màxim 600 caràcters

M'acostuma a passar que després d'un fet gran –i quan dic gran vull dir d'emoció forta i continguda, pot ser la cosa més petita i insignificant–, em vénen ganes d'escriure. No d'escriure el fet, no; ni de donar-ne explicacions pomposes. Són com unes ganes de: «Ara que ja he viscut, ara deixeu-me dir.» Després m'hi poso i surt millor o pitjor o sovint se m'esgota la pila ràpid. Deu ser això que estem en una època etèria i ens comuniquem twittejant en 140 caràcters? Al final sempre acabes tornant als grans, i la Lessing ja ho deia això que la literatura és l'anàlisi després del succeït.