El meu cap, una illa. Faig voltes i voltes sense poder sortir-ne i tot d'una veig la mar. Però no, temerosa de l'aigua, em quedo a la vora, reclosa al perímetre conegut de l'illa. A la tranquil·litat de l'illa, que li conec pam a pam les arrugues i que m'acull com la mare. Enllà de l'aigua, potser hi ha un sol que crema menys, potser les dones som més dones i potser hi ets tu amb cara de calamar. I què, si jo estic a l'illa i hi estic tan bé. Només passa que algun minut necessito agafar aire amb les mans per entaforar-me'l tot a dins i treure'l de seguit fins que a dins no hi queda res, només vísceres. I després miro al voltant com qui fa una malifeta per haver tret tants petits alès i deixar-los per allà, sobrevolant l'illa, mare terra, àncora vital, el meu cap.
I vindrà el dia que dit i fet, de cap a l'aigua. No diré adéu perquè en sé poc i els comiats em fan irònica. Ho sé, i serà un trenta-dos d'abril. Nedaré com una atleta fins a l'extenuació i fins a la pedra que diuen que tanca el món. I allà, tu, millor encara que el dia que havies de marxar. Se't faran els ulls petits en veure'm. Estrenyeré els punys, al veure't. Duré el collaret de baules perdudes i les aniré separant. Serem el dia i ens deixarem fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada