria donat una oportunitat.
Beneïdes casualitats. Gràcies al grup de rock, vaig entrar en una atmosfera suspesa en el temps amb una angoixa constant. Però no és una angoixa negativa, és l'angoixa vital del no saber què passarà i de la sensualitat continguda, dels secrets i les sorpreses, de personatges desterrats dels seus llocs habituals. La Jane, l'Anne, el Théo, l'Helena, el Benoît (sobre)viuen junts malgrat les seves contradiccions. El context de la Segona Guerra Mundial en un poblet francès no és més que això, context. Puc imaginar-me amb facilitat el soldat indefens per les muntanyes de Kosovo o perdut enmig de la selva amazònica. Però sí que em fa la sensació que, lluny de l'àmbit conegut, la Jane –i la resta de personatges– viu desarrelada en un hivernacle interior.
La successió d'imatges i sons es evoluciona cinematogràficament i diria que és gairebé cíclica. Dir imatges és dir l'arribada del carter, l'entrada a la sabateria de l'Helena o el soldat arraulit sota la taula i dir sons és dir gramòfon, riures i silencis. I m'atreviria a dir objectes, com unes botes o un bol. Tot és important perquè avanci la història i tot té un perquè. Les pauses entre paràgrafs ens permeten acabar de completar la història amb detalls que no cal entretenir-se a escriure.
Éssers imperfectes en situació límit o, en tot cas, fora dels límits. Relacions humanes que s'inicien fortes i plenes de sensualitat. I l'amor i el desig d'amor clamant a crits a totes les pàgines amb una llengua polida i natural alhora que ens envia una alenada tèbia de suggestió. Ah, i la coberta que la canviïn per la silueta de l'hivernacle o les mans de l'Anna. Segur que hi guanyarà.
Beneïdes casualitats. Gràcies al grup de rock, vaig entrar en una atmosfera suspesa en el temps amb una angoixa constant. Però no és una angoixa negativa, és l'angoixa vital del no saber què passarà i de la sensualitat continguda, dels secrets i les sorpreses, de personatges desterrats dels seus llocs habituals. La Jane, l'Anne, el Théo, l'Helena, el Benoît (sobre)viuen junts malgrat les seves contradiccions. El context de la Segona Guerra Mundial en un poblet francès no és més que això, context. Puc imaginar-me amb facilitat el soldat indefens per les muntanyes de Kosovo o perdut enmig de la selva amazònica. Però sí que em fa la sensació que, lluny de l'àmbit conegut, la Jane –i la resta de personatges– viu desarrelada en un hivernacle interior.
La successió d'imatges i sons es evoluciona cinematogràficament i diria que és gairebé cíclica. Dir imatges és dir l'arribada del carter, l'entrada a la sabateria de l'Helena o el soldat arraulit sota la taula i dir sons és dir gramòfon, riures i silencis. I m'atreviria a dir objectes, com unes botes o un bol. Tot és important perquè avanci la història i tot té un perquè. Les pauses entre paràgrafs ens permeten acabar de completar la història amb detalls que no cal entretenir-se a escriure.
Éssers imperfectes en situació límit o, en tot cas, fora dels límits. Relacions humanes que s'inicien fortes i plenes de sensualitat. I l'amor i el desig d'amor clamant a crits a totes les pàgines amb una llengua polida i natural alhora que ens envia una alenada tèbia de suggestió. Ah, i la coberta que la canviïn per la silueta de l'hivernacle o les mans de l'Anna. Segur que hi guanyarà.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)