L'enyor enfora

Era per estimar-te

que em vaig fer pobre.

(E. Casasses)

T'enyoro i ho dic amb veu primeta, per no sentir-me ni jo. Enyoro el mar i els teus ulls plens d'horitzó que només he vist de refilada, diria que me'ls he imaginat. Enyoro el dia que em vas dir bonica sense dir-ho, tots dos sota la pluja, i et feies el boig quan et mirava. Enyoro les mans que et delataven sobre la taula, inquietes, de cara a mi, mentre ens escuràvem els racons amb la mirada. Enyoro com em cantaves versos robats als bars de trobadors. Ho enyoro tot, també els moments foscos i avorrits. I enyoro fins la por de saber-te lluny, ara que ja no en tinc ni una miqueta.

Tiro la pedra. Tres per tres fan deu i tu ets el cel.

Binigaus, la pell a la sorra

Mig vestida, mig nua, amb el cabàs penjant i el cel serè amb quatre núvols que el pinten. Agafar el caminoi que recorre la platja i espiar des de dalt aquells que jeuen deixats anar a les carícies del sol. Deixar descansar els ulls enllà i no trobar el final de l'horitzó. Entrellucar barques, illes i planetes imaginaris amb els ulls relaxats cap endins.

I tonar-hi a ser. Així com si el temps no hagués passat i tot fos només un parèntesi. Binigaus, la pell fregant la sorra, la pell tocant el mar. Caminar i caminar endins fins que l'aigua et toqui el melic i abandonar-te tota. Trobar la porta de la cova entreoberta convidant-te a passar. Entrar descalça a la cova dels Coloms com si, pionera, fos descoberta per primer cop. Tornar al  teu cos, com un territori nou, ignot, que esclata en èxtasi davant la meravella. El paradís a tocar.

És maig i sospiro per murs de pedra seca. I sempre passa el mateix: redescobreixo els murs i em semblen nous, com si protegissin reserves apatxes de dintre meu. Tornar a casa. I que caigui una llàgrima perquè sap que és aquí on pot fer-ho lliure, tranquil·la i sense por. Saber del cert que és aquí on ets tu, tota sencera, sense fissures. Fer-te plena.

És maig i sempre em torna el mateix. Val més enamorar-se dels llocs, ells mai marxen, sempre hi són.

Canvi de freqüència

Del fons de les entranyes ens creixen les ganes de cremar-ho tot.

Endu'ns-ho tot com una onada tsunàmica i reinventar-ho amb les paraules de sempre però noves i brillants. Paraules refetes per recuperar-ne el significat. Paraules que ja no són vostres, ja no són sota el vostre control que ens atenalla. Paraules nostres, fortes com branques creixent cel amunt. Crits brillants de llibertat.
Ja no ens convenceu ni amb el més ben travat dels arguments. Invisibles que ens fem visibles, ens hem fet conscients enmig del caos. Amb ànsies de profanar-ho tot, de pecar, d'emancipar-nos de la vostra cotilla.

Us negarem les vegades que faci falta fins al judici final. I allà, a la pira saturnal, cremaran els vostres mots perversos. I vosaltres junt amb ells. La condemna serà perpètua.

Ser arbust

Ja només ploro quan plou, així em camuflo rere les gotes i els cabells més llargs se m'arrapen a les galtes molles i tot sembla normal. Sota l'aigua ballo sola amb moviments espasmòdics i m'aguanto el desig animal de tu. Endins del diluvi prenc olor de fonoll, de romaní i d'espígol. Amb les mans líquides i els ulls salats salto marges i grapejo camps a través del temps tornant a buscar allò que en queda, de les hores somortes sota la pluja. Els peus freds arrapats a la roca, com un mal arbust que creix pel pedregar. Faré arrels fondes i primes entre roques de conglomerat i a un avenc de tu creixeré i creixeré amb saba nova per espiar-te només les tardes grises de primavera.

El discurs de la por

Que no ens el colin, el discurs de la por. Que ens volen un poble mort i abaltit, que a tot diu que sí, sense cantar, ni riure, ni cridar. Ben callat i amb el cap amunt i avall. Ens volen fantasmes submisos amb la roba baldera i les mans a les butxaques. Ens volen sense brillantor al fons dels ulls, sense la il·lusió que ens dóna la col·lectivitat. Ens volen un poble que tingui por d'ell mateix: del veí, de l'amiga de l'amiga, del col·lega de la feina. Faran, amb tanta videovigilància, al final, com en aquell conte de la Rodoreda on els habitants del poble de la por on no passa mai res ho tanquen tot per malfiança de les fulles que tot ho enregistren.

Que no ens la colin, la seva angoixa. L'angoixa que tenen perquè tot s'esfondra. Que s'esfondra el seu sistema, els seus principis. I és per això que es blinden i elaboren mecanismes cada vegada més cruents. Repeteixen imatges incendiàries fins a la sacietat i n'ignoren les causes, fins que ens acabem creient que són fets dramàtics indignes d'un país com el nostre. El discurs alternatiu, l'empresonen. La tàctica és evident: que es faci el silenci on ressoni només el discurs hegemònic com una campana insistent. Silenciar la violència dels desnonaments, la violència de la repressió, la violència de retallades socials. Aconseguiran, fent-nos dubtar dels nostres intel·lectuals, persones buides, sense discurs, absents?

Que la por la tenen ells. Cal repetir-nos-ho a mode de mantra enfront de les seves invectives. Que el poble està ofegat, i de tan ofegat, encès. Que si volen opinions dissidents, aquí ens tenen.

De por, no en tenim, perquè estem convençuts del que defensem. I nosaltres també ens ho creiem de totes totes.

per a quan siguem trending topic

tot és molt més difícil si entremig apareixes tu com una finestra emergent, d'aquestes pop-up, fent-te el desmenjat, com qui no vol la cosa. ser a milles de distància no vol dir ser més lluny, i apareixer i desaparèixer com el botó verd del xat només crea addició. aquí seguim com sempre, sumant i restant amb els dits i recordant allò de «me'n porto un». per cada un que me'n porto acumulo arxius ocults a la memòria, que qui sap si mai algú descobrirà. tinc un amic informàtic que em repeteix incansablement que tancar no és sortir del programa, i me'n ric, de tanta raó com té. però jo, ingènua, encara crec que amb l'ESC puc esborrar-ho tot i el vaig clicant obsessivament. al final em carregaré el sistema i no podré ni enviar-te aquest correu que fa dies que em reclames. sàpigues que no, que jo ja no teclejo paraules, m'he passat al directe més pur.

Blocaire

Hi ha algun punt d'exhibicionisme en això d'escriure compulsivament perquè algú, conegut o no, et llegeixi des de l'altra punta de la xarxa. Però no aconsegueixo esbrinar quina mena d'exhibició és, aquesta d'amagar-se darrera de la pantalla. Així com als recitadors de poesia els exigiria que s'anessin despullant a mida dels seus poemes, perquè al final és ben bé això el que fan, als teclejadors de mots no sé què se'ns pot exigir.

Hi ha poetarres, que carreguen els seus versos de trets directes, que duen la poesia com una arma a la bandolera. Hi ha poetistes, que fan equilibris i regalen petites joies com flors.

I nosaltres, no sé pas què som, nosaltres.

a la trinxera (VI)

els vespres clars em troben fora el balcó berenant pa amb pernil. l'aire encara és fresc i un jersei fi acarona la pell. un veí estén la roba, la del davant renta plats i un nen arriba de futbol. el pa amb tomàquet que entra tan bé poc abans de sopar. la ment, cap al cel calitjós que blaugriseja.

arraconades a una banda trobo les armes: el màuser, algunes granades soltes i l'uniforme mig gastat. de galons, ben pocs. sort que se'm va acudir guardar-ho tot. mai se sap quan torna el dia. i ara m'ho miro amb recança i nostàlgia, tot a mitges, i penso si caldria recomençar la batalla. o simplement potser és qüestió de canviar de bàndol i confessar-los les estratègies d'aquell temps antic i difícil, així ens sabran els punts febles abans i ens abatran d'una vegada per totes.

Àngel caigut

T'he vist passar per sota casa.
Talment com un àngel caigut.
Barba de dies,
les ungles trencades,
unes ales grisàcides
i una capa negra que arrossegues
i que arreplega tota la brutor de la ciutat.

Et creies rebel i potent,
i ara no saps com fer mal
i sol senyoreges el teu obscur domini.

Au, vine, i seu
apropa't i beu
el vi blanc d'aquests dies espessos.

Copes de vi de més serem avui
a punt d'entrar orgullosos a l'estiu
rebolcant-nos i espiant-nos
després d'aquesta primavera d'excepció
gens ingenus, sabent-ho tot de nosaltres,
tenint-nos apresos tots els racons,
sabent que tota certesa és il·lusió.