M'has ferit al mig del cor i vaig amb el pit obert però la sang no cau, tot és ressec i de color de carn podrida. Com els llibres cremats, que es fan cendra que vola i vola fins que no en queda res i aleshores què, ja ningú en sap mai la història i només queda a la memòria de quatre mortals que se la van fent seva fins a explicar-la amb nous noms i finals millors.

Aquest és l'encanteri de la vida. Que jo em quedi resseca com de cendra i al mig del pit ningú hi vegi res, només tu. I que quan em tornis a contemplar, en èxtasi, com si fos màgia, com qui mira l'increïble i se'n fa creus, jo passi pàgina i digui: «Ai, què mires, si aquí dins no hi ha res, només una història nova per guardar».

Kylli Sparre

Cicatriu

Creua'm, creu-me.

Travessa'm a cop de fletxa i fes-me girar com un penell, perquè si no em quedo immòbil com congelant-me. Sóc més arbust que no pas arbre, per poder arrapar-me a les soques amples arran de terra. Mig arrossegada, mig cap amunt. Immòbil però rebent les fulles que el gran arbre deixa caure. Si tornes a aparèixer, creua'm, creu-me, que les tiges de llenya són resistents només per fer-te creure que no sóc flor revenial.

La cicatriu com un ull que no es tanca i plora sec de tant en tant.

Titrit

Ets, potser, el que queda d'una princesa amazigh. De tant plorar tens els ulls secs del desert i profunds com un oasi reservat per als aventurers. Has cremat totes les tendes i t'ha quedat el gust de la plata a l'arrel de la llengua, que et revé quan ve l'enyor. Dus el perfum de gessamí incrustat a les ungles que confons sovint amb el romaní, i cantes l'amor per les pedres que tens a prop per manca de l'Atles immens.

En les nits de lluna blanca, t'arriba com un aire calent que se t'endú cap al sud. Deixes que et desemboliquin la teva trena negra i t'inventes històries d'altres per no haver d'explicar les teves. La calor seca t'embriaga i perds el nord per tornar al sud, amb el teu amant nòmada. Cilantre, gessamí, te i hores infinites sota un sostre d'estrelles amb algun forat de cel.

I després de tot, només et queden granets de sorra que es fan muntanyes a les butxaques de la pena i el so d'un llaüt llunyà.
 

Gent de paraula

De la gent, m'enamoren les paraules. La gent són, per a mi, paraules. I així recordo cares i mots que es queden per sempre enganxats a les entranyes del cor. Cada home que m'ha deixat marca ha deixat també una paraula que ressona com un eco cap endins i cap enfora als moments més impensats. Tot d'una ve la paraula i es planta al mig de la conversa, al mig dels pensaments, al mig de la lectura i veig la cara, les mans i l'olor del personatge que me la va descobrir. Després se'n va, i de vegades quan vull recuperar-la no puc perquè ha quedat amagada rere els arbres de la memòria. Però quan menys m'ho espero, plaf! Com una aparició. Homes-diccionari, en dic jo. Homes de paraula.

I contra tot pronòstic, sí

Hi ha mil banderes al balcons de la ciutat, i cap de nostra. Mil banderes que celebren el combat. La fortor de les glicines a l'exili d'un abril privilegiat és l'únic perfum que suportem entre els colls desconeguts de la ciutat. Tres mil brindis al vent de mitja tarda, l'horitzó borrós d'algun capvespre, la lluna testimoni de batalles de dins, del més endins de les trinxeres. És tot el que guardem entre la pols d'unes golfes que no són nostres. Potser també la plaça d'algun mercat, una festa major, quatre balls de gitanes, versos dels altres que ens fem nostres, batalles inventades per fer-nos nobles.

Duem la força dels arbres empeltada a les mans, que ens tremolen de no tocar-nos. Som només les ganes d'un nosaltres que brilla i s'escampa als ulls de la gent.

Llocs-amor

Mentre buscava els orígens de la sang vaig descobrir que em feia por la foscor. Era en un lloc que estimava, d'aquells que sempre hi són, i a la nit m'atemoria i deixava que el meu lloc m'embolcallés i m'allunyés de l'angoixa fins que la claror m'enfortia.

Aquells llocs-amor que a voltes abraçaries tan fort fins a fer-te mal, perquè ells sempre guanyen i perquè les roques esculpides de tramuntana no deixen agafar-se als seus dits punxeguts. Una mica així com tu, que ets bonica i punxes quan algú et vol massa. A voltes ho abraçaries tot amb els braços molt amples, talment una marassa que acull el fill, i amb tendresa ploraries de felicitat. A voltes t'arrupiries arran d'un dels seus arbres i t'hi adormiries.

Retrobar el fill perdut o un pare que se'n va anar deu ser una cosa així. Un nus d'emoció, una llàgrima a la cua de l'ull, un gest d'abraçada immensa, i que res acabi de sortir. A voltes sanglotaries, mig cridant, com qui torna a la mare i deixa anar tota la vida a doll, sense censura.

Pels boscos et fregaries amb tots els arbustos, com totes les abraçades que et faria quan no hi ets. I si no sé estimar persones, estimo llocs, que sempre hi són i no fallen mai. Hi tornes i t'acullen encara millor que abans i et descobreixen subtileses noves que es guardaven a la recambra. I així l'amor esdevé fàcil: els enyores amb alegria perquè saps que quan tornis hi seran i se't donaran exclusius per una estona, només per a tu. Els estimes amb passió perquè sempre has de marxar, no et pots quedar i s'ha d'aprofitar. No pregunten però t'interpel·len silenciosos com si et volguessin arrencar una promesa. I per aquella estona, i sempre, et són fidels.

I potser per aquesta fatalitat de la seva immobilitat et desapareix la gelosia. I els comparteixes.

Víscera

Tu, i un cop de porta.

Després del vent,
i el corrent d'aire,
i els peus a l'aigua,

i els ulls en brasa,

un cop de vent
que ho plega tot.

Una ventada
que tot ho arrasa

i un cop de porta.

Tancat tot d'una.

Patam! Pum! Pam!

Tu, i el nosaltres, un bon calbot

amb la mà estesa.

Que diu que no,
que és un miratge

i el que compta ara
són les imatges

ben retratades

pel testimoni
de l'alegria.

O no.

De la tristesa, del dia a dia.

Almenys això.

Que el consol sigui

el desconsol.
 

Cercles

I tot d'una, com un regal inesperat, cau la certesa al mig del menjador. Sóc cíclica i tot es repeteix. Irremeiablement i sortosament alhora tot es repeteix, per aprofitar el que ja conec i retocar el que no vull.

Ets cíclica, repeteix una veu endins de tu, i la certesa d'una cosa que intuïes però que mai ningú t'havia dit se't revela clara i lluminosa. Com la lluna i les marees, com les estacions i com els poemes bons, que tornen a tu de tant en tant. Ets cíclica i et repeteixes periòdicament per poder-te fer millor, per fer foc nou del vell conegut i per tornar a sentir tot el que et fa més forta. La veritat d'una intuïció ancestral ho envaeix tot. Bestialment diàfan, tot.

Quin descans, quina calma. No sóc una línia que avanço i avanço sense final, sense saber on vaig. No. Encara que de vegades sembli que hem de créixer amunt fins a l'infinit o que hem d'avançar fins a caure dels límits del món, no. Creixem i minvem, ens reinventem, ens omplim per buidar-nos. I enmig dels cicles, ens trobem i decidim caminar junts una mica. Per tornar a nosaltres quan calgui, i trobar que sempre hi ha un lloc que és casa.

Fils que pengen

Y debo decir que confío plenamente en la casualidad de haberte conocido.

[Julio Cortázar]

 
Hi ha els que creuen en les casualitats i els que fem veure que no. Hi ha els que creiem en les casualitats, però les vestim de racionalitat per salvar-nos dels capricis de l'atzar i el descontrol de la vida mateixa.

Deu mil equilibristes a la corda que va del trastorn a la passió i  que caiguis justament tu al portal de casa: casualitat. Jo, curosament, que hi jugo una estona i t'hi torno a col.locar amb destresa: racionalitat. Com un ninot i una titellaire. Et deixo un peu ballant a l'aire, sense tocar la corda, per veure si pots tornar a caure aviat: perspicàcia.

I així fem l'espectacle als ulls de la gent, que mira i no veu res. Ens podran acusar de tot menys de no ser autèntics. I aquell dia haurem guanyat. Com avui, que torno a escriure a cor obert.

Els impossibles són tots meus

No porto claus,
les he perdut totes
i aquesta porta ja no s'obre.

A les penes,
quatre-centes mil pedrades
i un got ple d'escopinades.

No era arbre,
que era arbust,
que era planta,
que era molsa,
només terra
resseca de tant sol.

I ballaré,
ballaré,
descalça, expulsant imatges
calidoscòpiques
en estat d'excepció.

No reclameu més.
Els impossibles són tots meus,

ja no
en queda

ni un.