Era un home cònic. No un home físicament cònic, amb la cara arrodonida i triangular cap amunt, no. Era un home cònic, que es movia alternativament de dalt a baix i al seu voltant, sempre des d’un mateix punt fix superior. Cònic és el millor adjectiu per descriure’l. Com el dia que, en aterrar a l’aeròdrom de Riusan, va obrir la portella de l’helicòpter i va treure el cap a fora protegit pel casc d’aviació per observar-ho tot circularment i a poc a poc i va tornar a tancar la trapa de la cabina. A dins hi havia la Nadine, que just en aquell moment mirava cap endavant a un punt indeterminat de la pista.
– Que no ho veus? –li va murmurar espantada.
2 comentaris:
Això em sona!
sí, oi? la tinc aparacada, la Nadine. a veure si així és revifa...
Publica un comentari a l'entrada