A les portes del cel

Aquesta és la nostra herència: quatre parracs, ferides i la llengua bruta. És divendres rere la porta d'un bar de barriada. Perquè som barriada, venim de les escorrialles d'una annexió mal gestionada (o diguéssim mal gestada). Rere la porta, ens traiem la roba, l'estripem, ja no val per a res després de tantes bugades. Em despulles, et despullo, ens despullem tots sencers amb l'embat de la mirada. El cos és ple de nafres i la cara esgarrinxada. Nafres, llagues i ferides. Aquesta és la nostra herència, què vols fer-hi. Sort de tu, sort de la teva llengua bruta que ressegueix les cicatrius sense pietat. Endins, endins, endins... I la fortor que desprenem no ens molesta. Venir d'enlloc i haver sobreviscut ja les té aquestes coses. Sort de tu, de la passió i de la inconsciència.
I de la nostra barriada.

A fora, sonen els Guns. I damunt la barra, un gintònic i un got d'absenta.

Pròleg setmanal

Amb la ressaca de la golejada del Barça, els actors europeus arrassant a Hollywood i Raúl Castro llançant la consigna de «Más revolución», dilluns no sembla dilluns. A casa ha plogut, Palau i Fabre és acomiadat per veïns, veïnes i artistes de renom (quin luxe, sentir Perejaume recitant-lo) i els periodistes s'han quadrat contra les imposicions polítiques en temps de precampanya. Surten llibres interessants i descobreixo veus noves.

I divendres toca Mishima al Let's Festival.

La setmana promet. Encara hi ha lloc per l'esperança. Llàstima que avui tothom parla del debat d'ahir. Que pesada, la gent. Si a nosaltres, se'ns rifaran igual.

«I jo visc en les coses»

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me'n quedés
en el no-meu que jo en rebés.

Josep Palau i Fabre

Un tequila al cafè La Habana, sisplau!

El juliol del 2003 jo havia tornat de Venècia, tenia el cap fet un embolic i Roberto Bolaño moria en un llit de Barcelona després d'uns dies en coma. Ell sabia que no era immortal des dels seus 38 i jo encara no sabia qui era Bolaño, tot i haver llegit Soldados de Salamina d'en Cercas, perquè ja se sap que a la universitat d'avui poca cosa actual s'hi palpa i "que la vida iba en serio uno lo empieza a comprender más tarde".

Bolaño, un xilè -ell s'autoanomenava llatinoamericà- de l'edat dels meus pares, amagava rere unes ulleres gruixudes una ironia afilada i una intensitat per viure i per escriure desaforada. Després d'escapar-se del pinotxetisme i passar per Mèxic, va venir a Catalunya. I vivia a Blanes. Algun dia s'hauria d'investigar què tenen els pobles de la costa catalana... no era Galeano que va viure un temps a Calella?

Tornem a Bolaño. Ell, o el personatge que el retrata a Soldados de Salamina, és qui dóna les pistes a Javier Cercas per acabar d'arrodonir l'obra i trobar l'«heroi» que busca Cercas en Miralles. Veritat o no, és ben cert que Bolaño va treballar de vigilant nocturn al càmping Estrella de Mar de Castelldefels i que va compartir estones amb Miralles. De tot el demés se'n desentén. De fet, diuen que Soldados de Salamina és un calc d'Estrella distante (1996), novel·la poc coneguda d'en Bolaño. Resulta que ambdues coincideixen amb la trama (en una barreja de ficció i realitat, un narrador present rememora el passat intentant dibuixar el perfil biogràfic d'un personatge real, fet que es veu estroncat per l'aparició d'un altre personatge que sedueix més el narrador) i pel fet que els dos narradors inclouen altres autors (en el cas de Cercas al mateix Bolaño).

Totes aquestes divagacions vénen a tomb precisament ara, que tinc els detectives salvajes esperant-me i a l'Arturo Belano mirant-me de reüll. Com que ja ens hem tractat una mica diu que està impacient i que té coses per explicar. Bien, el chavo quiere platicar, güey. Doncs, som-hi.

«A que mola, tio?»

Comentari caçat al vol a mitja conversa de cafè i ratificat avui mateix a la porta d'un institut: les adolescents d'avui es tracten de tio, així en masculí.

Les proves, aquí:

«Uatxa, a que no saps què m'ha passat, tio? Quan he sortit de lite tenia una perdida al mòbil i, tio, era del col·lega aquell de dissabte. Tio, que fort! I després li he enviat un miss i li dic "què volies?" i va i diu que vol quedar amb mi. Se m'ha quedat un careto... I ara què foto? Que jo no vull pillar-me però estic mega dels nervis... Fuà, que fort, tio! Vaia tela!»

Amb tot el crim que significa posar un text com aquest després d'en Bauçà. Però la llengua és viva, i aquest és «el català que ara es parla».

Shhht! Parla en Bauçà.

Deixeu-lo dir, deixem-lo dir...

«Hi haurà maror pregona. La tragèdia s'insinuarà als llavis dels homes. Una freda ventolina embriagarà els fanals del moll. No podrem dir el que volíem. A poc a poquet, els vagabunds caminaran avinguda avall per no rompre el sacratíssim misteri de la nit. Ulls bojos, recordarem les paraules de l'apòstol: "Si tudam els dies, violentíssim serà el goig de les nits". De la boca, ens en sortiran cercles plens -peus i tambors-. Hem de tudar els dies, extasiats dins qualsevol taverna, car la recompensa és massa gran. Som sacerdots d'un orde que odia el banús i el bronze: vol només la corda fàcil i el plaer intacte de les nits totes. En el temor de Déu dansarem durant el dia, però, de nit, tota paraula serà saliva. La nit sempre serà nostra.»

Miquel Bauçà

No, no hi ha temps per a l'amor

Ben sovint la vida impera...

Una vida normal

En Joan Miquel Oliver (digue-li cantautor, digue-li freaky, digue-li raro, digue-li lletrista dels Antònia Font, digue-li geni) és un dels pocs capaços de posar paraules com polo, brúixola, calimotxo, calidoscopi i punki de costat i parir-ne una cançó terriblement certa de què són les nostres vides. Perquè sí, som això: malalts que donem voltes calidoscòpiques i "s'amor que se perd se'n va amb una foto". Però en el fons del fons duem vides ben normals, tan normals que cançons com aquesta ens sacsegen cosa de no dir.

"Tu m'entens,
jo sé que tu m'entens."

I a mi, que també bec jotabé tota engalanada, però em distrec veient passar els ovnis, mentre sona de fons un piano d'un teclista estrafolari, em fascinen aquests raros que segur que menteixen quan diuen que no coneixen París. Una delícia!

a la trinxera

a les vuit del migdia, darrere la trinxera

portaré deu mil clavells pansits a la solapa i tu faràs olor de pólvora cremada. allà seré. sota els adoquins i entre la pols, al quarto fosc de sempre. jo ja n'he perdut les claus i el so de fogueres i trabucs em fa viure sobrevivint. el mur ja és fet, segurament no passaràs. tu, el meu guerrer i jo, una artesana. a unglades i esgarrapades la paret és cada cop més alta. però sempre et quedarà pelar-te cames i genolls sencers.

ens ho juguem tot a una tirada?

Una llengua diferenta (o l'adjectivació femenina al poder)

A mi tot aquest sermó de "siguem progres, siguem políticament correctes i feminitzem la llengua, que tants anys d'opressió masclista i patriarcat ens han fet esclaves i fins la llengua ens han usurpat" francament em fa com una mica de mandra. Que sí, que tenim una llengua marcadament masculina. Que sí, que la llengua és un reflex de la societat. Que sí, que hem de ser orgulloses i vetllar per l'ús no sexista de la llengua.

Primer de tot, siguem rigorosos i tinguem clar que gènere gramatical i sexe no són el mateix. Així doncs, històricament -i si voleu, això sí que és herència del sexisme sociocultural que carreguem- el masculí s'usa com a gèneric, com a "forma no marcada" per designar un grup, hi hagi homes i/o dones. D'acord, hem de fer un esforç per trobar noves fórmules i fer més visible la dona, però... a canvi de què? Vull dir que no em sembla gaire funcional ni elegant farcir els textos de barres inclinades (els/les treballadors/es), de formes femenines i masculines sense abreujar una al costat de l'altre (les catalanes i els catalans) o simplement de formes femenines per referir-se a un col·lectiu (totes sabem que...). I d'acord, en aquests casos ja trobaríem solucions: el personal o la plantilla, la població catalana, tothom o la gent. D'acord. Però ja m'enteneu, no ens passem i convertim els textos en camps de batalla il·legibles. Tenim el que tenim, i la llengua és com és. I un afegitó: l'ús sexista de la llengua ve ben sovint pel contingut i no la forma, si n'hem sentit de discursos masclistes amb formes impecables!

I amb tota aquesta feminització de la llengua en què s'està acceptant pilota, informàtica i homes de la neteja, cosa que -més val dir-ho- em sembla genialíssima; doncs jo trenco una llança a favor de la feminització dels adjectius. Perquè si hi posem la banya, posem-la-hi tota. I així jo ja parlo de persones gegantes, de la faldilla marrona i d'una llengua diferenta.