dissabte, 30 d’abril del 2011

de porc i de senyor...

quan rebo una invitació a sopar per part d'algun galant, jo ja tremolo. menjar davant d'algú altre que et desperta cert interès sempre és un repte, però encara ho és més veure'l a ell menjar. hi has d'anar ben preparada per trobar-te qualsevol cosa. sovint qui menys t'esperes és un marrà de cuidado i acaba ben galdós. esclar que també m'ha passat a l'inrevés: un sapastre de carrer que un pic es posa a taula té les formes més refinades de tota la ciutat.
però deixeu-me parlar avui dels cromanyons. són homes fets i drets que mengen com si se'ls escapés la vida entre les mans, en aquest cas seria el menjar. mengen a corre-cuita, et parlen amb la boca semiplena, el menjar a mig empassar, i pretenen que tu els segueixis el ritme. -vas molt lenta tu, oi? que potser no t'agrada? això ho acostumen a dir amb els ulls brillants, no pas per mirar-te els teus sinó guitant fixament el filet de vedella banyat de roquefort. de cromanyons me n'he trobat amb formes finíssimes i de porcs considerables. vull dir que no és qüestió de les formes, és alguna cosa que va més enllà i que es resol a menjar de manera primitiva en el sentit de no gaudir del plaer dels aliments. si a sobre, et toca un salvatge en les formes, aleshores estàs perduda. i la nit s'acaba després del cafè.

dimarts, 26 d’abril del 2011

les coses que hi ha dins dels sofàs

tinc la mania de posar la mà entre els coixins del sofà. de fet, tinc la mania de passar la mà per tot arreu i anar configurant el meu museu particular de textures. i ahir, després de la mona, mentre una amiga m'explicava les virtuts del petit príncep, jo furgava per l'escletxa dels dos coixins del seu sofà. és allò que t'asseus i la mà se te'n va indefectiblement cap al final del seient, allà on comença el del costat. entre els coixins d'un sofà t'hi pots trobar de tot. no citaré els objectes desagradables que m'hi he trobat, sovint ben bruts o restes de menjar. però sempre fa gràcia poder-te omplir les butxaques de xavalla o recuperar aquell llapis que tu mateixa hi vas perdre. el millor és quan, de sobte, treus algun element que els amos del sofà donaven per perdut. –apa! d'on ho has tret? què bé, ens pensàvem que ho havíem llençat! acte seguit, comença la història de l'objecte retrobat. sempre és un honor poder regalr alguna cosa recuperada perquè experimentes el plaer de les coses per primer cop però tenyides d'història. ja ho sabeu: convideu-me al sofà de casa, que sóc aposta segura.

dimarts, 19 d’abril del 2011

palanca de descàrrega

la línia entre el risc i el tedi la trobo tan fina que sóc incapaç de quedar-m'hi fent equilibris. entre una pujada bestial d'adrenalina un matí de primavera i l'ensopiment hivernal d'una rutina ideal no sé trobar el terme mig, em perdo en la teranyina que va d'un punt a l'altre fent estranys moviments a banda i banda. i així constantment canvio d'enfoc i vaig dels alts i baixos a l'equilibri total. l'estratègia és clara però em perdo en la tàctica i erro el tret.

dilluns, 18 d’abril del 2011

la cuina de l'àvia

Al final les receptes que guanyen són les de les mares, les àvies i totes les bruixes d'ahir. No hi ha res de nou per inventar i totes hem passat pels mateixos revolts. Així, la cuina d'autor moderna és deliciosa, apassionant, innovadora i tot el que hi vulgueu afegir, però totes les noves estratègies són velles conegudes de les nostres avantpassades. Elles ja van patir les sopes salades i les textures estranyes de l'arrebossat; elles ja es van enfrontar a tot el que nosaltres ens enfrontem avui, estèticament diferent però, al cap i a la fi, igual. Així que no les menypreu mai. Igual que el diumenge aneu religiosament a ca l'àvia i us llepeu els dits amb el seu fricandó, no banalitzeu els seus consells. Quan ella diu «nena, hauries d'ajudar la mare» no és simple masclisme inherent. I no sigueu curts de mires, que ja m'enteneu.