Dormia a una punta del balcó arronsada com un infant, quan van començar a ploure senglars. Eren porquets petits, senglars petits, però molt peluts i molt negres. Em vaig despertar perquè els sentia xisclar amb uns crits aguts i llarguíssims com d'agonia. I els vaig veure. Queien del cel a batzegades: ara uns quants aquí, ara uns altres més enllà. De sobte, en van caure tres al meu balcó. Quan queien començaven a picar amb els ullals a terra i els del meu balcó van córrer cap a les plantes. El nen del costat de casa s'ho mirava meravellat des de la finestra i amb les mans juntes em demanava sisplau que n'hi donés un. I a mi aquells ullals i aquells crits em glaçaven el cor. Volia entrar a casa, però no gosava moure'm perquè no m'oloressin. Li vaig fer que no al veí i d'una revolada vaig enretirar les cortines per escapolir-me cap al llit. Cantonades enllà les motos semblaven ovelles que belaven doçament.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Això és un hit!
Aix, ara no sé perquè m'ha recordat a un d'aquells contes angoixants del Cortázar, com el del paio que no podia treure's el jersei. I consti que és un afalac!
Publica un comentari a l'entrada