Llocs-amor

Mentre buscava els orígens de la sang vaig descobrir que em feia por la foscor. Era en un lloc que estimava, d'aquells que sempre hi són, i a la nit m'atemoria i deixava que el meu lloc m'embolcallés i m'allunyés de l'angoixa fins que la claror m'enfortia.

Aquells llocs-amor que a voltes abraçaries tan fort fins a fer-te mal, perquè ells sempre guanyen i perquè les roques esculpides de tramuntana no deixen agafar-se als seus dits punxeguts. Una mica així com tu, que ets bonica i punxes quan algú et vol massa. A voltes ho abraçaries tot amb els braços molt amples, talment una marassa que acull el fill, i amb tendresa ploraries de felicitat. A voltes t'arrupiries arran d'un dels seus arbres i t'hi adormiries.

Retrobar el fill perdut o un pare que se'n va anar deu ser una cosa així. Un nus d'emoció, una llàgrima a la cua de l'ull, un gest d'abraçada immensa, i que res acabi de sortir. A voltes sanglotaries, mig cridant, com qui torna a la mare i deixa anar tota la vida a doll, sense censura.

Pels boscos et fregaries amb tots els arbustos, com totes les abraçades que et faria quan no hi ets. I si no sé estimar persones, estimo llocs, que sempre hi són i no fallen mai. Hi tornes i t'acullen encara millor que abans i et descobreixen subtileses noves que es guardaven a la recambra. I així l'amor esdevé fàcil: els enyores amb alegria perquè saps que quan tornis hi seran i se't donaran exclusius per una estona, només per a tu. Els estimes amb passió perquè sempre has de marxar, no et pots quedar i s'ha d'aprofitar. No pregunten però t'interpel·len silenciosos com si et volguessin arrencar una promesa. I per aquella estona, i sempre, et són fidels.

I potser per aquesta fatalitat de la seva immobilitat et desapareix la gelosia. I els comparteixes.