Marca de la casa

Hi ha petons que fan ferida i amb el temps surt la cicatriu, un ull sec que mai acaba de tancar-se. Potser és per això que veig el món de deu mil maneres diferents, segons el dia, segons l'ull que el mira, segons el tros de roba que el deixa mirar. Aquí, a sota el colze, n'hi ha una de fa molts anys, un petó d'estiu segur que familiar, després d'un aterratge en planxa a dues rodes, que tan sols mira quan comença la mitja màniga. Pobret ull blanquet, que només sap coses de sol i bon temps, i potser guarda algun record de classes de natació, d'olor de talc i assecadors de paret. O potser guarda, gelós, la retina dels amants que m'han vist ajupida, colzes contra els genolls, mans a la cara, mirada entremaliada.

Deixa'm trencar-te –em deia, un.

I jo entenia deixa'm tancar-te, per culpa d'una enclusa que no acaba de fer de corretja i juga al telèfon de tant en tant. Ossos contra ossos, pells encetant-se, i jo cridant per dins que tanqués sa mare i a fer la mà.

Deixa'm menjar-te –i me li enduia totes les crostes, una a una, estovant-les lentament a petons i llepades. Després a dins se'm van coagular i un mal de panxa pitjor que una úlcera que cap metge entenia de què venia. Ell, tan content, que vull trencar-te i cicatrius i cicatrius pel cap del temps.

Ara a les plantes dels peus hi tinc ventoses que es fonen quan trepitjo calideses. I a les nits em tornen a sortir, espores batallants.

Ser arbre

Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,
i pel fullatge bec solitud. 

[Joan Vinyoli]

Plogui, nevi o faci fred, mantenir-te dreta. Caiguin llamps o trons o pedra, mantenir-te ferma. Ser arbre. No és ser immòbil, és ser forta als embats del temps i del sol i de la lluna. Revinclar-te i deixar-te acariciar per la tramuntana fins a tenir el tronc amb la forma que ella et demana. Tenir al davant sempre el mateix paisatge que canvia i canvia cada dia si tens la paciència de mirar. Ser arbre com acceptar el dia, sense poder-hi fer més. Ser arbre i créixer amunt per agafar el sol quan es deixa. Veure passar gent, coses, animals, donar-los el que tens, ombra, fruits, recer, olor, i veure’ls marxar. Arrelar. Al fons del fons de la teva terra, arrelar, encara que les branques curiosegin per veure-hi més enllà.

Ser arbre com sobreviure enmig del terratrèmol.
I, a més, créixer per veure-hi més enllà.

  Has de ser com l'arbre que es doblega a l'intempèrie:

les arrels palpitant en l'essència nutrícia de la terra;

les branques altes buscant sempre –més alta que mai– la llum.

Proverbi zen

M'has ferit al mig del cor i vaig amb el pit obert però la sang no cau, tot és ressec i de color de carn podrida. Com els llibres cremats, que es fan cendra que vola i vola fins que no en queda res i aleshores què, ja ningú en sap mai la història i només queda a la memòria de quatre mortals que se la van fent seva fins a explicar-la amb nous noms i finals millors.

Aquest és l'encanteri de la vida. Que jo em quedi resseca com de cendra i al mig del pit ningú hi vegi res, només tu. I que quan em tornis a contemplar, en èxtasi, com si fos màgia, com qui mira l'increïble i se'n fa creus, jo passi pàgina i digui: «Ai, què mires, si aquí dins no hi ha res, només una història nova per guardar».

Kylli Sparre

Cicatriu

Creua'm, creu-me.

Travessa'm a cop de fletxa i fes-me girar com un penell, perquè si no em quedo immòbil com congelant-me. Sóc més arbust que no pas arbre, per poder arrapar-me a les soques amples arran de terra. Mig arrossegada, mig cap amunt. Immòbil però rebent les fulles que el gran arbre deixa caure. Si tornes a aparèixer, creua'm, creu-me, que les tiges de llenya són resistents només per fer-te creure que no sóc flor revenial.

La cicatriu com un ull que no es tanca i plora sec de tant en tant.

Titrit

Ets, potser, el que queda d'una princesa amazigh. De tant plorar tens els ulls secs del desert i profunds com un oasi reservat per als aventurers. Has cremat totes les tendes i t'ha quedat el gust de la plata a l'arrel de la llengua, que et revé quan ve l'enyor. Dus el perfum de gessamí incrustat a les ungles que confons sovint amb el romaní, i cantes l'amor per les pedres que tens a prop per manca de l'Atles immens.

En les nits de lluna blanca, t'arriba com un aire calent que se t'endú cap al sud. Deixes que et desemboliquin la teva trena negra i t'inventes històries d'altres per no haver d'explicar les teves. La calor seca t'embriaga i perds el nord per tornar al sud, amb el teu amant nòmada. Cilantre, gessamí, te i hores infinites sota un sostre d'estrelles amb algun forat de cel.

I després de tot, només et queden granets de sorra que es fan muntanyes a les butxaques de la pena i el so d'un llaüt llunyà.
 

Gent de paraula

De la gent, m'enamoren les paraules. La gent són, per a mi, paraules. I així recordo cares i mots que es queden per sempre enganxats a les entranyes del cor. Cada home que m'ha deixat marca ha deixat també una paraula que ressona com un eco cap endins i cap enfora als moments més impensats. Tot d'una ve la paraula i es planta al mig de la conversa, al mig dels pensaments, al mig de la lectura i veig la cara, les mans i l'olor del personatge que me la va descobrir. Després se'n va, i de vegades quan vull recuperar-la no puc perquè ha quedat amagada rere els arbres de la memòria. Però quan menys m'ho espero, plaf! Com una aparició. Homes-diccionari, en dic jo. Homes de paraula.

I contra tot pronòstic, sí

Hi ha mil banderes al balcons de la ciutat, i cap de nostra. Mil banderes que celebren el combat. La fortor de les glicines a l'exili d'un abril privilegiat és l'únic perfum que suportem entre els colls desconeguts de la ciutat. Tres mil brindis al vent de mitja tarda, l'horitzó borrós d'algun capvespre, la lluna testimoni de batalles de dins, del més endins de les trinxeres. És tot el que guardem entre la pols d'unes golfes que no són nostres. Potser també la plaça d'algun mercat, una festa major, quatre balls de gitanes, versos dels altres que ens fem nostres, batalles inventades per fer-nos nobles.

Duem la força dels arbres empeltada a les mans, que ens tremolen de no tocar-nos. Som només les ganes d'un nosaltres que brilla i s'escampa als ulls de la gent.

Llocs-amor

Mentre buscava els orígens de la sang vaig descobrir que em feia por la foscor. Era en un lloc que estimava, d'aquells que sempre hi són, i a la nit m'atemoria i deixava que el meu lloc m'embolcallés i m'allunyés de l'angoixa fins que la claror m'enfortia.

Aquells llocs-amor que a voltes abraçaries tan fort fins a fer-te mal, perquè ells sempre guanyen i perquè les roques esculpides de tramuntana no deixen agafar-se als seus dits punxeguts. Una mica així com tu, que ets bonica i punxes quan algú et vol massa. A voltes ho abraçaries tot amb els braços molt amples, talment una marassa que acull el fill, i amb tendresa ploraries de felicitat. A voltes t'arrupiries arran d'un dels seus arbres i t'hi adormiries.

Retrobar el fill perdut o un pare que se'n va anar deu ser una cosa així. Un nus d'emoció, una llàgrima a la cua de l'ull, un gest d'abraçada immensa, i que res acabi de sortir. A voltes sanglotaries, mig cridant, com qui torna a la mare i deixa anar tota la vida a doll, sense censura.

Pels boscos et fregaries amb tots els arbustos, com totes les abraçades que et faria quan no hi ets. I si no sé estimar persones, estimo llocs, que sempre hi són i no fallen mai. Hi tornes i t'acullen encara millor que abans i et descobreixen subtileses noves que es guardaven a la recambra. I així l'amor esdevé fàcil: els enyores amb alegria perquè saps que quan tornis hi seran i se't donaran exclusius per una estona, només per a tu. Els estimes amb passió perquè sempre has de marxar, no et pots quedar i s'ha d'aprofitar. No pregunten però t'interpel·len silenciosos com si et volguessin arrencar una promesa. I per aquella estona, i sempre, et són fidels.

I potser per aquesta fatalitat de la seva immobilitat et desapareix la gelosia. I els comparteixes.

Víscera

Tu, i un cop de porta.

Després del vent,
i el corrent d'aire,
i els peus a l'aigua,

i els ulls en brasa,

un cop de vent
que ho plega tot.

Una ventada
que tot ho arrasa

i un cop de porta.

Tancat tot d'una.

Patam! Pum! Pam!

Tu, i el nosaltres, un bon calbot

amb la mà estesa.

Que diu que no,
que és un miratge

i el que compta ara
són les imatges

ben retratades

pel testimoni
de l'alegria.

O no.

De la tristesa, del dia a dia.

Almenys això.

Que el consol sigui

el desconsol.
 

Cercles

I tot d'una, com un regal inesperat, cau la certesa al mig del menjador. Sóc cíclica i tot es repeteix. Irremeiablement i sortosament alhora tot es repeteix, per aprofitar el que ja conec i retocar el que no vull.

Ets cíclica, repeteix una veu endins de tu, i la certesa d'una cosa que intuïes però que mai ningú t'havia dit se't revela clara i lluminosa. Com la lluna i les marees, com les estacions i com els poemes bons, que tornen a tu de tant en tant. Ets cíclica i et repeteixes periòdicament per poder-te fer millor, per fer foc nou del vell conegut i per tornar a sentir tot el que et fa més forta. La veritat d'una intuïció ancestral ho envaeix tot. Bestialment diàfan, tot.

Quin descans, quina calma. No sóc una línia que avanço i avanço sense final, sense saber on vaig. No. Encara que de vegades sembli que hem de créixer amunt fins a l'infinit o que hem d'avançar fins a caure dels límits del món, no. Creixem i minvem, ens reinventem, ens omplim per buidar-nos. I enmig dels cicles, ens trobem i decidim caminar junts una mica. Per tornar a nosaltres quan calgui, i trobar que sempre hi ha un lloc que és casa.