I tot d'una, com un regal inesperat, cau la certesa al mig del menjador. Sóc cíclica i tot es repeteix. Irremeiablement i sortosament alhora tot es repeteix, per aprofitar el que ja conec i retocar el que no vull.
Ets cíclica, repeteix una veu endins de tu, i la certesa d'una cosa que intuïes però que mai ningú t'havia dit se't revela clara i lluminosa. Com la lluna i les marees, com les estacions i com els poemes bons, que tornen a tu de tant en tant. Ets cíclica i et repeteixes periòdicament per poder-te fer millor, per fer foc nou del vell conegut i per tornar a sentir tot el que et fa més forta. La veritat d'una intuïció ancestral ho envaeix tot. Bestialment diàfan, tot.
Quin descans, quina calma. No sóc una línia que avanço i avanço sense final, sense saber on vaig. No. Encara que de vegades sembli que hem de créixer amunt fins a l'infinit o que hem d'avançar fins a caure dels límits del món, no. Creixem i minvem, ens reinventem, ens omplim per buidar-nos. I enmig dels cicles, ens trobem i decidim caminar junts una mica. Per tornar a nosaltres quan calgui, i trobar que sempre hi ha un lloc que és casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada