dijous, 26 de desembre del 2013

Gent de paraula

De la gent, m'enamoren les paraules. La gent són, per a mi, paraules. I així recordo cares i mots que es queden per sempre enganxats a les entranyes del cor. Cada home que m'ha deixat marca ha deixat també una paraula que ressona com un eco cap endins i cap enfora als moments més impensats. Tot d'una ve la paraula i es planta al mig de la conversa, al mig dels pensaments, al mig de la lectura i veig la cara, les mans i l'olor del personatge que me la va descobrir. Després se'n va, i de vegades quan vull recuperar-la no puc perquè ha quedat amagada rere els arbres de la memòria. Però quan menys m'ho espero, plaf! Com una aparició. Homes-diccionari, en dic jo. Homes de paraula.

diumenge, 22 de desembre del 2013

I contra tot pronòstic, sí

Hi ha mil banderes al balcons de la ciutat, i cap de nostra. Mil banderes que celebren el combat. La fortor de les glicines a l'exili d'un abril privilegiat és l'únic perfum que suportem entre els colls desconeguts de la ciutat. Tres mil brindis al vent de mitja tarda, l'horitzó borrós d'algun capvespre, la lluna testimoni de batalles de dins, del més endins de les trinxeres. És tot el que guardem entre la pols d'unes golfes que no són nostres. Potser també la plaça d'algun mercat, una festa major, quatre balls de gitanes, versos dels altres que ens fem nostres, batalles inventades per fer-nos nobles.

Duem la força dels arbres empeltada a les mans, que ens tremolen de no tocar-nos. Som només les ganes d'un nosaltres que brilla i s'escampa als ulls de la gent.

dissabte, 14 de desembre del 2013

Llocs-amor

Mentre buscava els orígens de la sang vaig descobrir que em feia por la foscor. Era en un lloc que estimava, d'aquells que sempre hi són, i a la nit m'atemoria i deixava que el meu lloc m'embolcallés i m'allunyés de l'angoixa fins que la claror m'enfortia.

Aquells llocs-amor que a voltes abraçaries tan fort fins a fer-te mal, perquè ells sempre guanyen i perquè les roques esculpides de tramuntana no deixen agafar-se als seus dits punxeguts. Una mica així com tu, que ets bonica i punxes quan algú et vol massa. A voltes ho abraçaries tot amb els braços molt amples, talment una marassa que acull el fill, i amb tendresa ploraries de felicitat. A voltes t'arrupiries arran d'un dels seus arbres i t'hi adormiries.

Retrobar el fill perdut o un pare que se'n va anar deu ser una cosa així. Un nus d'emoció, una llàgrima a la cua de l'ull, un gest d'abraçada immensa, i que res acabi de sortir. A voltes sanglotaries, mig cridant, com qui torna a la mare i deixa anar tota la vida a doll, sense censura.

Pels boscos et fregaries amb tots els arbustos, com totes les abraçades que et faria quan no hi ets. I si no sé estimar persones, estimo llocs, que sempre hi són i no fallen mai. Hi tornes i t'acullen encara millor que abans i et descobreixen subtileses noves que es guardaven a la recambra. I així l'amor esdevé fàcil: els enyores amb alegria perquè saps que quan tornis hi seran i se't donaran exclusius per una estona, només per a tu. Els estimes amb passió perquè sempre has de marxar, no et pots quedar i s'ha d'aprofitar. No pregunten però t'interpel·len silenciosos com si et volguessin arrencar una promesa. I per aquella estona, i sempre, et són fidels.

I potser per aquesta fatalitat de la seva immobilitat et desapareix la gelosia. I els comparteixes.