diumenge, 29 de juny del 2008

Inaguantables

Demà serà insuportable. Al cafè, a la feina, a la fruiteria, al banc, a l'esplai, a la parada del bus, arreu tothom parlarà del mateix. Amb un somriure ample es donaran cops a l'espatlla i es creuran forts i valents. Tothom, els d'aquí, els d'allà i els de més enllà. Veuràs la samarreta en cossos de totes mides i colors, i el brau imperatiu serà el millor amulet. Total impunitat, amunt i avall amb el viva a la boca a tota hora. D'altres, sense veure-hi més enllà, es felicitaran i diran que "ai, ves, els catalans sempre els hem de treure les castanyes del foc". Els catalans... una colla de mesells som, sempre seguint-los la veta. I així ens va.

Jo, per si de cas, marxo. Me'n vaig. I veient el panorama, ves que no m'hi quedi.

País (1986-1988). Poema objecte d'en Joan Brossa.

7 comentaris:

robert ha dit...

És molt humiliant, massa.

Anònim ha dit...

no t'hi quedis... please!

la Bruna ha dit...

Companya, la nit de diumenge vam davallar a l'infern per veure rojigualdas amb animalets diversos. Ens van torejar el cotxe, van apel·lar a la nostra complicitat i tot això no era més que el començament.
Però tirarem endavant, quin remei! I que els quedi ben claret: per més que feu, no passareu!!!
Ah, fes el favor de tornar, que et guardo uns còdols de la marxica i un bon plat de fideuà!

Anònim ha dit...

La part positiva és que és una Eurocopa cada 40 anys (no entraré en si era merescuda esportivament). Què genial el poema d'en Brossa, quina gran veritat!!!!

Però la veritat, en feu un gran massa. La gent que va sortir a celebrar-ho, són els mateixos de sempre. Hi són d'abans, o no ho sabieu?

Esperava alguna notícia del Marroc ja!!!

Meritxell Martí ha dit...

Cada dia tinc més clar que tot imperi, tot grup o tota organització només pot ser destruïda des de dins.

Desmoralització, autoodi, desesperança, crítica destructiva, apatia...

Es tracta de reforçar l'autoestima amb una cosa tan senzilla com és: "tira endavant, coi!".

Ho he dit en un altre lloc: la blocosfera és un signe evident que la nostra llengua i cultura són ben vives.

El nostre sentit de l'humor, aquest filar prim, l'eficiència... tenim un color únic, ens ho hem de creure i viure'l amb la major normalitat possible.

Ho diu una ex-desesperançada.

:-)

Anònim ha dit...

És el que té ser un país de futboleros aborregats. La samarreta és el de menys.

Joan Recordà i Pellicer ha dit...

Tant és el que facin o el que diguin meseta enllà, natros en tenim prou amb el nostre melic per aclaparar-nos amb les seves foteses.

Podran guanyar eurocopes però mai no aixecaran quatres de nou nets, dosos de nou amb folres ni molt menys tresos de deu! Què men'n dius?

Petons