Amunt i avall, arran de portes entreobertes, oportunitats perdudes que no saps quan van ser i salts al buit difícils de creure reals. Carreres desbocades de tantes nits estranyes, companyies fidels, nous horitzons i malgrat tot la desemparança. I la recança... Potser és que som la generació dels descontents, que ens han fet insaciables, una màquina d'ingerir constant sense mai sorprendre'ns, sense mai trobar allò, això, la clau i el pany.
A tot arreu sóc nouvingut
i em paren cambra a les escales
o bé em malmeto la salut
dormint al ras i no tinc ales.
Sóc fugitiu de no sé on.
[Miquel Martí i Pol]
i em paren cambra a les escales
o bé em malmeto la salut
dormint al ras i no tinc ales.
Sóc fugitiu de no sé on.
[Miquel Martí i Pol]