dissabte, 28 de novembre del 2009

dimarts, 24 de novembre del 2009

Microclima

Hi ha un llibre esplèndid que és L'hivernacle. El vaig descobrir fullejant distreta un diari, amb tallat fumejant, i no em va cridar l'atenció ni per l'argument ni per la coberta. Al contrari. Si no fos que em vaig encallar en un comentari que deia que la seva autora era cantant d'un grup de rock, ni li hauria donat una oportunitat.

Beneïdes casualitats. Gràcies al grup de rock, vaig entrar en una atmosfera suspesa en el temps amb una angoixa constant. Però no és una angoixa negativa, és l'angoixa vital del no saber què passarà i de la sensualitat continguda, dels secrets i les sorpreses, de personatges desterrats dels seus llocs habituals. La Jane, l'Anne, el Théo, l'Helena, el Benoît (sobre)viuen junts malgrat les seves contradiccions. El context de la Segona Guerra Mundial en un poblet francès no és més que això, context. Puc imaginar-me amb facilitat el soldat indefens per les muntanyes de Kosovo o perdut enmig de la selva amazònica. Però sí que em fa la sensació que, lluny de l'àmbit conegut, la Jane –i la resta de personatges– viu desarrelada en un hivernacle interior.

La successió d'imatges i sons es evoluciona cinematogràficament i diria que és gairebé cíclica. Dir imatges és dir l'arribada del carter, l'entrada a la sabateria de l'Helena o el soldat arraulit sota la taula i dir sons és dir gramòfon, riures i silencis. I m'atreviria a dir objectes, com unes botes o un bol. Tot és important perquè avanci la història i tot té un perquè. Les pauses entre paràgrafs ens permeten acabar de completar la història amb detalls que no cal entretenir-se a escriure.

Éssers imperfectes en situació límit o, en tot cas, fora dels límits. Relacions humanes que s'inicien fortes i plenes de sensualitat. I l'amor i el desig d'amor clamant a crits a totes les pàgines amb una llengua polida i natural alhora que ens envia una alenada tèbia de suggestió. Ah, i la coberta que la canviïn per la silueta de l'hivernacle o les mans de l'Anna. Segur que hi guanyarà.

divendres, 30 d’octubre del 2009

Ull de bou (carta als reis)


Són tants descobriments i poques hores per assaborir-los! El Florian, la Jo, el Joan, la Penelope. I a fora, la barbàrie. Tot s'enfonsa, però sempre ens quedarà...

dilluns, 26 d’octubre del 2009

sintetitzant-nos

corre un virus de tardor que ho deixa tot inoculat de letargia. així són les coses que queden per sempre latents, com quan poses el pause o l'standby i te n'oblides. és com allò de la química però fet real: calor latent entre tu i jo. no és però hi és.

i acabarem parlant-nos amb frases curtes plenes de doble sentits després de tants sms, mails i twitters. sempre resumint-nos i buscant la força màxima. aquesta nova llengua ens canviarà?

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Ull de bou

desafiant les evidències.

dimarts, 29 de setembre del 2009

Crítica constructiva, per no dir-ne...

A punt d'encetar classes noves i escoltant de fons els representants de no sé ben bé quin poble, se m'han disparat totes les alarmes en llegir gairebé simultàniament que faré classes a «persones nouvingudes» i que estem en un temps de «desacceleració».

Deixant de banda que no és ben bé el cas (sempre em trobo amb Maris i Pepes que fa més de 20 anys que ronden per aquí, i no estem en un procés de desacceleració sinó que ens hi han posat ells), crec que errem el tret cada cop que anem a la recerca de parauletes tan bensonants per parlar d'«immigrants» o de «crisi». Tampoc cal tenir la pell tan fina, que si tan malsonants ens semblen és perquè així les hi hem tornat; que les paraules en principi signifiquen el que signifiquen pel seu origen, una altra cosa és si després les tergiversem.

I encara n'hi ha més, que els «seus» debats en van plens. Ara «auditoria» de seguretat vol dir «espionatge», un «ERO són «acomiadaments improcents» i del «dret d'autodeterminació» en diem «dret dels pobles a decidir». Que sí, que d'acord que la llengua està carregada d'ideologia i que viu en constant evolució. Però, no ens enganyem: una cosa és que la llengua s'adapti als canvis socials i l'altra fer-la passar per davant de la realitat i manipular tot quisqui. Que dir «patatona» en lloc de «vulva» pot ser pruitanisme però dir «solidaritat dels pobles» en lloc d'«espoli fiscal» és una manipulació total per dissimular desigualtats i injustícies. El joc polític ja ens el sabem de memòria i per molt que canvïin el vocabulari per no embrutar-se de connotacions negatives tothom sap de què parlen.

El problema és allò que deia Goebbels, que «una mentida repetida mil vegades...» I és que ens ho acabem empassant tot. Vés a saber perquè és així, això.

diumenge, 20 de setembre del 2009

dijous, 17 de setembre del 2009

Trinxeres d'idees

Ahir quan els platanos burros sortits fa dies de la maleta deixaven anar l'olor de fregit vaig tenir un flashback que em va dur directament a la cuina de casa els Rodríguez. Un salt enrere d'aquells que et torna al lloc on no volies ser però ara sí. Un salt d'aquells desconcertants que et fa venir palpitacions estranyes al mig de la panxa. Com de gana, o de set, què sé jo. I així com en contrapicat la veia a ella, desgranant l'arròs. I suava només de pensar-hi, en aquells camps de canya de sucre. Que això és una merda i rutina pura ja se sap però que també està bé si els ulls antics et reconeixen ho sap poca gent. Dame un chance, va, que no costa tant.

dijous, 10 de setembre del 2009

Aterratge forçós

Des del doble vidre us veig en la vostra dansa folla del retorn. Encara he d'entrar a la passarel·la i no sé pas si vull. La targeta d'embarcament em tremola entre els dits mentre encara ressonen les paraules de l'auxiliar: «Poden descordar-se el cinturó de seguretat.» Me la miro suplicant-li que el comandant torni a enlairar l'Arcàdia.

dilluns, 3 d’agost del 2009

Màgia Putàgia

Deixa'm imaginar-te al fons del passadís cantussejant la 6 de Mishima mentre jo tot just començo la màquinadespavilarocells. I deixa'm creure si no deu ser un pressentiment del que passarà a partir d'ara, o sigui, que tot farà un salt de vertigen i es capgirarà de mig a mig. O això o jo em convertiré en un fanàtica de l'origami i la resta no sereu més que ridícules pajarites.

dimecres, 29 de juliol del 2009

dimarts, 28 de juliol del 2009

Tira milles

Depèn del conductor anar endavant o enrere, però és el copilot qui et fa mirar més enllà del volant o pel retrovisor.

dilluns, 27 de juliol del 2009

Dedicatòria

Remenava prestatges de la casa original –originària, vull dir– i al penúltim prestatge, darrere de llibres de Columna Jove i al costat d'un ullal d'elefant he trobat un llibre en castellà que juraria no haver llegit mai. A la primera pàgina, una dedicatòria. «Geliebte, perquè seguim molts més dies junts. M'agrada com sóc al teu costat. Ets especial...» La dedicatòria continua però com que no tinc ni idea de què va tot això no la reproduiré sencera, us la podeu imaginar. Tot i això, em ronda una remota intuïció que aquest llibre és meu.
Mentre bullia els espaguetis he estat estona amb la primera pàgina oberta per si em venia a la memòria però res. Jo diria que això no va amb mi, que la de les dedicatòries sóc jo. O potser és que ja he oblidat qui era o qui érem i ja no tinc nostàlgia. Sempre que parlo d'ahir se'm neguen els ulls i si el cos és savi potser ha decidit impedir-m'ho. Fet i fet, de tot plegat sempre en tenen la culpa els llibres de la segona fila. I això només és el diagnòstic.

dilluns, 13 de juliol del 2009

dilluns, 6 de juliol del 2009

Telegrama

La terra és apra i plena de pedres. A cops d'aixada només treus roca cantelluda amb olor de sal. Però de tant en tant trobes sorpreses vingudes del mar. Les veïnes són amables i et regalen floretes i pastissets a tota hora. Tothom té avantpassats extravagants i qui més qui menys té històries d'amor i mort amb l'illa. La terra és plana i la silueta de Mallorca s'endevina. El vent decideix el destí del dia i les noies de Belgrad parlen català.

dimarts, 9 de juny del 2009

divendres, 5 de juny del 2009

És com si...

Dia gran.
Se m'ha colat una iaia sense cap mena de contemplació i la metgessa diu que sordejo i no sé bufar. Què sabrà ella de les meves capacitats? Demà és dia feiner i, a més, fa núvol. Arreu on he anat només hi havia dones: cambreres, professores, infermeres, dependentes, iaies del centre. Que no hi ha senyors en aquesta ciutat?

dimecres, 3 de juny del 2009

Bidimensional i previsible

Em passo més de mig any sent bidimensional i previsible. Vull dir que em tiro nou mesos regida per les coordenades espai-temps. Dilluns aquí, dimarts allà, dimecres aquí i allà. Al matí això, a la tarda allò. Encara gràcies que de tant en tant puc permutar i fer canvis estranys, si no m'ofegaria. Amb tot això, és previsible que algun dia m'emboliqui i a l'hora de corregir proves estigui escalant muntanyes o el dia d'una celebració familiar em pensi que és dia feiner. Els que em coneixen bé saben que pot passar. I no passa res, ho diuen els Manel(s). I si ho diuen ells, és gairebé com paraula de déu; o de Pep, en diuen ara.

Per sort, una descoberta a temps fa que que el somier per excel·lència vingui al costat de casa i que quasi pugi a fer una pomada amb la troupe menorquina. Això sí que és somiar.

I que s'inauguri l'estiu.

dilluns, 1 de juny del 2009

ses seues mans

he somiat amb unes mans. eren unes mans a moments molt conegudes, i a moments no. fermes i sinceres. expertes però dubtoses a estones. i quan alçava la mirada per buscar-los els ulls, no hi havia rostres. eren boniques perquè no duien els dits rosegats com els meus. i a moments fosques, a moments clares. però quan pujava cap a amunt ho perdia tot de vista. dec ser frívola, o com se digui, però quan he obert els ulls he tornat a aclucar-los immediatament. i encara eren allà.

inspira, expira. sóc aquí i no he marxat.

dimarts, 26 de maig del 2009

dijous, 21 de maig del 2009

M'agrada Bauçà

Les primeres paraules que vaig conèixer de Miquel Bauçà van ser: «Hi haurà maror pregona. La tragèdia s'insinuarà als llavis dels homes. Una freda ventolina embriagarà els fanals del moll. No podrem dir el que volíem. A poc a poquet, els vagabunds caminaran avinguda avall per no rompre el sacratíssim misteri de la nit. Ulls bojos, recordarem les paraules de l'apòstol: "Si tudam els dies, violentíssim serà el goig de les nits". De la boca, ens en sortiran cercles plens -peus i tambors-. Hem de tudar els dies, extasiats dins qualsevol taverna, car la recompensa és massa gran. Som sacerdots d'un orde que odia el banús i el bronze: vol només la corba fàcil i el plaer intacte de les nits totes. En el temor de Déu dansarem durant el dia, però, de nit, tota paraula serà saliva. La nit sempre serà nostra.»

Tot i pertànyer a una obra poc destacada, aquests versos em van provocar tant que no vaig poder llegir-ne res més fins al cap d'un temps. I poc a poc el vaig anar descobrint. Miquel Bauçà enviava els originals de les seves obres a un apartat de correus i allà els recollia el seu editor d'Empúries. De rutines diàries, defugia tot contacte social, vés a saber si per culpa del seminari o per si la pèrdua de sa mare de ben jove –encara tremola amb Si una tarda... Era l'home anònim i desaparcebut. Però les seves lletres s'avançaven a les circumstàncies, era gairebé profètic –i si no, llegiu El canvi. A més, fidel a les seves idees va demanar la no traducció de la seva obra al castellà o francès.

La seva figura desperta passions, però quan entres als seus versos entres en un món propi ple de pors i traumes. Però no fa por, no. Villaronga, incitador de projectes increïbles, ha dirigit un documental preciós, no deixeu de veure'l. Bauçà, des de les seves paraules, comença lloant el seu dentista i acaba proposant escoles plenes de dormitoris per somiar. N'hi ha més, d'iniciatives. El blog Meravell, nom de la casa familiar crec, va començar fa un any i són un seguit de reflexions d'una felanitxera al voltant del Bauçà senzillament escriptor. Ara arriba la novel·la de l'Abel Cutillas, La mort de Miquel Bauçà, a veure que ens regala ara aquest creador d'aforismes com Cada mirada és un combat. I mentrestant Bauçà segueix parlant-nos de dies com el d'avui:

«El cap clar i el cor tranquil,
tasto ardors del tot honestes.
No és gens bruta la claror
quan travessa la finestra.»

dilluns, 18 de maig del 2009

A la teva batalla, sense medalla

M'agradaria tenir algun dels volums d'en Benedetti dedicat. No pas per ell, vull dir amb paraules de les mans que me'ls van acostar. Però no és així, i és estrany perquè la majoria d'obra seva va lligada a pedres de toc al llarg de pocs anys. Pedro y el capitán em porta als passadissos de la Fnac amb una veïna, ara bagenca, preguntant desaforada; el necessitava ja per enviar-lo a un altre amic a les mans de l'enemic. Hagamos un trato va segellar un pacte innocent que ha fructificat i, encara que soni tòpic, és una àncora fiable que crec que ja s'ha fossilitzat. Un poema del qual no recordo el títol però si la passió encara és dintre d'un correu rebut a terres italianes; el pacte es va trencar, però hi ha alguna cosa que belluga encara. La tregua espera a ser rellegida; ha passat per dues cases ja, quantes li'n queden? L'antologia és al costat de la Belli –coses de l'alfabet, més que no pas casualitats– i sempre a mà a l'hora d'una cita justa, clavada. Bienvenida em du a les portes de Tànger de la mà de la incombustible Lai, mai deixa de sorprendre'm. Quemar las naves és del temps de revoltes i encara serveix des de la trinxera, que ara som calmats i prudents, és això fer créixer el moviment? Benedetti fa olor de gespa i de descobriments constants, la gràcia és que no ha caigut de la prestatgeria –diguem-li pedestal– encara. I sempre retorna...
Hay
ayeres
y mañanas
pero no hay
hoyes

dimarts, 12 de maig del 2009

De repeticions


–Que et dediques a anar pel món provant-ho tot almenys un cop?
–De vegades, dos.
[Fahrenheit 451]

dimecres, 6 de maig del 2009

Pensant maneres (meves)

Fica els dits en el pèl de l'esperit.
Mai no descobrirem res, si complim les regles.
[Blai Bonet]


Voler emocions sense aturador potser és símptoma d'inconformisme? Tenir massa desenvolupat el sentit de la selecció fa perdre'ns massa coses? Cansar-nos ràpid de tot ens engloba a la cultura del take away? No ser capaços de sostenir l'emoció de les feines, les relacions, el sexe és un problema generacional o personal? Hi ha manca de compromís o sols són noves maneres?

En tot això pensava –i més, i més– davant d'un te fred de llimona o un plat ple a vessar de shawarma. I just al costat de la barbàrie, érem un oasi.

dilluns, 4 de maig del 2009

la gent normal

sonarà el despertador més d'hora del que voldria. em queixaré una mica però em llevaré al cap de ben poc, i encara tindré temps d'una dutxa, d'assecar-me els cabells i fer-me la ratlla. pantalons amb caiguda estilitzada i poc taló. somriuré als altres passatgers quan em trepitgin. no em mossegaré les ungles en tot el dia i a l'hora de dinar no trauré el greix del pernil. amb els dits al migdia prendré el sol a la terrassa del bar de moda tot llegint el Larsson i em deixaré convidar sense remugar. faré tot el que se li suposa a una noia normal. seré amable i tindré la conversa justa amb tothom qui s'escaigui. caigudes d'ulls i la mà pels cabells al moment adequat. ni massa ni massa poc, mesurada i suau. treballaré fins a l'hora estipulada i tornaré a casa. però encara tindré temps per comprar el sopar i anar a fer una hora d'spinning. així se suposa que seré la filla, la dona, la jove perfecta. ah, i si em fan mal els ovaris no em queixaré gaire, encara en donaré les gràcies mentre rego els testos del balcó.

divendres, 24 d’abril del 2009

en paral·lel

fa dies que em tremola un ull i cada cop que busco algú em parpelleja insistentment. el meu cos em llança missatges encriptats?

ahir vaig sortir amb l'armadura de guerrera fidel a les causes justes. però no em vaig creuar amb l'enemic. i mira que amb la calor que feia, l'arnés molestava. enlloc de ser creuats i convexos, anem en paral·lel. quan intentava creuar, l'ull esquerre em parpellejava a tota màquina.

dijous, 16 d’abril del 2009

a la trinxera (IV)

els dies es fan curts, a la trinxera. som els de sempre i potser algun nou combatent. però s'hi està bé ara, en calma i després de la pluja que s'ho ha endut tot tossals avall. des del meu costat també llances projectils de fireta. la gràcia és que mai coincidim, sempre segueixen trajectòries paral·leles sense creuar-se. llancem invectives a l'enemic mentre treus la petaca i me la passes de sotamà. potser sí que si som al mateix combat, sembla més fàcil la victòria. però m'empipa donar-te la raó. i, a més, ara ja m'agrada aquest gust de napalm al paladar.

la multitud rabiosa, camins enllà, crida que vol aigua.

diumenge, 5 d’abril del 2009

si l'encertes, l'endevines

si les cartes diuen que em vesteixi de vermell, ho faig. si les prediccions auguren crescuda de la lluna, em preparo per a l'expansió. però si diuen que s'apropen dies de llum m'espanto i corro a amagar-me rere les columnes. la llum crema. però el fred viu també.

dimarts, 31 de març del 2009

Meditació I


Ordenava mecànicament les meves idees
controlava com un autòmat els meus sentiments
plorava als enterraments
i reia els acudits.
A canvi, de tant en tant en queia el món a sobre.
[Helena Porteros]

divendres, 27 de març del 2009

migdiada

somiar que un amic teu la palma o que una amiga a qui fa segles que no veus perd la memòria demostra alguna projecció estranya? ara no sé si els vull bé o mal. crec que no faré mai més migdiades mentre el sol de fora escalfa amb força d'estiu.

dimarts, 24 de març del 2009

la renaissance

passant pel carrer de la palla un home descuidat toca la flauta. entona a la perfecció el rosadabril i em recorda el meu professor de música de l'escola de pago. al tren els xolos de torrebaró llancen floretes de mal gust a una sudamericana que ni se'ls mira i em somriu. és dia d'arracades, del cinquè en joc i del primer cucurutxo de la temporada. m'assec a un banc de la plaça del pedró al costat d'un que ben bé podria ser el flautista del carrer de la palla. faig temps deixant-me acaronar pels raigs de març. a la virreina tenen la rodoreda tancada, és dilluns. enganxada als vidres espio branques i mapes de pobles ficticis mentre m'omplo de desig. amb el cap a pedreres de marès menorquines torno a la meva ciutat. en sortir de l'estació caço una frase al vol: «és el síndrome de la primavera». tot amb música de bombón mallorquín. però això deixem-ho per ara, es mereix un altre post.

dilluns, 23 de març del 2009

Pentinant el gat

És habitual que se'm preguntin coses de llengua, per allò de "tu que t'hi dediques..." I és ben habitual, també, que m'enganxin fora de joc perquè ja se sap que amb unes cerveses al cos la llengua es desfigura i ja no saps què és bo i què dolent. Al gra. Una amiga em comentava que no tenim el verb ronronejar. Au, va! És que els gats i gates catalans no ronronegen? Au, vinga. Que consti que la seva pregunta em va quedar al cap i va generar una recerca per llibres, obres de referència i pàgines web. De fet, el retrat més fidel de la llengua real són els webs. I ves per on. A la xarxa els petits felins sí que ronronegen, però als llibres de grans patums no. Només ronquen o filen. Ai, carai.
És que les gates catalanes no en saben, d'això? És que els gats catalans només miolen? Es veu que sí, que tenen tant seny que no s'atreveixen a fer el ronso. Com a molt, i encara hauria de confirmar-ho, fan run-run. O ronquen o filen; ai, uix, quines paraules més assenyades.
La meva amiga encara no n'està gaire convençuda. I és que no és per a menys! Si fins i tot els traductors de la xarxa la donen per bona o són incapaços de traduir-la. Ai las, quanta feina per fer encara!
Ben bé que qui no té feina...

dimecres, 18 de març del 2009

mudo la pell

com que als matins ja fa calor m'oblido de la jaqueta, verda, i en tornar a casa em noto el coll i penso en encomanar-t'ho. les penes encomanades pesen menys o tan sols és una excusa per fer-te quedar i que no tornis mai a ca teva. posar cap per avall l'habitació i marxar. on sigui, però marxar. ràpid i corrents amb no res a les mans, deixar-ho tot per fer. és que aquesta caloreta em torna a portar desitjos extravagants i em desperto a mitjanit pensant en un llit d'aigua enorme, amb parets taronjoses i terrassa cap a sant llorenç. seria una peixera petita només per mi plena de lletres i sense número. ni a la porta. ni telèfon. una cuina enorme des d'on dia a dia sortiria una olor diferent i algú entraria normalment per la finestra i s'asseuria a taula. així de fàcil. ah, i al final de tot sortiria imprès un epíleg amb lletres verdes, clar, on diria "no basado en hechos reales".

diumenge, 15 de març del 2009

ser pou

SET
1. Renovar la voluntat. O aniquilar-la: ser liquen. I encara rizoma
2. Per tota resposta: "M'estimaria més no fer-ho"
3. Tota la vida en silenci
4. Que el teu creixement sigui mesura de penombra
5. Aprofitar la humitat interna
6. Abeurar-se a les aigües minúscules i abandonades del propi cos
7. Fer-se pou
[Martí Sales]

dijous, 12 de març del 2009

vuit de vuit

fa vuit anys que agafava un euromed per primer cop i baixava cap a terres valencianes. fa vuit anys per allà al sud entre música d'orquestra i tramussos vam enfilar un fil de ferro que gairebé no es trenca. vaig descobrir què era el fiambre i agranar. fa vuit anys que vam pactar, sense saber-ho, una aliança d'amagat de les mestresses.

fa vuit anys vaig agafar un euromed morta de son i amb les cames cansades. direcció al nord, i amb la il·lusió pels projectes que comencen. fa vuit anys encetàvem consignes noves i ens reconeixíem com a uns dels nostres. el risc dels agosarats ens ha fet créixer.

vuit anys no són res. o sí, vés a saber. ha passat gent, molta. i han passat coses, no tantes. però hi ha gent i coses que no han canviat gaire. o sí, però hem canviat junts i això, sense arribar a la llagrimeta, és important. i tant que ho és. perquè res creix perquè sí ni amb la força de l'onada. no sóc amant dels aniversaris, però n'hi ha que s'han de celebrar per imperatiu. perquè no són aniversaris del record, són un punt de partida. tornem a néixer.

dimecres, 11 de març del 2009

des de la hivernació


Avui tancaria el llangardaix en una gàbia.
I que fos la festa dels dits,
la dansa de l'heura a cau d'orella,
la tendresa de la planta dels peus,
l'or negre de cella i de l'aixella.
Seguiria els camins que el deliri oblida
amb pas molt lent
com el bou que llaura
aquest paisatge de lluna gitana.
[Maria Mercè Marçal]

dimecres, 25 de febrer del 2009

Alfama

Per a les friende's!

divendres, 13 de febrer del 2009

muntanyes russes

ara sí, ara no. avui, fred; demà, calor. vull dir que cada matí mig obro l'ull lleganyós i depèn de si la porta és entreoberta i el gat és als meus peus ja sé què em passarà. o a vegades és la finestra que té algunes escletxes entreobertes i deixa entrar el sol. si el veí de sota serra fort la fusta, sé que hi haurà feina a dojo però si és el nen qui plora, ja m'ensumo que ens barallarem fort. depèn de si puja olor de cafè o de sofregit ja intueixo si l'espatlla em molestarà a mitja tarda. som muntanyes russes i cada revolt és un matí, o una nit, depèn de com t'ho miris.

amb l'avi quan anàvem a Montjuïc i compràvem el tiquet m'estampaven una calcomania a la mà esquerra. no me la deixava fregar, jo, i durava dies i dies fins que anava estripant-se fins a caure. així durant la setmana era l'enveja de la classe. però a les muntanyes russes no hi pujàvem mai. era per a nens grans. i mira ara, no hi ha manera de baixar-ne.

dimecres, 4 de febrer del 2009

amunt, amunt!

t'adones que ja no saps escriure. o més aviat t'adones que no pots. passen els dies i hi ha temps en què escriure és feixuc i costa de parir. no saps plasmar res, et costa ordenar quatre ratlles amb sentit o estètica, tant li fa. i t'hi poses però no, el vent se t'endú lluny, amunt i amunt. i vas i tornes i vius sense viure, perquè no escriure ve del no viure i gira la ruleta. que potser no poder escriure vol dir no tenir res per dir, ni per fer. qui sap si només escrivim quan. i si cal fer força i prémer tecles per no desentrenar els sentits. o no. és igual, deixem-ho així. que vingui quan torni el sol.

d'un temps ençà sembla que tots tinguem el cap a can pistraus.

dimecres, 28 de gener del 2009

Forasters

Amunt i avall, arran de portes entreobertes, oportunitats perdudes que no saps quan van ser i salts al buit difícils de creure reals. Carreres desbocades de tantes nits estranyes, companyies fidels, nous horitzons i malgrat tot la desemparança. I la recança... Potser és que som la generació dels descontents, que ens han fet insaciables, una màquina d'ingerir constant sense mai sorprendre'ns, sense mai trobar allò, això, la clau i el pany.

A tot arreu sóc nouvingut
i em paren cambra a les escales
o bé em malmeto la salut
dormint al ras i no tinc ales.
Sóc fugitiu de no sé on.
[Miquel Martí i Pol]

diumenge, 25 de gener del 2009

espai fronterer

sempre amb la sensació d'estar pendent. tot pendent. un sentiment d'estranya provisionalitat, de passar sempre pels límits i de puntetes.
hòstia, que ets tu, i ho saps i gires la mirada. et fas l'orni. com si no sabessis que.
esperant reconèixe'ns, que s'aturi el món així de sobte i tot es torni verd. refer-nos des del fang.
que, hòstia, que ets tu i no ho veus. i no ho veig.

divendres, 9 de gener del 2009

i si diu que sí?

Sí, a veure si aquesta vegada sí. Mig mes de coll és prou. Sigui com sigui, sigui qui sigui. Vull sentir Papasseit des de noves veus tot i que les veus antigues encara acompanyin. No sé encara quina és la mesura de totes les coses, perquè no en tinc, de mesura. Cara enfora potser sí, però he perdut els estris, i sóc obsessiva, desconfiada i maniàtica. Des d'un cantó, amb gust d'anís, mastegaré paraules reapreses que sonaran noves, potents, bategants.