El discurs de la por

Que no ens el colin, el discurs de la por. Que ens volen un poble mort i abaltit, que a tot diu que sí, sense cantar, ni riure, ni cridar. Ben callat i amb el cap amunt i avall. Ens volen fantasmes submisos amb la roba baldera i les mans a les butxaques. Ens volen sense brillantor al fons dels ulls, sense la il·lusió que ens dóna la col·lectivitat. Ens volen un poble que tingui por d'ell mateix: del veí, de l'amiga de l'amiga, del col·lega de la feina. Faran, amb tanta videovigilància, al final, com en aquell conte de la Rodoreda on els habitants del poble de la por on no passa mai res ho tanquen tot per malfiança de les fulles que tot ho enregistren.

Que no ens la colin, la seva angoixa. L'angoixa que tenen perquè tot s'esfondra. Que s'esfondra el seu sistema, els seus principis. I és per això que es blinden i elaboren mecanismes cada vegada més cruents. Repeteixen imatges incendiàries fins a la sacietat i n'ignoren les causes, fins que ens acabem creient que són fets dramàtics indignes d'un país com el nostre. El discurs alternatiu, l'empresonen. La tàctica és evident: que es faci el silenci on ressoni només el discurs hegemònic com una campana insistent. Silenciar la violència dels desnonaments, la violència de la repressió, la violència de retallades socials. Aconseguiran, fent-nos dubtar dels nostres intel·lectuals, persones buides, sense discurs, absents?

Que la por la tenen ells. Cal repetir-nos-ho a mode de mantra enfront de les seves invectives. Que el poble està ofegat, i de tan ofegat, encès. Que si volen opinions dissidents, aquí ens tenen.

De por, no en tenim, perquè estem convençuts del que defensem. I nosaltres també ens ho creiem de totes totes.