dimarts, 31 de març del 2009

Meditació I


Ordenava mecànicament les meves idees
controlava com un autòmat els meus sentiments
plorava als enterraments
i reia els acudits.
A canvi, de tant en tant en queia el món a sobre.
[Helena Porteros]

divendres, 27 de març del 2009

migdiada

somiar que un amic teu la palma o que una amiga a qui fa segles que no veus perd la memòria demostra alguna projecció estranya? ara no sé si els vull bé o mal. crec que no faré mai més migdiades mentre el sol de fora escalfa amb força d'estiu.

dimarts, 24 de març del 2009

la renaissance

passant pel carrer de la palla un home descuidat toca la flauta. entona a la perfecció el rosadabril i em recorda el meu professor de música de l'escola de pago. al tren els xolos de torrebaró llancen floretes de mal gust a una sudamericana que ni se'ls mira i em somriu. és dia d'arracades, del cinquè en joc i del primer cucurutxo de la temporada. m'assec a un banc de la plaça del pedró al costat d'un que ben bé podria ser el flautista del carrer de la palla. faig temps deixant-me acaronar pels raigs de març. a la virreina tenen la rodoreda tancada, és dilluns. enganxada als vidres espio branques i mapes de pobles ficticis mentre m'omplo de desig. amb el cap a pedreres de marès menorquines torno a la meva ciutat. en sortir de l'estació caço una frase al vol: «és el síndrome de la primavera». tot amb música de bombón mallorquín. però això deixem-ho per ara, es mereix un altre post.

dilluns, 23 de març del 2009

Pentinant el gat

És habitual que se'm preguntin coses de llengua, per allò de "tu que t'hi dediques..." I és ben habitual, també, que m'enganxin fora de joc perquè ja se sap que amb unes cerveses al cos la llengua es desfigura i ja no saps què és bo i què dolent. Al gra. Una amiga em comentava que no tenim el verb ronronejar. Au, va! És que els gats i gates catalans no ronronegen? Au, vinga. Que consti que la seva pregunta em va quedar al cap i va generar una recerca per llibres, obres de referència i pàgines web. De fet, el retrat més fidel de la llengua real són els webs. I ves per on. A la xarxa els petits felins sí que ronronegen, però als llibres de grans patums no. Només ronquen o filen. Ai, carai.
És que les gates catalanes no en saben, d'això? És que els gats catalans només miolen? Es veu que sí, que tenen tant seny que no s'atreveixen a fer el ronso. Com a molt, i encara hauria de confirmar-ho, fan run-run. O ronquen o filen; ai, uix, quines paraules més assenyades.
La meva amiga encara no n'està gaire convençuda. I és que no és per a menys! Si fins i tot els traductors de la xarxa la donen per bona o són incapaços de traduir-la. Ai las, quanta feina per fer encara!
Ben bé que qui no té feina...

dimecres, 18 de març del 2009

mudo la pell

com que als matins ja fa calor m'oblido de la jaqueta, verda, i en tornar a casa em noto el coll i penso en encomanar-t'ho. les penes encomanades pesen menys o tan sols és una excusa per fer-te quedar i que no tornis mai a ca teva. posar cap per avall l'habitació i marxar. on sigui, però marxar. ràpid i corrents amb no res a les mans, deixar-ho tot per fer. és que aquesta caloreta em torna a portar desitjos extravagants i em desperto a mitjanit pensant en un llit d'aigua enorme, amb parets taronjoses i terrassa cap a sant llorenç. seria una peixera petita només per mi plena de lletres i sense número. ni a la porta. ni telèfon. una cuina enorme des d'on dia a dia sortiria una olor diferent i algú entraria normalment per la finestra i s'asseuria a taula. així de fàcil. ah, i al final de tot sortiria imprès un epíleg amb lletres verdes, clar, on diria "no basado en hechos reales".

diumenge, 15 de març del 2009

ser pou

SET
1. Renovar la voluntat. O aniquilar-la: ser liquen. I encara rizoma
2. Per tota resposta: "M'estimaria més no fer-ho"
3. Tota la vida en silenci
4. Que el teu creixement sigui mesura de penombra
5. Aprofitar la humitat interna
6. Abeurar-se a les aigües minúscules i abandonades del propi cos
7. Fer-se pou
[Martí Sales]

dijous, 12 de març del 2009

vuit de vuit

fa vuit anys que agafava un euromed per primer cop i baixava cap a terres valencianes. fa vuit anys per allà al sud entre música d'orquestra i tramussos vam enfilar un fil de ferro que gairebé no es trenca. vaig descobrir què era el fiambre i agranar. fa vuit anys que vam pactar, sense saber-ho, una aliança d'amagat de les mestresses.

fa vuit anys vaig agafar un euromed morta de son i amb les cames cansades. direcció al nord, i amb la il·lusió pels projectes que comencen. fa vuit anys encetàvem consignes noves i ens reconeixíem com a uns dels nostres. el risc dels agosarats ens ha fet créixer.

vuit anys no són res. o sí, vés a saber. ha passat gent, molta. i han passat coses, no tantes. però hi ha gent i coses que no han canviat gaire. o sí, però hem canviat junts i això, sense arribar a la llagrimeta, és important. i tant que ho és. perquè res creix perquè sí ni amb la força de l'onada. no sóc amant dels aniversaris, però n'hi ha que s'han de celebrar per imperatiu. perquè no són aniversaris del record, són un punt de partida. tornem a néixer.

dimecres, 11 de març del 2009

des de la hivernació


Avui tancaria el llangardaix en una gàbia.
I que fos la festa dels dits,
la dansa de l'heura a cau d'orella,
la tendresa de la planta dels peus,
l'or negre de cella i de l'aixella.
Seguiria els camins que el deliri oblida
amb pas molt lent
com el bou que llaura
aquest paisatge de lluna gitana.
[Maria Mercè Marçal]