No porto claus,
les he perdut totes
i aquesta porta ja no s'obre.
A les penes,
quatre-centes mil pedrades
i un got ple d'escopinades.
No era arbre,
que era arbust,
que era planta,
que era molsa,
només terra
resseca de tant sol.
I ballaré,
ballaré,
descalça, expulsant imatges
calidoscòpiques
en estat d'excepció.
No reclameu més.
Els impossibles són tots meus,
ja no
en queda
ni un.
diumenge, 21 de juliol del 2013
Subscriure's a:
Missatges (Atom)