Mestresses

Penjarem les calces per bandera, ens alliberarem de tot(s)

Xopes de goig i en estat de trànsit xisclarem condemnes inventades que no entendrà ningú menys nosaltres. El nostre cos nu a l'aire es desclourà i es farà aliat del vent. De veritat i sense esforç sabrà el que és volar. Amb això n'hi haurà prou per notar amb força que exigeix vida la sang a les venes i la pell afinada dels malucs. Les roselles badades ens aplaudiran tot fent peperepep. I durem senalles plenes de plaers per repartir a cor que vols.

Les nostres calces, banderes negres als terrats de la ciutat grisa.

Les nostres calces, banderes lluminoses als terrats.

Tornar a la terra

Amb l'afany de cel i terra, caminar per camins de pols desconeguts. Sota d'un cel atapeït de blanc carregat d'aigua beneïda de primavera, caminar. A ponent, lluny i avall, veure el cel serè que fa de tela per a quatre nuvolets de joguina. Intuir el mar. I a sobre el cap, tot el pes blanc del món a punt de caure.

El pes del món, que sempre és més suau del que ens sembla i avui cau en agulletes fines que es veuen a contrallum. Fan companyia i vénen a purificar tot el fosc de l'hivern. Tot d'una més i més gotes van buscant-se i ajuntant-se amb el desig de fer corriols de fang al camí ample.

Des de sota les alzines no es nota l'aigua. Aigüeta dolça que acaricia i marca un ritme secret i sagrat sobre les coses, que la demanen amb la força de la lluna plena. Mentre la pluja ho cala tot, fer-te sotabosc i notar-la només de refiló. Camuflar el desig.

I com en un bioritme natural sortir per ser fulla, molsa i terra oberta que demana aigua a crits per entrar ufanosa a l'abril aigües mil, el retorn a la vida. Tornar a la terra com tornar a la mare que et va parir i ser brot de pi, alzina vella, ametller que floreix, sotabosc humit, branquilló de niu, pedra de riu.

I a la porta d'una ermita antiga que viu de cara a la muntanya senyorassa fer-te un jurament petit petit que cap dins d'una fulla de pi. Les mans resseguint l'ànima de les pedres, que et diuen més que qualsevol llibre, els ulls que miren sense mirar. I tancar la boca oberta que, esbatanada per l'espectacle en temps real, no sap què dir.

Qui sap si el món sencer no ens necessita gens i som nosaltres els que en depenem massa.