Inaguantables

Demà serà insuportable. Al cafè, a la feina, a la fruiteria, al banc, a l'esplai, a la parada del bus, arreu tothom parlarà del mateix. Amb un somriure ample es donaran cops a l'espatlla i es creuran forts i valents. Tothom, els d'aquí, els d'allà i els de més enllà. Veuràs la samarreta en cossos de totes mides i colors, i el brau imperatiu serà el millor amulet. Total impunitat, amunt i avall amb el viva a la boca a tota hora. D'altres, sense veure-hi més enllà, es felicitaran i diran que "ai, ves, els catalans sempre els hem de treure les castanyes del foc". Els catalans... una colla de mesells som, sempre seguint-los la veta. I així ens va.

Jo, per si de cas, marxo. Me'n vaig. I veient el panorama, ves que no m'hi quedi.

País (1986-1988). Poema objecte d'en Joan Brossa.

طنچة

«Així com altres van creure en l’existència de l’Atlàntida, jo crec en l’existència de Tànger. En aquesta ciutat la fada tenia una vareta que es deia Gosadia.»

[Mohamed Chukri]

pre Sant Joan

De la pèrdua de la innocència n'hem sortit ben escaldats. Homes i dones fets de palla, espantaocells a punt d'encendre's. Perquè la palla, si no vigiles, es crema tan ràpid que no hi ha temps per a l'escalfor. Una flamarada i pimpampum, sense soroll ni espetecs, cendra de nits enceses.
De la pèrdua del misteri en farem confeti. La màgia, quan en saps el secret, és només estratègia i l'estratègia no té gràcia. Té malícia. Massa raons, massa reflexions, la guia per als covards. Papers de serpentina, en farem. I els escamparem per escampar-nos a nosaltres i no trobar-nos altre cop en altres temps.
No res no som. Quatre petards i focs artificials. Somos nubes, no más. Cendra fumejant.

Oh, Quimi!

Recordo amb tendresa les nits acabades amb el famós garrotín de ca nostra

Sabadell és capital
del Vallès Occidental
de les terres catalanes
i del món en general

El cantàvem a crits, com si ens hi anés la vida, la dignitat de tants sabadellencs il·lustres. De ben segur que les cerveses de més hi jugaven a favor.

Temps després apareixien germans ploramiques i es multiplicaven els adhesius antibustos i rebels tornàvem a cantar a crits l'èxit popular de l'estiu, Plora Sabadell

Ai, Manué
que grisos els carrers,
tant ciment i tanta pedra
tu nodrint-te de calés,
ni de lluny som els teus ciutadans

Ves que ara, d'aquí a poc, no tornem a cantar que

els hereus dels fabricants
se la pelen amb les dues mans

Serem les coristes del Quimi. Oh, Quimi! Sabadell és tot teu.

Enivrez-vous!

«Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l’única qüestió. Per no sentir l’horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que us embriagueu sense treva.

Però de què? De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga. Però embriagueu-vos.

I si a vegades, sobre els graons d’un palau, sobre l’herba verda d’una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu, ja disminuïda o desapareguda l’embriaguesa, pregunteu al vent, a l’ona, a l’estel, a l’ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l’ona, l’estel, l’ocell, el rellotge, us contestaran: “És l’hora d’embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del Temps, embriagueu-vos incessantment! De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga”.»

[Charles Baudelaire]

resomni

Sí, hi he tornat a somiar. Un parasol de ratlles blaves i blanques i jo, dona fera, tenia les mans plenes de pedres. La sorra cremava i maleïa el foc. Som el foc, però el maleïa. Dona bèstia, avançava clandestina ennuegant-me a raigs de sol. Cremat tot el voltant, aferrada a les armes, lliurant batalla oberta però el desig m'entrebancava. Dona bruixa, de blanc immaculat, sembrava mals averanys. I la tarda es feia tan llarga...

Tu tan sols somreies.

balanç(es)

cummings, un dia d'abril, m'ho va dir però no me'l creia. m'esperava el maig. plujós com feia anys i amb una primavera esclatant però indecisa. i amb trenta-un dies, si n'he après de coses.

he après com demanar un whisky sour en cursiva a partir de les 3, he recordat que he de comprar-me un vestit de casament sainetero, he experimentat el poder volàtil d'una arracada de plata, he llegit per primera vegada a Vian, m'he llegit sota l'escorça i en el fora-del-temps de la sra. Michel, portera increïble, he menjat provolone, he sabut que havia d'existir la versió cinematogràfica dels deliris de desig de la Rodo, he descobert que un baobab és un entrepà a a ca nostra, he begut mate i rebegut pomada (sa beguda d'estiu!), he descobert Tom Waits i he tornat sense reserves, nua, i a ulls clucs a Llach, imprescindible.

que aquest juny sigui la meitat de la meitat, tanta teca és impossible de pair. que així sigui. i amén.