de porc i de senyor...

quan rebo una invitació a sopar per part d'algun galant, jo ja tremolo. menjar davant d'algú altre que et desperta cert interès sempre és un repte, però encara ho és més veure'l a ell menjar. hi has d'anar ben preparada per trobar-te qualsevol cosa. sovint qui menys t'esperes és un marrà de cuidado i acaba ben galdós. esclar que també m'ha passat a l'inrevés: un sapastre de carrer que un pic es posa a taula té les formes més refinades de tota la ciutat.
però deixeu-me parlar avui dels cromanyons. són homes fets i drets que mengen com si se'ls escapés la vida entre les mans, en aquest cas seria el menjar. mengen a corre-cuita, et parlen amb la boca semiplena, el menjar a mig empassar, i pretenen que tu els segueixis el ritme. -vas molt lenta tu, oi? que potser no t'agrada? això ho acostumen a dir amb els ulls brillants, no pas per mirar-te els teus sinó guitant fixament el filet de vedella banyat de roquefort. de cromanyons me n'he trobat amb formes finíssimes i de porcs considerables. vull dir que no és qüestió de les formes, és alguna cosa que va més enllà i que es resol a menjar de manera primitiva en el sentit de no gaudir del plaer dels aliments. si a sobre, et toca un salvatge en les formes, aleshores estàs perduda. i la nit s'acaba després del cafè.

les coses que hi ha dins dels sofàs

tinc la mania de posar la mà entre els coixins del sofà. de fet, tinc la mania de passar la mà per tot arreu i anar configurant el meu museu particular de textures. i ahir, després de la mona, mentre una amiga m'explicava les virtuts del petit príncep, jo furgava per l'escletxa dels dos coixins del seu sofà. és allò que t'asseus i la mà se te'n va indefectiblement cap al final del seient, allà on comença el del costat. entre els coixins d'un sofà t'hi pots trobar de tot. no citaré els objectes desagradables que m'hi he trobat, sovint ben bruts o restes de menjar. però sempre fa gràcia poder-te omplir les butxaques de xavalla o recuperar aquell llapis que tu mateixa hi vas perdre. el millor és quan, de sobte, treus algun element que els amos del sofà donaven per perdut. –apa! d'on ho has tret? què bé, ens pensàvem que ho havíem llençat! acte seguit, comença la història de l'objecte retrobat. sempre és un honor poder regalr alguna cosa recuperada perquè experimentes el plaer de les coses per primer cop però tenyides d'història. ja ho sabeu: convideu-me al sofà de casa, que sóc aposta segura.

palanca de descàrrega

la línia entre el risc i el tedi la trobo tan fina que sóc incapaç de quedar-m'hi fent equilibris. entre una pujada bestial d'adrenalina un matí de primavera i l'ensopiment hivernal d'una rutina ideal no sé trobar el terme mig, em perdo en la teranyina que va d'un punt a l'altre fent estranys moviments a banda i banda. i així constantment canvio d'enfoc i vaig dels alts i baixos a l'equilibri total. l'estratègia és clara però em perdo en la tàctica i erro el tret.

la cuina de l'àvia

Al final les receptes que guanyen són les de les mares, les àvies i totes les bruixes d'ahir. No hi ha res de nou per inventar i totes hem passat pels mateixos revolts. Així, la cuina d'autor moderna és deliciosa, apassionant, innovadora i tot el que hi vulgueu afegir, però totes les noves estratègies són velles conegudes de les nostres avantpassades. Elles ja van patir les sopes salades i les textures estranyes de l'arrebossat; elles ja es van enfrontar a tot el que nosaltres ens enfrontem avui, estèticament diferent però, al cap i a la fi, igual. Així que no les menypreu mai. Igual que el diumenge aneu religiosament a ca l'àvia i us llepeu els dits amb el seu fricandó, no banalitzeu els seus consells. Quan ella diu «nena, hauries d'ajudar la mare» no és simple masclisme inherent. I no sigueu curts de mires, que ja m'enteneu.

la prèvia

això és com quan et fas petit, petit, i sents que una formiga podria ser la teva companya de fatigues. les formigues semblen molt ordenades i treballadores. les recordo omplint un cau una tarda d'estiu a la boca del port de maó. a mi m'ho semblaven: diligents i endreçades, amunt i avall. però la sensació de sentir-te formiga sovint va acompanyada d'una fragilitat emocional com de «si em toques, em trencaré» i «vigila, perquè no sé». tothom es pensa que aquesta inconsistència és dolenta i et planyen i t'ofereixen cafès, sofàs o llibres d'autoajuda. no entenen que aquesta lleugeresa és tan sols el pas previ a la consistència. és com un exercici d'aquells de «transforma al plural» que no saps fer i vas afegint esses només per donar-hi la forma que toca. volubilitat vital. i quan arribi el dia et miraran avergonyits i diran: «oh, és que ens pensàvem que...» aleshores serà el moment i un estrèpit de plats i olles trencats ho envairà tot.

test

màxim 600 caràcters

M'acostuma a passar que després d'un fet gran –i quan dic gran vull dir d'emoció forta i continguda, pot ser la cosa més petita i insignificant–, em vénen ganes d'escriure. No d'escriure el fet, no; ni de donar-ne explicacions pomposes. Són com unes ganes de: «Ara que ja he viscut, ara deixeu-me dir.» Després m'hi poso i surt millor o pitjor o sovint se m'esgota la pila ràpid. Deu ser això que estem en una època etèria i ens comuniquem twittejant en 140 caràcters? Al final sempre acabes tornant als grans, i la Lessing ja ho deia això que la literatura és l'anàlisi després del succeït.

una de les sorpreses del 2010

això és una carta

mai m'han agradat els balanços ni els propòsits, però just encetant aquest 11 allà on trenca l'onada vaig pensar que per què no capgirar-ho tot i provar de fer allò que no sé: una llista.

l'11 era el número que duia a la samarreta de l'equip, i l'11 és la diada, l'11 són dos germans, l'11 de juliol jo tenia 10 dies. de fet, tot pot semblar un presagi si t'ho proposes.

allò que cal continuar...
l'exercici relaxat de fa mig any, sé que em fa sentir molt millor.
cuinar receptes petites, ràpides i nutritives
aprendre alguna altra cosa nova, com pot ser a llegir lletres
deixar espai en lloc d'ocupar-lo
banyar-ho tot de música, més i més bona
treballs manuals que em revelen la força de les meves mans-peus

allò que cal començar...
ressuscitar les plantes del balcó i donar-nos una altra oportunitat
trencar el tènue mirall que hi ha entre la vida i jo
dir més que sí que no pas no
(re)cuperar l'emoció de la feina ben feta i les cares d'il·lusió
una història literària

i si pot ser, de llocs...
repetir menorca i parís.
conèixer un destí sorprenent.

i si això és molt és perquè no ens conformem. un any són massa dies.