(Busco il·lustració)

Dormia en una punta del balcó, arronsada com un infant, quan van començar a ploure senglars del cel de coure. Eren porquets petits, senglars petits, però molt peluts i molt negres. Em vaig despertar perquè els sentia xisclar amb uns crits aguts i llarguíssims com d'agonia. I els vaig veure. Queien del cel a batzegades: ara uns quants aquí, ara uns altres més enllà, amb algun tipus d’ordre que jo era incapaç de desxifrar. Malgrat el desconcert tot allò revestia un ordre acurat que encara corprenia més.

Quan queien començaven a picar amb els ullals a terra de manera trepidant però constant. Era un clac-clac-clac que ho omplia tot i marcava les rajoles de la vorera i l’asfalt. Anaven plovent senglarets i com que es quedaven quiets picant rítmicament, des del balcó tot semblava una xarxa negra immensa amb forats escadussers. De tant en tant alguns porcs inspiraven fort amb un rebuf com de cavall i continuaven. Un espectacle.

De sobte, en van caure tres al meu balcó. Mentre l’orquestra picava i repicava aquests van córrer cap a les plantes. Jo, arrambada en una punta, me’ls mirava amb el cor glaçat. Em van venir al cap històries d’humans devorats a mossegades i abandonats en camins fangosos; resava perquè no em veiessin. Les plantes aromàtiques del meu balcó els van embruixar i els tres senglars petits, ullpresos, s’hi van abocar de cap. Ensumaven el romaní i l’espígol embogits i llançant crits d’agonia. Van refregar-se amb les meves plantes durant una estona que se’m va fer eterna. Cada cop que un es girava jo em creia descoberta, però no passava mai. Estaven extremadament concentrats amb l’olor.

Del cel color vermell de pruna madura continuava la tempesta de senglars cada cop més lenta, semblava que amainava. De sobte va parar. I els tres senglars del meu balcó van saltar precipitats cap avall. Això va fer aturar el repic orquestral. Tots els senglarets es van girar com una mola única cap a ells i van posar-se a ensumar enèrgicament. El romaní i l’espígol els havia quedat ben incrustat al pelatge i desprenien una forta olor que tota la resta va percebre a la primera. Un dels tres del meu balcó va començar a caminar sol carrer avall. Tots els altres el van seguir a poc a poc, com un ramat poderós que ja hagués acomplert la seva missió. La xarxa negra marxava sòlida i fosca, silenciosa. El terra va quedar marcat pel repic dels ullals. Marques fondes escampades pertot dibuixaven un estrany mapa de punts que semblava que s’hagués de resseguir per extreure’n algun dibuix.

Ningú més no ho va veure. Només hi havia el nen del costat de casa que s'ho mirava meravellat des de la finestra i amb les mans juntes em demanava sisplau que n'hi aconseguís un abans que marxessin del tot. A mi aquells ullals i aquells crits m’havien glaçat el cor. Volia entrar a casa, però no gosava moure'm perquè no em sentissin i això els fes quedar. M’atemoria que una passa els fes descobrir-me quan fins ara havia estat espectadora d’excepció. Li vaig fer que no al veí i d'una revolada vaig enretirar les cortines per escapolir-me cap a dins.

Cantonades enllà les motos em semblaven ovelles que belaven dolçament.

Nit d'estiu

Les ales esteses
de bat a bat.
Les portes obertes,
per si vols entrar.

La lluna abandona
el seu trist posat.
Un fred ardent
ens cala les pells.

Les ales esteses
de bat a bat.
Les portes obertes,
per si vols entrar.

El sol que s'espera
rere el blanc total.
Porta llum intensa,
la vol regalar.

Lliçons de vida

Fa anys que el temps passa inexorable però arriba el dia en què de sobte –un dia gris d'hivern amb pluja fina i agullada– les cames et fallen. I quan t'aixeques de la cadira, necessites doble empenta dels braços. Que també han perdut la força, de sobte. I els ulls et ploren sovint sense raons aparents i t'adorms durant el dia i no dorms durant la nit.

La vellesa.

I tota la força que tenies sembla que ningú no la recordi. No t'ho pensis pas, només ho fem veure de tant com ens dol. Recordem a cada minut quan ens vas bressolar amb cançons dolces d'altres temps. Recordem el braç de ferro i la veu autoritària. Recordem els teus ulls emocionants al nostre primer parc d'atraccions. Recordem quan ens aguantaves els dies malalts amb els nostres plats preferits.

La vellesa.

Ho recordem tot. Per això hi som sense retrets, o ho intentem. Girem la mirada cap a un altre cantó i quan ens n'adonem tornem. Fem de bastó, de pròtesi i de mirall sempre que cal. Venim a contracor i al final riem junts. La teva resignació i humilitat ens guanyen la partida cada vegada.

La vellesa.

I així, sense dir-nos-ho, tots sabem el que ens diem. Tu i nosaltres. Que tots hi som i hi serem.

Juny

dins els teus ulls,
l'abisme nu del precipici.
com que ho sabem,
no em mires mai,
mai no et miro.

les meves mans,
sempre altres pells esgarrapades.
com que ho sabem,
me les amago,
me les amagues.

però ve un juny que és un guèiser.

duu tempestes dures,
duu un sol que crema.
i contra això, què.
digue'm què sabem fer contra això.

L'enyor enfora

Era per estimar-te

que em vaig fer pobre.

(E. Casasses)

T'enyoro i ho dic amb veu primeta, per no sentir-me ni jo. Enyoro el mar i els teus ulls plens d'horitzó que només he vist de refilada, diria que me'ls he imaginat. Enyoro el dia que em vas dir bonica sense dir-ho, tots dos sota la pluja, i et feies el boig quan et mirava. Enyoro les mans que et delataven sobre la taula, inquietes, de cara a mi, mentre ens escuràvem els racons amb la mirada. Enyoro com em cantaves versos robats als bars de trobadors. Ho enyoro tot, també els moments foscos i avorrits. I enyoro fins la por de saber-te lluny, ara que ja no en tinc ni una miqueta.

Tiro la pedra. Tres per tres fan deu i tu ets el cel.

Binigaus, la pell a la sorra

Mig vestida, mig nua, amb el cabàs penjant i el cel serè amb quatre núvols que el pinten. Agafar el caminoi que recorre la platja i espiar des de dalt aquells que jeuen deixats anar a les carícies del sol. Deixar descansar els ulls enllà i no trobar el final de l'horitzó. Entrellucar barques, illes i planetes imaginaris amb els ulls relaxats cap endins.

I tonar-hi a ser. Així com si el temps no hagués passat i tot fos només un parèntesi. Binigaus, la pell fregant la sorra, la pell tocant el mar. Caminar i caminar endins fins que l'aigua et toqui el melic i abandonar-te tota. Trobar la porta de la cova entreoberta convidant-te a passar. Entrar descalça a la cova dels Coloms com si, pionera, fos descoberta per primer cop. Tornar al  teu cos, com un territori nou, ignot, que esclata en èxtasi davant la meravella. El paradís a tocar.

És maig i sospiro per murs de pedra seca. I sempre passa el mateix: redescobreixo els murs i em semblen nous, com si protegissin reserves apatxes de dintre meu. Tornar a casa. I que caigui una llàgrima perquè sap que és aquí on pot fer-ho lliure, tranquil·la i sense por. Saber del cert que és aquí on ets tu, tota sencera, sense fissures. Fer-te plena.

És maig i sempre em torna el mateix. Val més enamorar-se dels llocs, ells mai marxen, sempre hi són.

Canvi de freqüència

Del fons de les entranyes ens creixen les ganes de cremar-ho tot.

Endu'ns-ho tot com una onada tsunàmica i reinventar-ho amb les paraules de sempre però noves i brillants. Paraules refetes per recuperar-ne el significat. Paraules que ja no són vostres, ja no són sota el vostre control que ens atenalla. Paraules nostres, fortes com branques creixent cel amunt. Crits brillants de llibertat.
Ja no ens convenceu ni amb el més ben travat dels arguments. Invisibles que ens fem visibles, ens hem fet conscients enmig del caos. Amb ànsies de profanar-ho tot, de pecar, d'emancipar-nos de la vostra cotilla.

Us negarem les vegades que faci falta fins al judici final. I allà, a la pira saturnal, cremaran els vostres mots perversos. I vosaltres junt amb ells. La condemna serà perpètua.

Ser arbust

Ja només ploro quan plou, així em camuflo rere les gotes i els cabells més llargs se m'arrapen a les galtes molles i tot sembla normal. Sota l'aigua ballo sola amb moviments espasmòdics i m'aguanto el desig animal de tu. Endins del diluvi prenc olor de fonoll, de romaní i d'espígol. Amb les mans líquides i els ulls salats salto marges i grapejo camps a través del temps tornant a buscar allò que en queda, de les hores somortes sota la pluja. Els peus freds arrapats a la roca, com un mal arbust que creix pel pedregar. Faré arrels fondes i primes entre roques de conglomerat i a un avenc de tu creixeré i creixeré amb saba nova per espiar-te només les tardes grises de primavera.

El discurs de la por

Que no ens el colin, el discurs de la por. Que ens volen un poble mort i abaltit, que a tot diu que sí, sense cantar, ni riure, ni cridar. Ben callat i amb el cap amunt i avall. Ens volen fantasmes submisos amb la roba baldera i les mans a les butxaques. Ens volen sense brillantor al fons dels ulls, sense la il·lusió que ens dóna la col·lectivitat. Ens volen un poble que tingui por d'ell mateix: del veí, de l'amiga de l'amiga, del col·lega de la feina. Faran, amb tanta videovigilància, al final, com en aquell conte de la Rodoreda on els habitants del poble de la por on no passa mai res ho tanquen tot per malfiança de les fulles que tot ho enregistren.

Que no ens la colin, la seva angoixa. L'angoixa que tenen perquè tot s'esfondra. Que s'esfondra el seu sistema, els seus principis. I és per això que es blinden i elaboren mecanismes cada vegada més cruents. Repeteixen imatges incendiàries fins a la sacietat i n'ignoren les causes, fins que ens acabem creient que són fets dramàtics indignes d'un país com el nostre. El discurs alternatiu, l'empresonen. La tàctica és evident: que es faci el silenci on ressoni només el discurs hegemònic com una campana insistent. Silenciar la violència dels desnonaments, la violència de la repressió, la violència de retallades socials. Aconseguiran, fent-nos dubtar dels nostres intel·lectuals, persones buides, sense discurs, absents?

Que la por la tenen ells. Cal repetir-nos-ho a mode de mantra enfront de les seves invectives. Que el poble està ofegat, i de tan ofegat, encès. Que si volen opinions dissidents, aquí ens tenen.

De por, no en tenim, perquè estem convençuts del que defensem. I nosaltres també ens ho creiem de totes totes.

per a quan siguem trending topic

tot és molt més difícil si entremig apareixes tu com una finestra emergent, d'aquestes pop-up, fent-te el desmenjat, com qui no vol la cosa. ser a milles de distància no vol dir ser més lluny, i apareixer i desaparèixer com el botó verd del xat només crea addició. aquí seguim com sempre, sumant i restant amb els dits i recordant allò de «me'n porto un». per cada un que me'n porto acumulo arxius ocults a la memòria, que qui sap si mai algú descobrirà. tinc un amic informàtic que em repeteix incansablement que tancar no és sortir del programa, i me'n ric, de tanta raó com té. però jo, ingènua, encara crec que amb l'ESC puc esborrar-ho tot i el vaig clicant obsessivament. al final em carregaré el sistema i no podré ni enviar-te aquest correu que fa dies que em reclames. sàpigues que no, que jo ja no teclejo paraules, m'he passat al directe més pur.