El primer record que tinc de l'Albert Pla és la veu de la meva àvia dient: -Vaja, un discu d'algun estripat d'aquests, no deu ser l'Albert Pla? I, coses de família, em van fer creure que era un perdut tocat de l'ala que només parlava de merdes, toreros i cagarros. I a sobre, del costat de casa!
Sort, grandíssima sort, que el pas del temps va fer que anés -una mica a contracor, ara ja puc dir-ho- a veure com Pla es feia el Sales (Pepe Sales, glòria al Pepe, "és urgent Budapest!") en una sala petita i propera. Va ser excepcional, brutal. Vaig trigar dies a pair-ho però les ganes de repetir van quedar amagades i van anar sortint a poc a poc.
Sort, grandíssima sort, que vaig repetir al Grec -la companyia havia canviat, això sí- fent-se el malo de la pel·lícula. Vaig poder assaborir més i millor la veu enganxosa de Judit Farrés i descobrir el viatge d'una burilla antiianqui, gran manifest: "y en algun estado sureño un montón de puros habanos sembrava el caos..."
Sort, grandíssima sort, de poder repetir escoltant vells èxits -ara ja els remugo a mitges i tot- allà a l'Hospitalet. Veueta innocent ("hola, gràcies a tots per venir..."), mirada posada al més enllà, la mítica butaca presidint l'escenari i uns músics de somni. Rumbeta, flamenco i solos d'excepció. Genial tornar-lo a sentir en català explicant-nos històries d'un gat, unes cabretes, la sequera de la comarca i fins i tot agafant mitja insolació bilingüe. Més, més... Joaquín el Necio, La dejo o no la dejo, Carta al rey Melchor: i diuen que el tio no es mulla! I al final, un regal: Papa, jo vull ser torero. El pare que, pobre, no entenia res de res; quanta raó! "Ell que era tan honorable, potestat de la sardana de les lletres catalanes".
Nomes ens van faltar els somiatruites. Ho sento molt, però a mi m'agrada :)
Sort, grandíssima sort, que el pas del temps va fer que anés -una mica a contracor, ara ja puc dir-ho- a veure com Pla es feia el Sales (Pepe Sales, glòria al Pepe, "és urgent Budapest!") en una sala petita i propera. Va ser excepcional, brutal. Vaig trigar dies a pair-ho però les ganes de repetir van quedar amagades i van anar sortint a poc a poc.
Sort, grandíssima sort, que vaig repetir al Grec -la companyia havia canviat, això sí- fent-se el malo de la pel·lícula. Vaig poder assaborir més i millor la veu enganxosa de Judit Farrés i descobrir el viatge d'una burilla antiianqui, gran manifest: "y en algun estado sureño un montón de puros habanos sembrava el caos..."
Sort, grandíssima sort, de poder repetir escoltant vells èxits -ara ja els remugo a mitges i tot- allà a l'Hospitalet. Veueta innocent ("hola, gràcies a tots per venir..."), mirada posada al més enllà, la mítica butaca presidint l'escenari i uns músics de somni. Rumbeta, flamenco i solos d'excepció. Genial tornar-lo a sentir en català explicant-nos històries d'un gat, unes cabretes, la sequera de la comarca i fins i tot agafant mitja insolació bilingüe. Més, més... Joaquín el Necio, La dejo o no la dejo, Carta al rey Melchor: i diuen que el tio no es mulla! I al final, un regal: Papa, jo vull ser torero. El pare que, pobre, no entenia res de res; quanta raó! "Ell que era tan honorable, potestat de la sardana de les lletres catalanes".
Nomes ens van faltar els somiatruites. Ho sento molt, però a mi m'agrada :)