diumenge, 5 de maig del 2013

La vida se'ns posa bé

Avui he vist la vida com un floc de dent de lleó volant atzarosa vora el meu balcó. Fràgil, es deixava gronxar per l'airet, sense brúixola ni timó. Fràgil i visualment perfecta, s'ha acostat fins a la barana. Com el patge que saluda arran de finestra el dia de la cavalcada i segueix el camí, que és difícil, embolicat, pràcticament impossible, i tot i així bonic. Primaveralment bonic, amb herba fresca que sempre reneix i s'ofereix nova i descarada perquè algú la trepitgi per primer cop.

I així el floc s'ha envolat cap amunt, potser com tu, per veure-ho tot amb distància. Jo, a baix al camí, m'he tret les sabates. A punt de caminar per l'herba humida, avui ha plogut, els peus sempre a terra i el cap al cel. He sentit forta l'olor de la vida, i de tu, que la festeges. I jo, que la tempto, encara condueixo amb les mans aferrades al manillar, però de vegades provo de deixar-me anar i mirar amunt per si entrelluco algun floc de cotó i et veig com fas que sí amb el cap i acluques els ulls com un nen trapella.

Respires. Respiro.