Diverses onades d’obertura lexicogràfica espanyola han afavorit l’entrada de lèxic gitano (unes 150 entrades) a les successives edicions del diccionari normatiu, el DRAE, provinents generalment de l’argot de la delinqüència i del món del flamenc. Així, el diccionari és, també, un reflex de la llengua col·loquial castellana. Això no ha estat tan evident en el nostre diccionari, el DIEC, que sovint s’ha blindat envers l’entrada de gitanismes argumentant que són barbarismes que han penetrat a través del castellà. El DIEC manté les marques de [pop.] per a expressions del tipus pixar, colar-se, maco, guipar –aquesta sí que prové del caló– o d’altres en desús com xotro, boixar o menjacapellans. També és curiós que en els pocs gitanismes que inclou no ens digui res de la seva etimologia: guipar, dinyar, cangueli, bòfia.
La variació lèxica és un reflex de la
realitat i ens dóna tota la sèrie de mots d’una llengua, marcats pel dialecte,
pel registre, pel sociolecte... Tot plegat configura el corpus lingüístic, la
riquesa de vocabulari d’una llengua, i la divisió històrica entre escrit i oral
només fa que elititzar algunes paraules i criminalitzar-ne d’altres. Tot és
llengua. No perquè una paraula sigui col·loquial i, per tant, més
pertanyent al canal oral deixa de ser menys llengua. El registre col·loquial no
és, per obligació, una infracció de la regla estàndard i estandarditzada. De
fet, la col·loquialitat ha anat guanyant terreny i cada vegada ens
comuniquem amb més paraules típiques del registre col·loquial. Hem de tenir
cura també de la llengua col·loquial si no volem deixar-la de banda i fer més
i més gran la fractura estàndard - col·loquial.
El lèxic col·loquial català, que sí
que en tenim, prové en bona part del caló i de l’argot –farcit, és evident, de castellanismes, sobretot des de mitjans del
segle XX. En algun punt de la història recent aquestes dues fonts d’incorporació
de lèxic es creuen i bona part del vocabulari caló que fem servir actualment ens
arriba passat pel sedàs de l’argot castellà o castellanitzat. La composició
social ens dóna una convivència lingüística estreta del castellà, el caló i
l’argot marginal –i actualment, també de l’àrab– a les zones marginals, on es
mouen les classes més baixes. Això ens priva de veure-hi clar. Què és català?
Què és caló? Què ens ha arribat a través del castellà? Això ens priva
d’acceptar-ho? La queixa eterna i eternitzada és que el català no té un
registre col·loquial propi, però la realitat és que els parlants catalans usem
una barreja de fonts lèxiques quan ens comuniquem oralment, característica
típica d’aquest registre, molt més obert als estrangerismes. Per exemple, la
llengua comuna del jovent busca en la marginalitat una font de lèxic per
diferenciar-se dels grans. Així doncs, la marginalitat és moderna i, a
més, creadora.
Centrem-nos
en «la
pedregada de tirosos vocables» que diu
l’Altíssim a l’obra d’Espriu, els gitanismes, el vocabulari provinent
del caló –que és la mescla del romaní amb les llengües ibèriques. El romaní ve
del sànscrit, que té trets comuns amb altres parles de l’Índia, i això l’ha
empeltat d’hibridisme. També, esclar, el contacte amb la resta de llengües que
els gitanos han anat trobant en el seu periple de població nòmada ha influït en
l’heterogeneïtat del romaní, però el caló com a signe d’identitat ha pres força
per la disseminació de la població gitana, que l’ha fet
servir com un clar element diferenciador. Malgrat tot, a mesura de la seva sedentarització
i integració a la societat, el caló s’ha anat diluint força en la llengua
dels territoris on s’ha establert. Així, en català tenim paio,
molar –encara no acceptat pel DIEC– o tocar el pirandó com a exemples d’influència
del caló. O a Lleida, on la integració
del col·lectiu gitano autòcton en la societat local és antiga, es canten garrotins
des de sempre, llavor de la rumba catalana.
Això no és una cosa exclusiva dels
nostres dies. Històricament el català ha rebut influències lèxiques del caló,
que, a més, han quedat reflectides en algunes obres de ficció de finals del segle
XIX i principis del XX –en l’auge del costumisme– com Renyines d’enamorats, de Narcís Oller; Sota Montjuïc o La xava,
de Juli Vallmitjana, o Primera història
d’Esther, de Salvador Espriu. Els gitanos catalans van entrar a la
península Ibèrica per Catalunya –se’n té constància des del segle XV– i van
incorporar el català com a llengua de relació. Hi ha una comunitat de gitanos
ben arrelada a Catalunya des de segles enrere com ho constata el fet que alguns
dels seus immigrants cap a l’estat francès encara conservin el català com a
llengua pròpia. És aquest arrelament el que va fer que el català també es veiés
enriquit amb l’adopció de termes gitanos. D’aquí, carrincló, calés,
bòfia, mots que sembla clar que van passar al català directament del
caló.
El català fresc, cru, de carrer que
trobem a La xava vol reflectir el parlar dels malfactors –la
murrialla, en deia Vallmitjana– i com a tal és un argot que va més enllà del
registre col·loquial –sovint no s’entén res i bona falta fa el glossari final!–, però
es fa evident tota l’herència caló que ha anat calant a la llengua oral
catalana. Gitanismes a banda, s’ha de parar atenció als sobrenoms
–preciosos!– que van sortint a la novel·la: el Morros de Vaca, el Patarrufa, la
Baturra, la Mossega Ventres. I també al títol de la novel·la, que ens fa pensar
directament a com s’anomena el parlar barceloní. Però aquesta no és pas
la referència de la novel·la, escrita el 1910. La xava és la Roseta, la
protagonista, a qui el seu company anomena xava, xaveia,
derivat del caló xavala. L’argot popular català, just aquest parlar que
es reflecteix a la novel·la de Vallmitjana, passa a ser anomenat xava cap als
anys 20, però després de la guerra s'extingeix bastant. Als barris obrers la
barreja de pressió immigratòria i de repressió lingüística afavoreix la
castellanització i provoca un retrocés qualitatiu del català. Aquest
fenomen nou manté el terme xava, que no defineix un argot
diferenciat, sinó una degradació fonètica del català estàndard i probablement també
amb alguna herència lèxica d’aquell argot. Un mateix adjectiu per a diversos
fenòmens encadenats en el temps.
Tenim en llengua catalana una
excel·lent tradició de llenguatge popular i d'argot, i també en literatura
eròtica i sexual. La pregunta és: per què continuem reticents a incorporar al
diccionari part dels gitanismes estesos fins a dia d’avui a la llengua oral? Hagin entrat com hagin entrat, fa molt de temps que hi són presents i
formen part de la parla diària de bona part de la població. Són una mostra
clara que la llengua és viva, s’enriqueix, evoluciona. Per què fa la impressió
que el registre col·loquial no cap al diccionari? D’acord que l’argot és
voluble i que necessita el pas del temps per fixar els usos, però què en fem de
paraules tan esteses actualment –i pel que sembla, des de fa com a mínim un
segle– com molar, xivato i apoquinar?
I d’aquí, el dubte: què hem
d’incorporar i què no en un diccionari normatiu? Un diccionari ha de ser un
reflex del moment (sincronia) o de la història (diacronia)? Si tanta varietat
no cap al diccionari, on posem la restricció? Per què sí pirar i per què
no currar? Per què la norma no pot reflectir l’ús col·loquial de la
llengua amb les marques convenients? Que l’estàndard no ens faci perdre l’espontani,
o després passa que la gent no es reconeix a les obres de referència i creu que
parla malament la seva llengua, aquesta eterna espasa de Dàmocles que no ens traiem
de sobre. De què es tracta la normalització?
I una altra pregunta, encara: per
què a l’escola ningú no ens ensenya que tenim paraules gitanes? Així com ens esmenten
anglicismes i gal·licismes, per què no les paraules provinents del caló? Són
part de la nostra història, herència directa de la convivència cultural més
propera. Així sabríem, per exemple, el cas curiós del xoriço (lladre),
que ve del 'chori' caló però que l'hem assimilat al xoriç de menjar. I així anem pel món posant talls de xoriço als sobres electorals.
