plop!

A la porta hi ha un home savi, amb uns cabells blancs i llisos que li arriben a mig clatell. Mira enllà, més enllà, i entre les arrugues al voltant dels ulls hi puc veure un abisme. No diu res però resta ferm, arbre del temps, arrels endins. L'únic moviment que fa de tant en tant és un lleu assentiment amb el cap que em reconforta. Fa una olor de farigola i de camins de terra seca que embriaga.

Contrac les mans, els punys, fent força però la força m'abandona. No és per força, això. Noto encara la cicatriu d'anys enrere, se'm mou l'ullal de llet, redescobreixo el remolí dels cabells. A l'arrel de les ungles hi tinc sorra de platja i al mig del coll el regust de nits al ras. Em deixo endur i arrelo endins de mi fins que els braços són branques fresques cap a tu. Tot fa olor de castanyes torrades a la vora del foc.

I de cop trec tot l'enyor, la por i la vergonya no sé per on. Tant de temps a dins, que han sortit ben compactes, com qui pon un ou al galliner. I entro serena porta endins.