Víscera

Tu, i un cop de porta.

Després del vent,
i el corrent d'aire,
i els peus a l'aigua,

i els ulls en brasa,

un cop de vent
que ho plega tot.

Una ventada
que tot ho arrasa

i un cop de porta.

Tancat tot d'una.

Patam! Pum! Pam!

Tu, i el nosaltres, un bon calbot

amb la mà estesa.

Que diu que no,
que és un miratge

i el que compta ara
són les imatges

ben retratades

pel testimoni
de l'alegria.

O no.

De la tristesa, del dia a dia.

Almenys això.

Que el consol sigui

el desconsol.
 

Cercles

I tot d'una, com un regal inesperat, cau la certesa al mig del menjador. Sóc cíclica i tot es repeteix. Irremeiablement i sortosament alhora tot es repeteix, per aprofitar el que ja conec i retocar el que no vull.

Ets cíclica, repeteix una veu endins de tu, i la certesa d'una cosa que intuïes però que mai ningú t'havia dit se't revela clara i lluminosa. Com la lluna i les marees, com les estacions i com els poemes bons, que tornen a tu de tant en tant. Ets cíclica i et repeteixes periòdicament per poder-te fer millor, per fer foc nou del vell conegut i per tornar a sentir tot el que et fa més forta. La veritat d'una intuïció ancestral ho envaeix tot. Bestialment diàfan, tot.

Quin descans, quina calma. No sóc una línia que avanço i avanço sense final, sense saber on vaig. No. Encara que de vegades sembli que hem de créixer amunt fins a l'infinit o que hem d'avançar fins a caure dels límits del món, no. Creixem i minvem, ens reinventem, ens omplim per buidar-nos. I enmig dels cicles, ens trobem i decidim caminar junts una mica. Per tornar a nosaltres quan calgui, i trobar que sempre hi ha un lloc que és casa.

Fils que pengen

Y debo decir que confío plenamente en la casualidad de haberte conocido.

[Julio Cortázar]

 
Hi ha els que creuen en les casualitats i els que fem veure que no. Hi ha els que creiem en les casualitats, però les vestim de racionalitat per salvar-nos dels capricis de l'atzar i el descontrol de la vida mateixa.

Deu mil equilibristes a la corda que va del trastorn a la passió i  que caiguis justament tu al portal de casa: casualitat. Jo, curosament, que hi jugo una estona i t'hi torno a col.locar amb destresa: racionalitat. Com un ninot i una titellaire. Et deixo un peu ballant a l'aire, sense tocar la corda, per veure si pots tornar a caure aviat: perspicàcia.

I així fem l'espectacle als ulls de la gent, que mira i no veu res. Ens podran acusar de tot menys de no ser autèntics. I aquell dia haurem guanyat. Com avui, que torno a escriure a cor obert.

Els impossibles són tots meus

No porto claus,
les he perdut totes
i aquesta porta ja no s'obre.

A les penes,
quatre-centes mil pedrades
i un got ple d'escopinades.

No era arbre,
que era arbust,
que era planta,
que era molsa,
només terra
resseca de tant sol.

I ballaré,
ballaré,
descalça, expulsant imatges
calidoscòpiques
en estat d'excepció.

No reclameu més.
Els impossibles són tots meus,

ja no
en queda

ni un.

Deu-me estramoni, herba del dimoni

– Una capsa de cigarrets del doctor Andreu, que aquesta asma em matarà. 

Hi ha medicines de sempre que no haurien d'haver desaparegut mai. Aquells cigarrets se t'enduien l'asma, i fins la gana i la por. I així, carregats d'estramoni i altres herbes del dimoni, anaven solucionant problemes de l'ànima. I ara, ara hem perdut tot el coneixement d'abans i tot el seny. L'estramoni ara va buscat per joves intrèpids, que se'n prenen fulles i llavors a dojo i sens senderi, ignorant la saviesa de les àvies.

– Senyor farmacèutic, deu-me estramoni, que me'n faré infusions per entotsolar-me i entrar a la son amb els ulls més clars. Que l'herba m'aturi les visions inventades, que em faci fer la morta, sense gana ni dolor. L'estramoni-dimoni i les portes dels meus inferns obertes de bat a bat.

Ai, ves, que potser la solució és una altra. Que l'estramoni és nord-americà i invasor i s'ho endú tot. I fa pudor. I mata talps, herba taupera. Només hi ha un lloc en tot el nostre territori on no ha arribat, diuen. És Menorca. Menorca com a refugi, com a salvació. Menorca i l'olor de l'espernallac que et puja al nas i t'embriaga fins que acabes parlant amb les pedres. I lliure, t'adorms.

Deconstrucció dels fets

El meu cap, una illa. Faig voltes i voltes sense poder sortir-ne i tot d'una veig la mar. Però no, temerosa de l'aigua, em quedo a la vora, reclosa al perímetre conegut de l'illa. A la tranquil·litat de l'illa, que li conec pam a pam les arrugues i que m'acull com la mare. Enllà de l'aigua, potser hi ha un sol que crema menys, potser les dones som més dones i potser hi ets tu amb cara de calamar. I què, si jo estic a l'illa i hi estic tan bé. Només passa que algun minut necessito agafar aire amb les mans per entaforar-me'l tot a dins i treure'l de seguit fins que a dins no hi queda res, només vísceres. I després miro al voltant com qui fa una malifeta per haver tret tants petits alès i deixar-los per allà, sobrevolant l'illa, mare terra, àncora vital, el meu cap.

I vindrà el dia que dit i fet, de cap a l'aigua. No diré adéu perquè en sé poc i els comiats em fan irònica. Ho sé, i serà un trenta-dos d'abril. Nedaré com una atleta fins a l'extenuació i fins a la pedra que diuen que tanca el món. I allà, tu, millor encara que el dia que havies de marxar. Se't faran els ulls petits en veure'm. Estrenyeré els punys, al veure't. Duré el collaret de baules perdudes i les aniré separant. Serem el dia i ens deixarem fer.

La vida se'ns posa bé

Avui he vist la vida com un floc de dent de lleó volant atzarosa vora el meu balcó. Fràgil, es deixava gronxar per l'airet, sense brúixola ni timó. Fràgil i visualment perfecta, s'ha acostat fins a la barana. Com el patge que saluda arran de finestra el dia de la cavalcada i segueix el camí, que és difícil, embolicat, pràcticament impossible, i tot i així bonic. Primaveralment bonic, amb herba fresca que sempre reneix i s'ofereix nova i descarada perquè algú la trepitgi per primer cop.

I així el floc s'ha envolat cap amunt, potser com tu, per veure-ho tot amb distància. Jo, a baix al camí, m'he tret les sabates. A punt de caminar per l'herba humida, avui ha plogut, els peus sempre a terra i el cap al cel. He sentit forta l'olor de la vida, i de tu, que la festeges. I jo, que la tempto, encara condueixo amb les mans aferrades al manillar, però de vegades provo de deixar-me anar i mirar amunt per si entrelluco algun floc de cotó i et veig com fas que sí amb el cap i acluques els ulls com un nen trapella.

Respires. Respiro.

Mestresses

Penjarem les calces per bandera, ens alliberarem de tot(s)

Xopes de goig i en estat de trànsit xisclarem condemnes inventades que no entendrà ningú menys nosaltres. El nostre cos nu a l'aire es desclourà i es farà aliat del vent. De veritat i sense esforç sabrà el que és volar. Amb això n'hi haurà prou per notar amb força que exigeix vida la sang a les venes i la pell afinada dels malucs. Les roselles badades ens aplaudiran tot fent peperepep. I durem senalles plenes de plaers per repartir a cor que vols.

Les nostres calces, banderes negres als terrats de la ciutat grisa.

Les nostres calces, banderes lluminoses als terrats.

Tornar a la terra

Amb l'afany de cel i terra, caminar per camins de pols desconeguts. Sota d'un cel atapeït de blanc carregat d'aigua beneïda de primavera, caminar. A ponent, lluny i avall, veure el cel serè que fa de tela per a quatre nuvolets de joguina. Intuir el mar. I a sobre el cap, tot el pes blanc del món a punt de caure.

El pes del món, que sempre és més suau del que ens sembla i avui cau en agulletes fines que es veuen a contrallum. Fan companyia i vénen a purificar tot el fosc de l'hivern. Tot d'una més i més gotes van buscant-se i ajuntant-se amb el desig de fer corriols de fang al camí ample.

Des de sota les alzines no es nota l'aigua. Aigüeta dolça que acaricia i marca un ritme secret i sagrat sobre les coses, que la demanen amb la força de la lluna plena. Mentre la pluja ho cala tot, fer-te sotabosc i notar-la només de refiló. Camuflar el desig.

I com en un bioritme natural sortir per ser fulla, molsa i terra oberta que demana aigua a crits per entrar ufanosa a l'abril aigües mil, el retorn a la vida. Tornar a la terra com tornar a la mare que et va parir i ser brot de pi, alzina vella, ametller que floreix, sotabosc humit, branquilló de niu, pedra de riu.

I a la porta d'una ermita antiga que viu de cara a la muntanya senyorassa fer-te un jurament petit petit que cap dins d'una fulla de pi. Les mans resseguint l'ànima de les pedres, que et diuen més que qualsevol llibre, els ulls que miren sense mirar. I tancar la boca oberta que, esbatanada per l'espectacle en temps real, no sap què dir.

Qui sap si el món sencer no ens necessita gens i som nosaltres els que en depenem massa.

Iehuda Amikhai

Com el gust de la sang a la boca 

ens arribà la primavera, de sobte.

El món vetlla aquesta nit. 

Jeu d'esquena i té els ulls ben oberts. 

La lluna s'ajusta a les teves galtes, 

la teva falda a les meves.