Carrers deserts sense cafès, sense motos, sense parades de mil i una llaminadures. Carrers tranquils on travessar al moment que toca: senyor verd (sempre és un senyor), endavant. Trajectes a peu o en cotxe propi, els taxis són un caprici de senyoretes. Dutxes de luxe, aigua freda-tèbia-calenta-freda, les xancletes només per a la platja. Banys nocturns de platja perquè la lluna ens pugui acariciar, per fi. Rambla amunt i avall, tranquil·litat, lluny del bullici casolà del bulevard. Cafès amb gel, gintònics, cerveses. On són ara els tes, l'aigua calenta i el Hawai? Enyor dels dàtils de mel, de l'aire cremant i de la manca de termòmetres (nosaltres érem els millors sensors de la temperatura). Cagarrines a destemps. Estones robades a vosaltres, sort. Intercanvi de cròniques estiuenques, relats mítics. Retrobaments. Enyorances.
Que algú em faci sentir aquí d'una vegada.
Que algú em faci sentir aquí d'una vegada.
2 comentaris:
Així doncs no t'apropis a mi.
Jo segueixo allà i pretenc quedar-mi per a molt temps :)
d'aquí: la renfe arriba tard i està plena de marcianos, ai no, jo sóc el marciano d'un sol idioma equivocat.
l'àfrica i el món a dins del tren.
la renfe arriba tard.
Publica un comentari a l'entrada