Indignació a la graderia

- Yo no hablo el catalán, però mi hija sí. Y ahora pá qué lo voy a aprender.

Miri, mala senyora, si l'única manera de demostrar com n'està vostè d'integrada (sí, sí, in-te-gra-da, aquesta paraula tan malcarada) al país que la va acollir és refiant-se dels seus fills anem bé. Perquè, estimada senyora, els seus fills van estudiar en català, potser sí, però vés a saber si el parlen. Que hi és vostè a dintre dels seus fills? I a més, vostè no té vida pròpia? Doni'm les excuses que vulgui, que li acceptaré, però no amagui el seu desinterès darrere els seus fills. Pobres. És en aquests moments que el meu nacionalisme (així, na-ci-o-na-lis-me amb totes les lletres i amb tot allò de negatiu que pugui portar implícit) creix i creix i si no vigilo es torna una bola d'aquelles explosives dels dibuixos animats. Sort que a l'escola de pago em van inculcar allò de ser políticament correcta.

- I adéu-siau, oi que m'entén?

Siurana Santa

Un dentista amant del bacallà, una química que s'enfila per les parets, una psicòloga adoptadíssima-adaptadíssima (que puro!), un químic quasi doctor miximero, un futur bomber escalador de barba roja i una observadora poc fidel vinguda del sud.

Un restaurant de parets blaves, un pont llevadís, alguns bars plens d'estranys, unes parets que no s'acaben mai, el poble del Lluís, vent i vi, molt de vi.

Dos cotxes, amb clara diferència, diferent procedència i un únic destí.

Bombers lleonesos, un culet de marbre grec (et prenc el copyright!), italians sense llengua, escaladors multicultis, dones amb batins fluorescents.

Poca cobertura i moltes corbes.

Recuperant la correspondència

Joan Sales va escriure's una bona temporada amb Màrius Torres i, sobretot, amb Mercè, que va ser la confident sentimental de Màrius Torres al sanatori de Puig d'Olena, on estava ingressada com el poeta.

«Una amistat per correspondència presenta l’avantatge de poder-vos imaginar el vostre corresponsal com més us agradi; em dieu que us imagini de pèl roig i obeeixo. Us imagino, doncs, de pèl roig. Imagineu-me al vostre torn, us ho prego, com un monstre. D’aquesta manera, quan ens presentin pensareu que "no n’hi havia per tant" i que "sempre hi ha un pitjor". Fetes doncs les nostres respectives descripcions m’entra aquest dubte: ¿de què parlarem a les nostres cartes? ¿De bandolers i pirates, de castells i fantasmes, de lírica, de gastronomia, d’economia política, de paleontologia o de metafísica?»

Joan Sales, 'Cartes a Màrius Torres'

La música poètica

Un home que publicava escrits revolucionaris amb el pseudònim de Gorkiano en homenatge a l'escriptor rus i que combregava de veritat amb l'etiqueta de "poeta del poble" ja sembla interessant a primer cop d'ull. Va morir als 30 anys a causa de la tuberculosi, i aleshores encara és més sorprenent tota la seva obra: plena de vida, amor i rebel·lia. «Amunt, amunt!», diuen que cridava des del llit abans de morir.

Aquest és el Salvat-Papasseit que em ve al cap amb les cançons de la Teresa Rebull, l'Ovidi i el Lluís Llach. Però, sort, santa sort, que la música catalana s'ha obert als poetes i ara es porta això de musicar versos clàssics. Dic sort perquè és un regal poder escoltar coses tan distants com Aramateix, Loquillo, Feliu Ventura o Pascal Comelade. Gran, gran, gran: Comelade i els seus toquen els seus instruments de joguina mentre Casasses masega els versos.

Perquè hi ha un tou de poemes ben musicats últimament. I de manera innovadora, que és el que ens faltava. Hi ha Salvat-Papasseit. I Maragall, i Estellés, i Bartra, i Màrius Torres, i Pere Quart, i Verdaguer. Busqueu-los, que val la pena.

Palau és Amèrica

Tornes amb cotxe, les finestres abaixades i cantant fort les cançons més de moda de la ràdio. Si fa un dia clar, deixes enrere el Puig de la Creu i la Mola s'alça per la dreta. Darrere la Torre de l'Aigua es veuen les agulles de Montserrat. D'aquí a poc les dones que esperen assegudes al sofàs de polígon et saludaran. És fàcil: carretera i corbes. Les tens apamades, ja. I vas menjant galetes que fan de copilot. Quan passes per Can Riera penses en l'avi i que també és possible el verd al costat de la capital. I quan arribes fas un cafè a qualsevol bar: tots es coneixen i es barregen i són d'aquí i d'allà. Ets la forastera. I què. Està bé ser-ho, mola.

«Tactar»

“Tactar”. Seria aquest el verb per definir la necessitat de tocar-ho tot lleument? La necessitat de tocar per conèixer i reconèixer les textures, les pells, les superfícies. No palpar, ni fregar, ni resseguir, només tocar. Tocar lleument.

Desviar-te una mica del camí fins a tocar el vidre d’aquella porta antiga, entrar en una casa desconeguda i tocar una paret estucada, trobar algú i tocar una barba incipient, no quedar-te tranquil·la fins a tocar el teu jersei nou, tocar un fanal mentre esperes per creuar el pas de vianants, comprar pel tacte de la tapa d’un llibre, tocar les tovalles per sota la taula mentre sopem, tocar... Sempre així, com d’amagat, tocant fugaçment un instant amb un dit o dos per conèixer, reconèixer, esperant no ser descoberta com quan, com si encara et sorprengués, em dius:

–Què fas? Què toques?

Menú universitari

De primer: cultura de vitrina a preu d'or
De segon: beques de baix cost

I per postres: garrotades

Nit de sants

Són nits de porles, nits barrufant el seny, de plom, canons d'encàrrec principiants a mesells. Nits de foc. Nits de fang i castanyes. Nits de farts. Nits de boira i desguàs. Nits de bars de merda en un sac.

Fer i desfer, refer?, perdre el seny, tot igual però estrany. És el que vulguis, Puntí va bé per tot.

És nit de sants.
.

«Estem a la intempèrie»

a la Bebi i a la Norma

L'ARBRE INCANDESCENT

Hem caminat solcuits per graves remorejants,
hem flairat els matins de vent salobre i d'espígol,
hem tocat els vermells enfervorits del vespre,
hem ressonat com cisternes buides
que es van omplint amb aigua de pluges ancestrals.

Hem explorat, hem descobert escales
molt dretes, de cargol, les hem pujat; a cada
graó perdent-nos per un altre temps,
cap a renéixer.
Hem arribat a dalt
del campanar: penjant-nos de les cordes,
hem tocat a destemps. Hem afollat les òlibes
i d'altres aus.
Hem travessat les nits
plenes d'espai, obertes, hem mirat abismes,
profunditats transparents.
Hem penetrat en coves de cristall de roca.

Un àgil foc se'ns entortolliga
com una serp per tot el cos i fa
de tu i de mi un sol arbre incandescent,
impropi de la terra.

Joan Vinyoli

Vent d'aram. O de coure. O de metall. Quanta tensió junta aquelles tres persones dalt de l'escenari! I quanta tensió fins a sentir altra vegada aquella veu, resseguir altra vegada aquells ulls, veure altra vegada aquells jocs de mans! Quin regal de diumenge. Llàstima, però, que al Born no hi ha bars on facin cafès (un tallat normal i corrent, sisplau?), no s'entengui el català i que si no vas d'artista no siguis ningú. Llàstima que arribi el dia 9 i no sapiguem què fer. Llàstima de les elits. I de les senyorones que s'adormen i demanen clínexs. Traiem la poesia de les urnes al carrer! «Oblideu tot el que heu après. Comenceu a somiar.» Hereves del nostre maig, amb pamela o sense, tornarem al Brossa.