"Per més que feu, no passareu"

Les premisses són aquestes:
- no hi ha pena de presó per ultratjar cap bandera, tan sols multa
- qualsevol persona és digne de presumpció d'innocència, si no es proven els fets
- un fet de sis anys enrere quasi sempre queda pendent enmig de paperassa burocràtica, i sovint en alguna paperera
- els moviments socials enforteixen el teixit social
- tenir "padrins" t'obre totes les portes

Les conseqüències són aquestes:
- pena de presó per ultratge a la bandera (formalment potser no, però cara a la galeria sí)
- els jutges i jutgesses proven el que volen
- un fet de sis anys enrere pot ser, si cal, el més actual del món
- els moviments socials són carn de canó
- una petició d'indult redactada per una entitat de pes (per exemple, un ajuntament) no serveix de res

Si en voleu més, el vídeo de Vilaweb és aquí.

Prestatge de saldos

ungles rosegades
ulls miops de mirada confosa
gola sense campaneta
mocs i respostes eixutes
veu de nas
trastorn obsessiu lletraferit
peus de plantilla segura
orella recosida
impuntualitat de pagès
cicatriu d'apendicitis
cicatriu de combats infantils
paraulotes i renecs diversos
males ressaques
pèls de tota mida

i tot a preu de cost.

e.e. cummings per Villangómez

Fan els teus dits flors primerenques

de tot. Els teus cabells

és el que estimen més les hores,
una suavitat
que canta i diu
(encara que l’amor
sols dura un dia):
No tinguis por, ens espera el maig.

Roger Mas, un atrevit

Millor lletra de cançó, any 2000.

I 8 anys després. Les Cançons Tel·lúriques, adaptacions de poemes de Jacint Verdaguer.

declaració de principis

lamitall viu en un clot de terra sota d'un antic molí ara mig abandonat a les vores del ripoll. a Ca la Mitall s’hi viu en soledat, un món a part de tot. un món fictici. perquè ens han dit tantes vegades que la ficció és real, que la ficció no és inventada, que la ficció s’inspira en el cada dia, que la ficció... que ens ho hem cregut del tot. molt bé, doncs la ficció mitalliana-mitallenca ve a ser això: ficció amb algunes dosis desfigurades de realitat. una línia fina sota la parpella que ho desdibuixa tot. si lamitall cau per un precipici, que regni la calma, és impossible ja que viu sota terra; si lamitall engoleix un pot sencer de pastilletes, tranquil·litat, que a ca seu no en venen d’això; si lamitall du roba interior de puntes i lligacames, il·lusos!, res més allunyat de la realitat; si lamitall beu sense mesura, no patiu, que no veureu el seu alter ego fent esses pels carrers. lamitall fa el que vol i escriu com vol del què vol. i el que passa a Ca la Mitall és tan seu, queda aquí tan endins del clot, que no en sap res d’altres fronteres. i és que lamitall és un mite irreal fet de metall que no vol ser més, que no és res més. això sí, artesana de mots i franctiradora des de la trinxera. això, ara ja no l’hi treu ningú.

Històries increïbles (encara)

Això era un home de vida alegre, el senyor R, que per atzars de la vida va conèixer una política de molta influència. Fou gràcies a ella, la senyora J, que va poder deixar la feina i va passar a ser l'home de la neteja de casa la senyora política. Era un home de la neteja excel·lent i amb el pas del temps va passar a ser el nino dels ulls de la senyora. I ja se sap, una cosa porta l'altra i... la senyora era una donya joana que el va ben enredar.

I bé, ja tenim el senyor R (a partir d'ara, senyor de J) convertit en tot un senyor de la casa. Ella, tota orgullosa, explicava als companys que «el meu senyor fa d'amo de casa». I ell que «la meva senyora és una dona pública». Amb el temps van venir els nens (quatre!, quatre fills i un pare, cinc diables per a una mare) i la dona política va prosperar tant que va ser escollida presidenta del país. Ara el senyor R ja era el primer noble del país i acompanyava la seva dona arreu amb posat abnegat i discret.

Tres de tres

som guiris al país de la vida, som uns domingueros.
[Joan Miquel Oliver]

SERMÓ

La por de tots
i tot de por
no deixen lloc
al meu sermó
que es fa petit
petit i prim
i decidit
a estar-se aquí
per dir-ho a tots
i a mi tot sol:
no tinguis por,
no tingueu por.

[Enric Cassases]

a la trinxera (II)

un febrer de primavera, rere la trinxera

un mur ben alt i espiells des d'on inspeccionar d'amagat. avui hem tret els màusers i he disparat sense mirar a tots els punts possibles. sense pietat. fa por, fa mandra i por, i des de la trinxera puc bombardejar-ho tot. des de fora a dies sé que algú treu pedres, però tant me fa, hi ha més de tres barricades. pedres, sacs, fang, esbarzers i restes de la metralla d'antics combats. des d'aquí el miro. i ho sap. clavells secs a la solapa, i artesania amb els mots.

o això o deixar les armes.

Llef!

El lletgisme és allò que fem tots: crear-nos llenguatges, consignes, grupuscles, per ser més endogàmics que ningú. Que fins i tot els que diuen que ells no són l'elit i que ells sí que ho engloben tot, fins i tot aquests volen ser especials. I es creen codis èlfics i formes que només capten ells. I encara els queda aprendre del lletgisme a criticar construint alguna cosa, a criticar parodiant, la crítica absurda.

Contra els moderns, contra els intel·lectuals, contra les modes, contra els multicultis. Contra tot això i a favor de tot això. Tirar-hi pedres i caure volgudament en el parany. Ah, i el lletgisme també coneix les trifulgues dels amors quotidians. Que tots hi caiem, també.