Avui he vist la vida com un floc de dent de lleó volant atzarosa vora el meu balcó. Fràgil, es deixava gronxar per l'airet, sense brúixola ni timó. Fràgil i visualment perfecta, s'ha acostat fins a la barana. Com el patge que saluda arran de finestra el dia de la cavalcada i segueix el camí, que és difícil, embolicat, pràcticament impossible, i tot i així bonic. Primaveralment bonic, amb herba fresca que sempre reneix i s'ofereix nova i descarada perquè algú la trepitgi per primer cop.
I així el floc s'ha envolat cap amunt, potser com tu, per veure-ho tot amb distància. Jo, a baix al camí, m'he tret les sabates. A punt de caminar per l'herba humida, avui ha plogut, els peus sempre a terra i el cap al cel. He sentit forta l'olor de la vida, i de tu, que la festeges. I jo, que la tempto, encara condueixo amb les mans aferrades al manillar, però de vegades provo de deixar-me anar i mirar amunt per si entrelluco algun floc de cotó i et veig com fas que sí amb el cap i acluques els ulls com un nen trapella.
Respires. Respiro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada