Creua'm, creu-me.
Travessa'm a cop de fletxa i fes-me girar com un penell, perquè si no em quedo immòbil com congelant-me. Sóc més arbust que no pas arbre, per poder arrapar-me a les soques amples arran de terra. Mig arrossegada, mig cap amunt. Immòbil però rebent les
fulles que el gran arbre deixa caure. Si tornes a aparèixer, creua'm, creu-me, que les tiges de llenya són resistents només per fer-te creure que no sóc flor revenial.
La cicatriu com un ull que no es tanca i plora sec de tant en tant.
1 comentari:
Molt bonic, amb un aire d'haikú que es mou entre la fragilitat i la fermesa.
Publica un comentari a l'entrada