trobar la paraula adequada a cada moment i no saber-la dir és una cosa que em passa sovint. la tinc però a la llengua se m'hi fa un nus, més aviat al coll, i acaben sortint paraules ja sabudes, típiques, tòpiques, buides i mentideres. i tinc la paraula allà, preparada, justa i de veritat però la por és un núvol que la desdibuixa sempre que pot. com saber el minut exacte en què les paraules són les justes?
per no ser fràgils ens hem inventat dobles vidres, murs i trinxeres. i fins amb masses, claus o escales som incapaços de saltar. fa més de dos anys ja parlava d'això sense dir-ho i a tothom li semblava
dur. ara em reafirmo: continuem sense saber
saltar. a quina escola no vam anar?