dimecres, 24 de setembre del 2014

Tornar als llocs

Diu Marc Augé que un no-lloc és un espai urbà de pas sense personalitat pròpia. Segur que tots en coneixem molts: túnels de metro impersonals, cafeteries calcades a totes les metròpolis, gasolineres. Llocs on veus la vida passar, llocs que et succionen i se t'emporten cap al no-res, l'èter. Adoro les gasolineres d'autoservei i la sensació de no-existència que et regalen. Cotxes amunt i avall, camions transporten mercaderies, es declaren guerres i amors, s'estrella un avió i la vida passa pel teu costat i tu no et mous. El lloc és tan neutre, tan forat negre, que no et demana res, cap implicació amb el món, el veus passar. Tu i el món vist des del filtre dels hidrocarburs. Que caigui Troia.

Després hi ha els llocs forts, que et creen lligam i els enyores. Pertanyem als nostres llocs. I quan diem país volem dir llocs i gent i vincles. Potser el meu país és ben diferent del teu perquè jo estimo una illa amb sotabosc de marès que tu no has vist mai, una muntanya de conglomerat amb cigalons al cim o el poble de la mare que tothom diu que és lleig. Si enmig de blocs de ciutat-dormitori puc plorar d'amor i tu et mors de fàstic deixa'm que t'expliqui aquest lloc perquè puguis fer-lo teu, també. Deixa'm dir-te que aquí la Nadja va perdre el pis i que mentre tots cridàvem i se l'enduien a empentes el seu fill petit cridava 'mama' en la meva llengua. Potser quan hi passis pensaràs una mica en mi i serà un lloc diferent per a tu, menys d'amor i més de lluita, però almenys ja serà un lloc. I així anem teixint complicitats en l'espai i d'això se'n va fent una bandera.

Torno al meu lloc no-lloc. Hi ha una masia perduda entre peatges i carreteres, a la sortida d'autopista que dóna a un gran supermercat. La veig des de dalt d'un pont, amb la gasolinera a l'extrem dret. Cotxes i cotxes van d'un lloc a un altre i just aquí a sota hi sobreviu una família pagesa a punt de ser engolida pels no-llocs dels nostres dies, quan el forat negre de la carretera, la gasolinera i el supermercat els abduirà i guanyarà espai. El meu cap curtcircuita entre llocs i no-llocs, entre història viscuda i història per viure, entre el que hem estat i el que som ara. I aquest pont amb olor de gasolina també em configura a mi i al meu país en venda.

I les hectàrees de terra que la teva família ha veremat des de fa segles, l'estació d'autobusos dels teus trens perduts, la plaça on vam dormir per reclamar uns drets nostres, la sala d'espera on éreu abans de ser tres, el cafè on vas esperar-la tres hiverns, el portal de la teva primera feina, el local d'aquella assemblea. De tot això, en fem pòsit i memòria i són els punts de la nostra geografia particular. Que un no-lloc passa a ser lloc quan l'omples de nosaltres.

El meu no-lloc d'ara és un lloc perdut on no sóc res més que el meu cos. Ni identificacions, ni targetes ni bitllets. Sola, ell i jo, anem omplint la nostra història particular. La repetició el fa meu. Un tros de camí ral, que abans era un lloc de pas i ara no hi passa ningú, ara és el meu lloc interior. Veniu-hi, si podeu, que diu que potser el farem més lloc si el compartim i comencem a teixir-ne bandera.


dimarts, 2 de setembre del 2014

Cançoneta cançonera

Sóc
terra seca que s'esquerda
Vaig
a cavall de l’euga blanca
Duc
quatre espines mal comptades
Valc
el pes net dels vostres braços.

Sóc
com un cranc sense escopeta
Faig
el fet si em dóns romanços
Veig
que aneu fins dalt de fato
Ric
i si erreu el tret m’ho callo.

Sóc
només euga sense regna
Puc
dels vuit vents, ser set tempestes

vostre final fil per randa
Caic
sempre i molt de matinada.

La vida és a la platja

Que si m’estimo una mica menys hi haurà lloc perquè algú m’estimi una mica més, i si faig fora la tirana de dins hi haurà lloc perquè entri un parlament sencer. Les portes obertes perquè sempre hi corri l’aire i un constipat constant que em tregui de passeig mocosa i enfredorida per les platges explicant a tothom que és el vaivé de la gent que em passa per dins el que em posa malalta. Parlar entretallada per la incapacitat de la llàgrima i somriure al final, cínicament. Tots volem estar tranquils i a la platja, com sardines, hi ha nens que ploren fort, xineses que fan massatges, gavines urbanes i la gent, que ens comparem els cossos. I jo, mocant-me.

divendres, 25 de juliol del 2014

Però no tant

Deia, el meu amic...

Jo el que vull és una tia sense manies, però no tant. Que es depili, això sí, i si pot ser que tingui una melena llarga, millor. Em fascinen. Que no tingui manies per fer tot el que ens vingui (em vingui) de gust, però tampoc cal que sigui d'aquelles que no es cuiden. Una noia cuidada sempre ve més de gust.

Una tia amb opinió, però no tant. No tant que no m'accepti les meves, d'opinions. Vull poder-hi discutir, parlar de tot, entendre'ns a nivell intel·lectual, però si no m'acaba entenent... No vull dir que m'obeeixi, però a mi també m'agrada tenir la raó. I sobretot que no cridi, és molt ordinari.

Una tia lliure, però no tant. No tant que no em digui que em necessita, que m'enyori, que en el fons depengui una miqueta de mi. Només una miqueta. Una tia lliure que no tingui prejudicis i sàpiga anar pel món, vull dir. Però no tan lliure que se'n pugui anar amb qualsevol a la primera de canvi o que no m'esperi si no arribo. Tan lliure, no.

Una tia afectuosa, però no tant. No tant que m'estigui tot el dia a sobre ni que em truqui a totes hores, però a tots ens agrada un petó cada matí. I que quan arribem a casa ens rebin amb els braços oberts i carícies i abraçades, això és tan reconfortant! Però tot el dia a sobre tampoc, que quan sortim amb els col·legues em deixi respirar, ha de saber quan toca. Que sigui afectuosa en la mesura justa.

Una tia sincera, però no tant. No tant que em vulgui parlar dels seus sentiments i somnis i desitjos. Això atabala. Tots tenim sentiments però tampoc cal airejar-los a tota hora ni parlar-ne a cada moment. Que parli sense embuts, que no tingui por, que sigui forta, però no tant.

Una tia compromesa, però no tant. No tant que no tingui mai temps per a mi. Ja m'entens. Que està bé implicar-se, i una persona així m'atrau molt, però si ha d'estar amb mi també ha de comprometre's amb mi. Que estigui compromesa, que s'ho curri, que s'impliqui, que hi dediqui temps, però no tant.

Una tia decidida, però no tant. No tant que em posi a mi contra el mirall i em faci veure que no estic fent el que vull de veritat, ni sóc qui vull, ni estic com vull. Que agafar la iniciativa ja ho faré jo, que no m'agraden les sorpreses. Que no sigui tan decidida que m'adoni que pot anar per la vida sense mi i que estarà bé. Que sigui decidida, però no tant.

Una tia que m'estimi, però no tant. Que estigui per mi, que m'ho faci passar bé, que respecti el meu temps. Que m'estimi a la meva manera, sense que es noti massa que si no aclapara. Però que m'estimi, que ho necessito molt, que sàpiga veure què necessito i m'ho sàpiga donar.

– Nen, compra't una nina a piles.
És l'únic que se'm va acudir dir-li.

divendres, 18 de juliol del 2014

I avui et faria

 Picasso

I avui et faria l'amor sense mida,
a dalt de la casa, la lluna ens convoca.
Beuríem saliva, millor ratafia,
i a precs et trauria la sal d'altres boques
no per gelosia, que ja no en tinc mica,
només per fer meves les pells que t'habiten.

Ni treva, ni atzar, ni cap disciplina.

Mitja lluna ens convoca.

diumenge, 13 de juliol del 2014

Carícies

La teva pell es farà igual que la pell que acariciïs.

I era mentida,
perquè per cada pell acariciada em venia una glopada amb el teu nom.

dijous, 10 de juliol del 2014

Marca de la casa

Hi ha petons que fan ferida i amb el temps surt la cicatriu, un ull sec que mai acaba de tancar-se. Potser és per això que veig el món de deu mil maneres diferents, segons el dia, segons l'ull que el mira, segons el tros de roba que el deixa mirar. Aquí, a sota el colze, n'hi ha una de fa molts anys, un petó d'estiu segur que familiar, després d'un aterratge en planxa a dues rodes, que tan sols mira quan comença la mitja màniga. Pobret ull blanquet, que només sap coses de sol i bon temps, i potser guarda algun record de classes de natació, d'olor de talc i assecadors de paret. O potser guarda, gelós, la retina dels amants que m'han vist ajupida, colzes contra els genolls, mans a la cara, mirada entremaliada.

Deixa'm trencar-te –em deia, un.
I jo entenia deixa'm tancar-te, per culpa d'una enclusa que no acaba de fer de corretja i juga al telèfon de tant en tant. Ossos contra ossos, pells encetant-se, i jo cridant per dins que tanqués sa mare i a fer la mà.
Deixa'm menjar-te –i me li enduia totes les crostes, una a una, estovant-les lentament a petons i llepades. Després a dins se'm van coagular i un mal de panxa pitjor que una úlcera que cap metge entenia de què venia. Ell, tan content, que vull trencar-te i cicatrius i cicatrius pel cap del temps.

Ara a les plantes dels peus hi tinc ventoses que es fonen quan trepitjo calideses. I a les nits em tornen a sortir, espores batallants.

divendres, 21 de març del 2014

Ser arbre

Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,
i pel fullatge bec solitud. 
[Joan Vinyoli]

Plogui, nevi o faci fred, mantenir-te dreta. Caiguin llamps o trons o pedra, mantenir-te ferma. Ser arbre. No és ser immòbil, és ser forta als embats del temps i del sol i de la lluna. Revinclar-te i deixar-te acariciar per la tramuntana fins a tenir el tronc amb la forma que ella et demana. Tenir al davant sempre el mateix paisatge que canvia i canvia cada dia si tens la paciència de mirar. Ser arbre com acceptar el dia, sense poder-hi fer més. Ser arbre i créixer amunt per agafar el sol quan es deixa. Veure passar gent, coses, animals, donar-los el que tens, ombra, fruits, recer, olor, i veure’ls marxar. Arrelar. Al fons del fons de la teva terra, arrelar, encara que les branques curiosegin per veure-hi més enllà.

Ser arbre com sobreviure enmig del terratrèmol.
I, a més, créixer per veure-hi més enllà.

  Has de ser com l'arbre que es doblega a l'intempèrie:
les arrels palpitant en l'essència nutrícia de la terra;
les branques altes buscant sempre –més alta que mai– la llum.
Proverbi zen

diumenge, 16 de febrer del 2014

M'has ferit al mig del cor i vaig amb el pit obert però la sang no cau, tot és ressec i de color de carn podrida. Com els llibres cremats, que es fan cendra que vola i vola fins que no en queda res i aleshores què, ja ningú en sap mai la història i només queda a la memòria de quatre mortals que se la van fent seva fins a explicar-la amb nous noms i finals millors.

Aquest és l'encanteri de la vida. Que jo em quedi resseca com de cendra i al mig del pit ningú hi vegi res, només tu. I que quan em tornis a contemplar, en èxtasi, com si fos màgia, com qui mira l'increïble i se'n fa creus, jo passi pàgina i digui: «Ai, què mires, si aquí dins no hi ha res, només una història nova per guardar».

Kylli Sparre

diumenge, 19 de gener del 2014

Cicatriu

Creua'm, creu-me.
Travessa'm a cop de fletxa i fes-me girar com un penell, perquè si no em quedo immòbil com congelant-me. Sóc més arbust que no pas arbre, per poder arrapar-me a les soques amples arran de terra. Mig arrossegada, mig cap amunt. Immòbil però rebent les fulles que el gran arbre deixa caure. Si tornes a aparèixer, creua'm, creu-me, que les tiges de llenya són resistents només per fer-te creure que no sóc flor revenial.

La cicatriu com un ull que no es tanca i plora sec de tant en tant.

divendres, 10 de gener del 2014

Titrit

Ets, potser, el que queda d'una princesa amazigh. De tant plorar tens els ulls secs del desert i profunds com un oasi reservat per als aventurers. Has cremat totes les tendes i t'ha quedat el gust de la plata a l'arrel de la llengua, que et revé quan ve l'enyor. Dus el perfum de gessamí incrustat a les ungles que confons sovint amb el romaní, i cantes l'amor per les pedres que tens a prop per manca de l'Atles immens.

En les nits de lluna blanca, t'arriba com un aire calent que se t'endú cap al sud. Deixes que et desemboliquin la teva trena negra i t'inventes històries d'altres per no haver d'explicar les teves. La calor seca t'embriaga i perds el nord per tornar al sud, amb el teu amant nòmada. Cilantre, gessamí, te i hores infinites sota un sostre d'estrelles amb algun forat de cel.

I després de tot, només et queden granets de sorra que es fan muntanyes a les butxaques de la pena i el so d'un llaüt llunyà.