Així som

Ser contínuament l'altre, l'envejat, la fita i el reclam. Ets la presa contínua, i ben sovint fàcil, a qui atacar per vendre, enredar o simplement intercanviar somriures. Ets el viatge que anhelen i que potser mai faran. Recordaran la teva cara i l'endemà et saludaran. Voldran saber més. Que no t'espanti la seva seducció, només voldran saber i saber.

Mentrestant, uns metres enrere ulls foscos mediran les teves paraules i avaluaran els teus cabells al vent, les teves mans nues i acostumades al contacte franc.

Ells són per a tu la porta a un nou món. T'explicaran anècdotes i aventures de tota mena. Et voldran dur aquí i allà. Et diran receptes, secrets, històries qui sap si del tot veritat. Et convidaran. I mai sabràs ben bé què és cert i què no. Però seràs de casa, et sentiràs com a casa.

Hafa

Cafè Hafa, Tànger

«Le temps a tout transformé sauf cet endroit. Secret et silencieux, le café Hafa est resté comme autrefois, magique. Génération après génération, c'est là que se retrouvent les joueurs d'échec, les poètes, les écrivains, les artistes. Et, installés sur les vieilles nattes de paille, ils s'abandonnent encore aux douces illusions du Kif.»
[Paul Bowles, La ville des mille et une lumières]

Què fer-ne, de la por

Del nus a la panxa i les pessigolles en pots fer una troca de llana ben embolicada i deixar-la al mig del mar, allà a l'estret, terra de ningú. Des de l'altra riba es veu el somni i sembla, fins i tot, bonic. Capgirar el món i veure'l des d'aquí amb unes ulleres noves que més val no perdre. La por, mar enllà feta un garbuix.

I no deixeu d'escoltar i llegir això:
Miquel Gil i Enric Casasses a Mirant per la finestra