dissabte, 11 de desembre del 2010


la memòria és el nostre pitjor enemic

dimecres, 1 de desembre del 2010

dimecres, 24 de novembre del 2010


darerre la lluna hi cuso serpentines llargues que gosen atrapar nous horitzons,
la utopia no em deixa, impossible, i corro rabent amunt i avall,
mitall, mirall de metall, un gros mitall.

dilluns, 15 de novembre del 2010


«Cuenta la historia como si sólo fuera de interés para el pequeño círculo de tus personajes, pensando en que podrías ser uno de ellos.»

Julio Cortázar

dissabte, 13 de novembre del 2010

divendres, 8 d’octubre del 2010

fet i fet, no hem canviat gaire. torna la tardor i encara que el nostre voltant es doblega com un acordió i hi ha pisos, casaments i criatures, nosaltres ens mantenim. és com un seguir la vida i de cop un standby. i fa por, sempre tot fa por a la tardor. perquè aquest fred-calor, aquest és i no és ens fa fràgils i fàcilment feribles. i la malenconia tardorenca no és una bona aliada en nosaltres.

parlo de tu, i de nosaltres. dels teus ulls i dels records amagats rere sacs de runa de fa temps. tot és massa lent ara per a aquests ensurts que em claves i jo només aspiro a saber obrir més la porta perquè corri l'aire però tancar-la a temps. c'est mon défi.

dijous, 7 d’octubre del 2010

saudade

cal perdre per enyorar, cal sentir-ho lluny. és llavors quan t'adones de què has perdut o de què et falta. i encara que això és una d'aquelles veritats rabioses que ens han repetit mil vegades avis, pares i amics, no ho sabem del cert fins que ho experimentem. com quan et diuen que això ho entendràs quan siguis gran i ara que som grans tampoc ho entenem però fem veure que sí, que ja estem de tornada de tot i que no recordem per què ploràvem quan una amiga ens deia que els reis eren els pares. des del cor de l'Havana o des d'alguna cala menorquina hi ha una força que m'empeny. que sabem els ponts poden creuar oceans, sense ciment.

i amb tot l'enyor de demà, us penso.
i mentrestant assajo això d'obrir portes i finestres sense més: bem-vindos a minha casa.

dissabte, 25 de setembre del 2010

dimecres, 22 de setembre del 2010

Tinc una nevera de segona mà

Setmana de cuina. És un temps que passa ràpid, el de la cuina. Entre cuina, música i sofà vaig saltant d'espai a espai i em passa el matí, o la tarda, o el que toqui, que la meva agenda continua caòtica com sempre. Sense sortir de casa tasto llocs, gustos i viatjo. El menjador s'empapa d'olors i he d'obrir una mica el balcó des d'on sento la canalla que crida. Això és casa. No sé si és com havia de ser o com la imaginava, ara ja no sé com era abans aquest menjador, ara és casa.

I en acabat, havent provat alguna recepta nova i moltes d'antigues, penso què deuen tenir en comú els llagostins cuits, la mostassa de Dijon, la xocolata, la ginebra, la pasta i el magret d'ànec.

La nevera continua fent soroll als vespres. Fent-se notar, o potser creu que ha de fer-me companyia. A mitja tarda, l'obro: carbassons i bacallà. Avui tornaré a innovar.

entre que ho veig i ho entenc

sempre que veig emergir Montserrat immensa deixant enrere les corbes de la feina. sempre que m'acompanya un bon vi i el formatge vell de Maó. sempre que escolto els nous senyors tranquil. sempre que enganxo aquell locutor d'imprevist. sempre que.

sempre hi ha un abisme entre que ho veig i ho entenc sovint insalvable. entre que hi sóc i me'n vaig sempre hi ha un espai buit en el temps.

què vol dir haver d'explor(t)ar el meu cantó sensible?

diumenge, 12 de setembre del 2010

No t'aturis, va


Les sabates a l'aire enmig de qualsevol carrer. Si pot ser que doni al mar, millor.

I mentrestant quan parlis, mou els peus.

divendres, 10 de setembre del 2010

de salts mortals amb doble xarxa

trobar la paraula adequada a cada moment i no saber-la dir és una cosa que em passa sovint. la tinc però a la llengua se m'hi fa un nus, més aviat al coll, i acaben sortint paraules ja sabudes, típiques, tòpiques, buides i mentideres. i tinc la paraula allà, preparada, justa i de veritat però la por és un núvol que la desdibuixa sempre que pot. com saber el minut exacte en què les paraules són les justes?
per no ser fràgils ens hem inventat dobles vidres, murs i trinxeres. i fins amb masses, claus o escales som incapaços de saltar. fa més de dos anys ja parlava d'això sense dir-ho i a tothom li semblava dur. ara em reafirmo: continuem sense saber saltar. a quina escola no vam anar?

dimarts, 10 d’agost del 2010

Vivim en els mots

Sentir la necessitat imperiosa de tornar a escriure, contra les cordes del contrabaix acariciar l'arpa dels mots i que torni a sonar melodiosa. Des de dins notar un buit ple de paraules que malda per abocar-se en algun lloc. Sempre passa i sempre torna, la fretura, com un bucle del qual no et pots deslliurar. Paper i llapis, doncs. I una paraula que ressona endins com un gong. Ta-rin-ga!

dimarts, 20 de juliol del 2010

diumenge, 23 de maig del 2010

diumenge, 11 d’abril del 2010

divendres, 26 de març del 2010

dissabte, 2 de gener del 2010

i per allargar la tonteria

doncs a mi no em sembla tan estranya aquesta apatia melancòlica del cap d'any quan sembla que tot ha de petar i començar de cap i de nou. au, vinga, si ja sabem que qui més qui menys continuarà fumant, bevent o veient-se d'amagat amb la parella de l'amic. dies de propòsits i de llistes interminables, dies d'«aquest any sí!». o el que és pitjor: dies de mirar enrere i de nostàlgia, dies de «i que bé que estàvem». tot plegat em supera i cada any em passo una setmana enrabiada sense motiu i amb un to vital sota mínims. què volem fer, què volem dir..., ai! si almenys ho tinguéssim clar. per sort són pocs dies i aviat passen el reis i tot ho posen al seu lloc i torna l'alegria i el ritme normal. que a mi el nadal m'encanta però el cap d'any... buf, com costa el cap d'any.