els vespres clars em troben fora el balcó berenant pa amb pernil. l'aire encara és fresc i un jersei fi acarona la pell. un veí estén la roba, la del davant renta plats i un nen arriba de futbol. el pa amb tomàquet que entra tan bé poc abans de sopar. la ment, cap al cel calitjós que blaugriseja.
arraconades a una banda trobo les armes: el màuser, algunes granades soltes i l'uniforme mig gastat. de galons, ben pocs. sort que se'm va acudir guardar-ho tot. mai se sap quan torna el dia. i ara m'ho miro amb recança i nostàlgia, tot a mitges, i penso si caldria recomençar la batalla. o simplement potser és qüestió de canviar de bàndol i confessar-los les estratègies d'aquell temps antic i difícil, així ens sabran els punts febles abans i ens abatran d'una vegada per totes.
arraconades a una banda trobo les armes: el màuser, algunes granades soltes i l'uniforme mig gastat. de galons, ben pocs. sort que se'm va acudir guardar-ho tot. mai se sap quan torna el dia. i ara m'ho miro amb recança i nostàlgia, tot a mitges, i penso si caldria recomençar la batalla. o simplement potser és qüestió de canviar de bàndol i confessar-los les estratègies d'aquell temps antic i difícil, així ens sabran els punts febles abans i ens abatran d'una vegada per totes.
1 comentari:
Ja no plorem als herois, perquè es reconèixer la pròpia impotència.
Quan vinguin les Forces d'ocupació a treure'ns del Fossar, com els rebrem? Amb el cap cot o el dit al gatell?
Publica un comentari a l'entrada