dimarts, 29 de setembre del 2009

Crítica constructiva, per no dir-ne...

A punt d'encetar classes noves i escoltant de fons els representants de no sé ben bé quin poble, se m'han disparat totes les alarmes en llegir gairebé simultàniament que faré classes a «persones nouvingudes» i que estem en un temps de «desacceleració».

Deixant de banda que no és ben bé el cas (sempre em trobo amb Maris i Pepes que fa més de 20 anys que ronden per aquí, i no estem en un procés de desacceleració sinó que ens hi han posat ells), crec que errem el tret cada cop que anem a la recerca de parauletes tan bensonants per parlar d'«immigrants» o de «crisi». Tampoc cal tenir la pell tan fina, que si tan malsonants ens semblen és perquè així les hi hem tornat; que les paraules en principi signifiquen el que signifiquen pel seu origen, una altra cosa és si després les tergiversem.

I encara n'hi ha més, que els «seus» debats en van plens. Ara «auditoria» de seguretat vol dir «espionatge», un «ERO són «acomiadaments improcents» i del «dret d'autodeterminació» en diem «dret dels pobles a decidir». Que sí, que d'acord que la llengua està carregada d'ideologia i que viu en constant evolució. Però, no ens enganyem: una cosa és que la llengua s'adapti als canvis socials i l'altra fer-la passar per davant de la realitat i manipular tot quisqui. Que dir «patatona» en lloc de «vulva» pot ser pruitanisme però dir «solidaritat dels pobles» en lloc d'«espoli fiscal» és una manipulació total per dissimular desigualtats i injustícies. El joc polític ja ens el sabem de memòria i per molt que canvïin el vocabulari per no embrutar-se de connotacions negatives tothom sap de què parlen.

El problema és allò que deia Goebbels, que «una mentida repetida mil vegades...» I és que ens ho acabem empassant tot. Vés a saber perquè és així, això.

diumenge, 20 de setembre del 2009

dijous, 17 de setembre del 2009

Trinxeres d'idees

Ahir quan els platanos burros sortits fa dies de la maleta deixaven anar l'olor de fregit vaig tenir un flashback que em va dur directament a la cuina de casa els Rodríguez. Un salt enrere d'aquells que et torna al lloc on no volies ser però ara sí. Un salt d'aquells desconcertants que et fa venir palpitacions estranyes al mig de la panxa. Com de gana, o de set, què sé jo. I així com en contrapicat la veia a ella, desgranant l'arròs. I suava només de pensar-hi, en aquells camps de canya de sucre. Que això és una merda i rutina pura ja se sap però que també està bé si els ulls antics et reconeixen ho sap poca gent. Dame un chance, va, que no costa tant.

dijous, 10 de setembre del 2009

Aterratge forçós

Des del doble vidre us veig en la vostra dansa folla del retorn. Encara he d'entrar a la passarel·la i no sé pas si vull. La targeta d'embarcament em tremola entre els dits mentre encara ressonen les paraules de l'auxiliar: «Poden descordar-se el cinturó de seguretat.» Me la miro suplicant-li que el comandant torni a enlairar l'Arcàdia.