Els impossibles són tots meus

No porto claus,
les he perdut totes
i aquesta porta ja no s'obre.

A les penes,
quatre-centes mil pedrades
i un got ple d'escopinades.

No era arbre,
que era arbust,
que era planta,
que era molsa,
només terra
resseca de tant sol.

I ballaré,
ballaré,
descalça, expulsant imatges
calidoscòpiques
en estat d'excepció.

No reclameu més.
Els impossibles són tots meus,

ja no
en queda

ni un.