Fins i tot la bellesa està amagada al darrere d'alguna mena de lluita. I a mi la que és la poesia em fa pànic, però digues a ta mare que no em penso arrugar pas gota, perquè la vull.

... fins i tot vull la por i tot, com si jo fos una prenyada sola amb la seva novetat a dins, creixent i creixent-me a dins sola amb mi en un diàleg mut, mut.

[El poble del costat. Enric Casassas]

conjur

dels teus ulls rere els matolls
n'he fet serpentines llargues
les duc penjades al coll
per si em falten les paraules

Nadine

Era un home cònic. No un home físicament cònic, amb la cara arrodonida i triangular cap amunt, no. Era un home cònic, que es movia alternativament de dalt a baix i al seu voltant, sempre des d’un mateix punt fix superior. Cònic és el millor adjectiu per descriure’l. Com el dia que, en aterrar a l’aeròdrom de Riusan, va obrir la portella de l’helicòpter i va treure el cap a fora protegit pel casc d’aviació per observar-ho tot circularment i a poc a poc i va tornar a tancar la trapa de la cabina. A dins hi havia la Nadine, que just en aquell moment mirava cap endavant a un punt indeterminat de la pista.

– Que no ho veus? –li va murmurar espantada.

perill d'esllavissades

encara tot fa olor d'estiu. el sol que acarona les plantes del balcó, baixem a fer el vermut i em nego a guardar els tirants i les sandàlies. anem de concerts a l'aire lliure, plou i cantem mullats sense por d'agafar un refredat. el món gira, el curs comença però els grills encara canten i això fa estiu. a un pas de canviar el temps, ens amacen amb suplements de bolets amb olor de farina i futures campanyes propagandístiques que ens tornaran al color gris. enmig de tot, un cartell de perill d'esllavissades. que no veus, però intueixes, com quan corres per carreteres arran de penya-segats. i tot el que abans defensaves aferrissadament ara et sembla que no té sentit. com quan deies que mai et pintaries els ulls o que no creies en el desig. és l'elogi de la incoherència. i que per molts anys.

una muntanya

era una muntanya de pedres negres que bullien. costava de pujar la tartera que duia al cim i quan m'agafava a alguna banda per donar-me impuls les mans em cremaven. no era gaire alta, la muntanya, però la calor asfixiant en feia molt difícil l'ascensió. enmig de les pedres negres creixia de tant en tant una tija verda i ferma, tan ferma que quasi no es vinclava. cada tija acabava amb una flor petita i blanca molt resistent. n'hi havia de totes mides però les més altes arribaven gairebé fins al sol. quan una de les tiges tocava el sol es cremava tota i es feia cendra que tenyia les pedres del seu voltant. i així anava passant: una tija es feia lloc entre les pedres bullents, creixia i creixia ferma com un filferro, tocava el sol i queia, cendrosa, al seu voltant. de lluny semblava que hi haguessin petits núvols de canícula. i al cim encara mai hi ha crescut res.

a la trinxera (V)

fa por quan notes que et desendollen i perds la força per moments. és com si per les venes hi corrés aire i l'únic que pots fer és jeure i que passi el temps. i beure líquids ensucrats, fins que de sobte et tornen les ganes i tornes a fer bromes sense sentit i tothom riu.
quan tinc por m'atrinxero altra vegada, ara que feia temps que no hi anava, a la trinxera. m'han canviat de lloc però reconec el tacte del màuser a la primera i l'olor de les bombes de napalm. només que és estrany perquè ara sóc enmig de la plana. la trinxera està força malmesa de tant de temps d'aguantar. m'han dit que triï: o refer-la amb rocs de quilos o lluitar a cara descoberta. i triar sempre és trair.

Estranys mecanismes de la memòria

Avui he recordat el cop que vaig posar-me dins d'una nevera d'aquestes per a festes i que per cada persona que demanava un refresc sortia jo ben fresca i li donava la llauna oberta. Evidentment durant uns minuts això va ser la sensació de la festa i jo l'endemà carregava un constipat de ca l'ample.
Em passa sovint que oblido anècdotes genials que tothom recorda i que després em gravo a la memòria gràcies a la memòria dels altres. És així com algú em recorda per un tàper de formatge ratllat, per les paraules perdudes o per la lluna que hi havia quan jo creia que era pels pastissos o les mirades de reüll. Sóc ben bé allò de mi que els altres recorden. I així em reconstrueixo fins que em sorprenc a mi mateixa cantant cançons de la rockera californiana tenyida de ros.

ex-abruptus

L'amant d'altres dies deixava cada dia amb despit la bossa de brossa orgànica al seu portal. Així, mig oberta, perquè ella hi veiés totes les espines, que ara només menjava peix.
Cada matí li entrava una ferum tal al pis, que ella va creure que li calia canviar les juntes de les finestres. Així, es va buscar un nou amant fuster, d'aquests de l'alumini.
Sempre havien tingut problemes de comunicació.

no em queixaré més de la calor

les estacions em marquen el bioritme. de fet, cada vegada més. de petita ni me n'adonava, d'adolescent preferia les fulles grogues de la tardor i ara l'estiu m'il·lumina. com una planta ressorgeixo i sense els canvis trimestrals m'avorriria i no tindria conversa a l'ascensor o amb la peixatera. és ara que no em costa llevar-me d'hora (va, només una mica), ni netejar malgrat la xafogor del pis, ni sortir cada vespre. i a l'hivern només cuinaria i llegiria. tant que he pensat de comprar-me un congelador industrial per preparar carmanyoles d'estiu, que ara sí que em costa encara-me als fogons. em passaria el dia al costat de l'aigua, si és dolça millor, i deixaria passar les hores mentre el sol m'acaricia o em torra insolent. tant li fa, a l'estiu sóc quasi invencible. només em falta el ritual que ho perpetuï i no hi haurà qui em guanyi.

Pluja estival

Dormia a una punta del balcó arronsada com un infant, quan van començar a ploure senglars. Eren porquets petits, senglars petits, però molt peluts i molt negres. Em vaig despertar perquè els sentia xisclar amb uns crits aguts i llarguíssims com d'agonia. I els vaig veure. Queien del cel a batzegades: ara uns quants aquí, ara uns altres més enllà. De sobte, en van caure tres al meu balcó. Quan queien començaven a picar amb els ullals a terra i els del meu balcó van córrer cap a les plantes. El nen del costat de casa s'ho mirava meravellat des de la finestra i amb les mans juntes em demanava sisplau que n'hi donés un. I a mi aquells ullals i aquells crits em glaçaven el cor. Volia entrar a casa, però no gosava moure'm perquè no m'oloressin. Li vaig fer que no al veí i d'una revolada vaig enretirar les cortines per escapolir-me cap al llit. Cantonades enllà les motos semblaven ovelles que belaven doçament.