les estacions em marquen el bioritme. de fet, cada vegada més. de petita ni me n'adonava, d'adolescent preferia les fulles grogues de la tardor i ara l'estiu m'il·lumina. com una planta ressorgeixo i sense els canvis trimestrals m'avorriria i no tindria conversa a l'ascensor o amb la peixatera. és ara que no em costa llevar-me d'hora (va, només una mica), ni netejar malgrat la xafogor del pis, ni sortir cada vespre. i a l'hivern només cuinaria i llegiria. tant que he pensat de comprar-me un congelador industrial per preparar carmanyoles d'estiu, que ara sí que em costa encara-me als fogons. em passaria el dia al costat de l'aigua, si és dolça millor, i deixaria passar les hores mentre el sol m'acaricia o em torra insolent. tant li fa, a l'estiu sóc quasi invencible. només em falta el ritual que ho perpetuï i no hi haurà qui em guanyi.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Doncs a mi em passa al revés. D'adolescent no volia que l'estiu s'acabés mai i la tardor em deprimia profundament. Ara sóc més de primavera i fins i tot m'he reconciliat amb la tardor.
Publica un comentari a l'entrada