plop!

A la porta hi ha un home savi, amb uns cabells blancs i llisos que li arriben a mig clatell. Mira enllà, més enllà, i entre les arrugues al voltant dels ulls hi puc veure un abisme. No diu res però resta ferm, arbre del temps, arrels endins. L'únic moviment que fa de tant en tant és un lleu assentiment amb el cap que em reconforta. Fa una olor de farigola i de camins de terra seca que embriaga.

Contrac les mans, els punys, fent força però la força m'abandona. No és per força, això. Noto encara la cicatriu d'anys enrere, se'm mou l'ullal de llet, redescobreixo el remolí dels cabells. A l'arrel de les ungles hi tinc sorra de platja i al mig del coll el regust de nits al ras. Em deixo endur i arrelo endins de mi fins que els braços són branques fresques cap a tu. Tot fa olor de castanyes torrades a la vora del foc.

I de cop trec tot l'enyor, la por i la vergonya no sé per on. Tant de temps a dins, que han sortit ben compactes, com qui pon un ou al galliner. I entro serena porta endins.

Venedors de pa sucat amb oli

– Hola, què voleu?
– Buenas tardes. Estamos aquí para mejorar tu calidad de vida. ¿Verdad que quieres mejorar tu calidad de vida? ¿Y quién no, verdad? Pues, vamos a empezar. Tu nombre es...
– Esther. Però...
– Nada, Ezthé, como ya sabes la calidad del agua en nuestras ciudades es malísima y afecta clarísimamente a nuestra salud y nuestro dinero. Y con la salud y el dinero nadie quiere jugar, ¿verdad? ¿Porque tú quieres proteger tu buena salud, Ezthé?
– Sssí...
– ¡Claro, mujer! Pues, como todos. Nuestros productos van a ayudarte a tener una buena salud y de paso a ahorrar, que en tiempos de crisis no es ninguna nimiedad. Pues, claro. Nuestros productos están hechos en Estados Unidos y son garantía de calidad, no como los otros más baratos que encuentras en cualquier lado pero fabricados en China. Y, Ezthé, tu ya sabes que la cultura china..., pues, son un poco guarretes, ¿verdad?
– ...
– Pues, claro, en China no existe el papel higiénico. Dónde esten los americanos que se quite todo el mundo. Y además se tiene que vigilar con la basura, porque, Ezthé, ¿tú sabes lo que es la materia orgánica?
– ¿Desechos?
– Como yo digo, Ezthé, el orgánico es la mierda, hablando en plata. Y con eso se tiene que vigilar muuucho. Tú ya sabes que en este país toda la mierda va a parar a los ríos y de ahí a los vertederos, ¿verdad? Lo que yo digo, somos un país de pandereta.

(Arribat aquest punt, l'obligada clienta ja està totalment fora de combat.)

le regard, en arrière

lamitall ingènua de fa cinc anys escrivia així, sempre és un plaer retrobar-se:

- Per què no juguem a fer que no ens coneixem?

I ens reinventem la història i tornem a començar. I ens espiem, i em fas caure els murs i entres a poc a poc en aquest món meu, teu, nostre. I bebem i riem i gaudim, que ja diuen que « som mortals fins al primer petó o la segona copa ». I ens coneixem altra vegada i recordem vells moments com si fossin el primer cop. I construïm casualitats encara que en el fons no ho siguin tant. I reprenem camins ja coneguts, recuperem la innocència i tornem a buscar noms per a les mateixes coses d’abans.

- Per què no juguem a fer que no ens coneixem?

=================================================

Un dia clar de somnis i de foc ens torna al lloc on vàrem començar [Vinyoli]

vemnobre

aquest estat convuls de tenir la sensació que tot s'aguanta d'un fil. que res és per sempre i que ens movem pesadament, com pels llots i el fang, d'una banda a l'altra. avui també serà això. d'un cantó a l'altre, que al final sempre és el mateix, i a veure com ho espatllen els d'ara. són temps de bipartidisme vital. o sí o no, o blanc o negre. i nosaltres entestats a perdre'ns entre el gris. no és això si no l'amor? ara un, ara l'altre, i mai trobar el punt mig on s'ajunten tots els vots. com avui, que deien plouria i ara va, i fa sol. i jo que ja anava preparada, ara m'he d'acostumar a la llum. bipartidisme del temps, també. ai, quin cansament. aquí qui guanya és el que acaba creant opinió, sigui certa o falsa, a base d'anuncis bàrbars i sense sentit. haurem de fer això: anar llançant bombes per aquí i per allà a veure qui en surt escaldat.

però passejant he sentit la tenora. encara hi ha temps per la música. torna-la a tocar!

Poemes recuperats guardats enmig dels anys

Avui tancaria el llangardaix en una gàbia.
I que fos la festa dels dits,
la dansa de l'heura a cau d'orella,
la tendresa de la planta dels peus,
l'or negre de cella i de l'aixella.
Seguiria els camins que el deliri oblida
amb pas molt lent
com el del bou que llaura
aquest paisatge de lluna gitana.

[Maria Mercè Marçal]

i no passa res

he buscat a la pàgina d'ofertes vitals del diari a veure què hi havia d'interessant. i res, tu. últimament sempre van buides, les pàgines d'ofertes, i hi ha molta demanda. es veu que la gent no sap què vol i va perduda per les selves metropolitanes. el diari estava masegat de tant passar d'unes mans a altres i la cambrera del bar m'ha dit que, sobretot, no n'arranqués cap tros. i jo he fet que no, així de reüll i vermella, per si ella havia intuït què em faltava.

després, al caure el sol de tardor que encara escalfa, se m'ha acudit que el millor que puc fer és recuperar els llibres de tria la teva aventura. allò era més fàcil. miraves d'amagat la pàgina que seguia i si hi veies algun mort o accidents sagnants, triaves l'atra ruta. si tot fos així, ja aniria bé. i mira que al final sempre el que et passa ja li ha passat abans a tothom i no té res d'original. però a mi m'ho sembla, encara. de fet, quan m'he desfet els cordons que m'apretaven he descobert unes marques vermelles als peus com si fossin les primeres i al palmell de la mà esquerra duc les notes d'una cançó antiga que ara no em sé.

Fins i tot la bellesa està amagada al darrere d'alguna mena de lluita. I a mi la que és la poesia em fa pànic, però digues a ta mare que no em penso arrugar pas gota, perquè la vull.

... fins i tot vull la por i tot, com si jo fos una prenyada sola amb la seva novetat a dins, creixent i creixent-me a dins sola amb mi en un diàleg mut, mut.

[El poble del costat. Enric Casassas]

conjur

dels teus ulls rere els matolls
n'he fet serpentines llargues
les duc penjades al coll
per si em falten les paraules

Nadine

Era un home cònic. No un home físicament cònic, amb la cara arrodonida i triangular cap amunt, no. Era un home cònic, que es movia alternativament de dalt a baix i al seu voltant, sempre des d’un mateix punt fix superior. Cònic és el millor adjectiu per descriure’l. Com el dia que, en aterrar a l’aeròdrom de Riusan, va obrir la portella de l’helicòpter i va treure el cap a fora protegit pel casc d’aviació per observar-ho tot circularment i a poc a poc i va tornar a tancar la trapa de la cabina. A dins hi havia la Nadine, que just en aquell moment mirava cap endavant a un punt indeterminat de la pista.

– Que no ho veus? –li va murmurar espantada.

perill d'esllavissades

encara tot fa olor d'estiu. el sol que acarona les plantes del balcó, baixem a fer el vermut i em nego a guardar els tirants i les sandàlies. anem de concerts a l'aire lliure, plou i cantem mullats sense por d'agafar un refredat. el món gira, el curs comença però els grills encara canten i això fa estiu. a un pas de canviar el temps, ens amacen amb suplements de bolets amb olor de farina i futures campanyes propagandístiques que ens tornaran al color gris. enmig de tot, un cartell de perill d'esllavissades. que no veus, però intueixes, com quan corres per carreteres arran de penya-segats. i tot el que abans defensaves aferrissadament ara et sembla que no té sentit. com quan deies que mai et pintaries els ulls o que no creies en el desig. és l'elogi de la incoherència. i que per molts anys.