fet i fet, no hem canviat gaire. torna la tardor i encara que el nostre voltant es doblega com un acordió i hi ha pisos, casaments i criatures, nosaltres ens mantenim. és com un seguir la vida i de cop un standby. i fa por, sempre tot fa por a la tardor. perquè aquest fred-calor, aquest és i no és ens fa fràgils i fàcilment feribles. i la malenconia tardorenca no és una bona aliada en nosaltres.

parlo de tu, i de nosaltres. dels teus ulls i dels records amagats rere sacs de runa de fa temps. tot és massa lent ara per a aquests ensurts que em claves i jo només aspiro a saber obrir més la porta perquè corri l'aire però tancar-la a temps. c'est mon défi.

saudade

cal perdre per enyorar, cal sentir-ho lluny. és llavors quan t'adones de què has perdut o de què et falta. i encara que això és una d'aquelles veritats rabioses que ens han repetit mil vegades avis, pares i amics, no ho sabem del cert fins que ho experimentem. com quan et diuen que això ho entendràs quan siguis gran i ara que som grans tampoc ho entenem però fem veure que sí, que ja estem de tornada de tot i que no recordem per què ploràvem quan una amiga ens deia que els reis eren els pares. des del cor de l'Havana o des d'alguna cala menorquina hi ha una força que m'empeny. que sabem els ponts poden creuar oceans, sense ciment.

i amb tot l'enyor de demà, us penso.
i mentrestant assajo això d'obrir portes i finestres sense més: bem-vindos a minha casa.