Ull de bou (la paret del despatx)

Tinc una nevera de segona mà

Setmana de cuina. És un temps que passa ràpid, el de la cuina. Entre cuina, música i sofà vaig saltant d'espai a espai i em passa el matí, o la tarda, o el que toqui, que la meva agenda continua caòtica com sempre. Sense sortir de casa tasto llocs, gustos i viatjo. El menjador s'empapa d'olors i he d'obrir una mica el balcó des d'on sento la canalla que crida. Això és casa. No sé si és com havia de ser o com la imaginava, ara ja no sé com era abans aquest menjador, ara és casa.

I en acabat, havent provat alguna recepta nova i moltes d'antigues, penso què deuen tenir en comú els llagostins cuits, la mostassa de Dijon, la xocolata, la ginebra, la pasta i el magret d'ànec.

La nevera continua fent soroll als vespres. Fent-se notar, o potser creu que ha de fer-me companyia. A mitja tarda, l'obro: carbassons i bacallà. Avui tornaré a innovar.

entre que ho veig i ho entenc

sempre que veig emergir Montserrat immensa deixant enrere les corbes de la feina. sempre que m'acompanya un bon vi i el formatge vell de Maó. sempre que escolto els nous senyors tranquil. sempre que enganxo aquell locutor d'imprevist. sempre que.

sempre hi ha un abisme entre que ho veig i ho entenc sovint insalvable. entre que hi sóc i me'n vaig sempre hi ha un espai buit en el temps.

què vol dir haver d'explor(t)ar el meu cantó sensible?

No t'aturis, va

Les sabates a l'aire enmig de qualsevol carrer. Si pot ser que doni al mar, millor.

I mentrestant quan parlis, mou els peus.

de salts mortals amb doble xarxa

trobar la paraula adequada a cada moment i no saber-la dir és una cosa que em passa sovint. la tinc però a la llengua se m'hi fa un nus, més aviat al coll, i acaben sortint paraules ja sabudes, típiques, tòpiques, buides i mentideres. i tinc la paraula allà, preparada, justa i de veritat però la por és un núvol que la desdibuixa sempre que pot. com saber el minut exacte en què les paraules són les justes?

per no ser fràgils ens hem inventat dobles vidres, murs i trinxeres. i fins amb masses, claus o escales som incapaços de saltar. fa més de dos anys ja parlava d'això sense dir-ho i a tothom li semblava dur. ara em reafirmo: continuem sense saber saltar. a quina escola no vam anar?