De nit

Dormo amb les claus lligades a la cintura. Em frego amb all.
Per no tenir malsons.

les primeres vegades

la primera bufetada, el primer viatge, la primera feina, el primer porro, el primer cafè sol, el primer petó als llavis, la primera posta de sol en companyia, el primer queixal del seny, el primer gintònic, la primera pitjada a l'accelerador del cotxe, la primera rosa, el primer nòvio, el primer post, el primer avió, la primera regla, la primera cançó compartida, la primera poesia, la primera borratxera, el primer clau, la primera classe, les primeres carícies, les primeres factures compartides, els primers matins amb tu.

de tot això m'enyoro i de molt més. de la primera sensació de tot, i de tu. perquè res es torna a sentir amb la intensitat de les primeres vegades per molt que hi tornis. i tot i així, hi tornem, hi tornem, hi tornem. només per intentar atrapar el nosequè que ha quedat perdut entre els records.

Pensant maneres

Som masoveres
del firmament

tenim trinxeres
d'amor ardent
a la butxaca

i foc i gent
a la barraca
pensant maneres.

[Enric Casasses]

Gran poema. El musica Miquel Gil, i ara també Joan Miquel Oliver?

Un batec d'ales

No cal anar tan lluny. Des de dalt d'un tobogan d'un patí de platja, cervesa en mà i vent al rostre, pots sentir tota la llibertat del món. Aquell moment, sabíem que acabaria sent poètic. No sentia res, només les onades que es trencaven ben a prop i tota la llibertat a les mans. Que tot es precipiti des del dia u ja comença a ser un costum. El cor va tan ple que se me'n va enfora i les parets em cauen després de vint-i-quatre hores. Un batec d'ales, tot és tan senzill com provar el primer aleteig i deixar-se endur pel vent. Pots descobrir-me com una voladora d'excepció.

Llibertat calma i energia arriscada. Sovint no calen més paraules.

Boxa, cançó francesa i nits de Costa Brava

A priori, per a mi, Marcel Cerdan és un nom de restaurant. L'he descobert fa res gràcies a una nit de tisana al passeig marítim de Platja d'Aro. Les casualitats-causalitats van voler que el mateix dia llegís un apunt al diari que parlava de l'existència d'un boxejador i de la seva relació amb Edith Piaf.

L'octubre de l'any 1948 mentre Edith Piaf cantava a Nova York, Marcel Cerdan moria en un accident d'avió a les Açores. Cerdan volava travessant l'Atlàntic per reunir-se amb ella. Rics, joves i famosos, formaven una de les parelles del moment. Ell, campió de boxa; ella, cantant d'èxit.

Piaf, nascuda sobre la capa d'un gendarme que va atendre el part, filla de mare alcohòlica i pare acròbata de circ, criada per la seva àvia en un bordell francès; va caure en una depressió. Petita i genïuda, amb una vida plena d'excessos i viscuda al màxim, es va enganxar a l'alcohol i a la morfina. Morí el 1963.

Qui sap per què, els fills d'en Marcel Cerdan s'han dedicat a la restauració fora de França. I ara hi ha un restaurant d'aire francès a Alacant, i un altre al passeig de Platja d'Aro. No els he tastat encara. Queda dit.

A dos temps

Carrers deserts sense cafès, sense motos, sense parades de mil i una llaminadures. Carrers tranquils on travessar al moment que toca: senyor verd (sempre és un senyor), endavant. Trajectes a peu o en cotxe propi, els taxis són un caprici de senyoretes. Dutxes de luxe, aigua freda-tèbia-calenta-freda, les xancletes només per a la platja. Banys nocturns de platja perquè la lluna ens pugui acariciar, per fi. Rambla amunt i avall, tranquil·litat, lluny del bullici casolà del bulevard. Cafès amb gel, gintònics, cerveses. On són ara els tes, l'aigua calenta i el Hawai? Enyor dels dàtils de mel, de l'aire cremant i de la manca de termòmetres (nosaltres érem els millors sensors de la temperatura). Cagarrines a destemps. Estones robades a vosaltres, sort. Intercanvi de cròniques estiuenques, relats mítics. Retrobaments. Enyorances.

Que algú em faci sentir aquí d'una vegada.

Baralla de deu cartes

Això és la Puresa, la Rialla, l'Energia, la Raó, la Sorpresa, la Tranquil·litat, l'Afecte, la Independència, l'Humor i la Llibertat. Que ben barrejades sempre acaben sortint la Puresa i la Rialla juntes, seguides a dos passos de la Raó i l'Energia, que s'entenen amb la Llibertat i l'Afecte, que són fermes amigues de la Tranquil·litat i l'Humor, mentre la Sorpresa ho vetlla tot i la Independència dóna empenta a cadascú.

Una Independència amb carícies a doll, una Sorpresa de mirada clara i sortides estrambòtiques, un Humor amb dots de marassa, una Tranquil·litat pràctica i somiadora a la vegada, un Afecte indecís sense condicions, una Llibertat miop i contra els prejudicis, una Energia bohèmia amb memòria fotogràfica, una Raó observadora, una Rialla de pallasso encomanadissa i una Puresa innocent.

Unes mans barregen altra vegada les cartes i juguen amb el destí. Remenen, tallen i remenen. I de cop, paf! Les cartes cauen escampades per terra, lluny les unes de les altres. Algunes més a prop, d'altres menys. I és igual, allà es queden. Ningú les recull. Quines mans han de venir ara?

Així som

Ser contínuament l'altre, l'envejat, la fita i el reclam. Ets la presa contínua, i ben sovint fàcil, a qui atacar per vendre, enredar o simplement intercanviar somriures. Ets el viatge que anhelen i que potser mai faran. Recordaran la teva cara i l'endemà et saludaran. Voldran saber més. Que no t'espanti la seva seducció, només voldran saber i saber.

Mentrestant, uns metres enrere ulls foscos mediran les teves paraules i avaluaran els teus cabells al vent, les teves mans nues i acostumades al contacte franc.

Ells són per a tu la porta a un nou món. T'explicaran anècdotes i aventures de tota mena. Et voldran dur aquí i allà. Et diran receptes, secrets, històries qui sap si del tot veritat. Et convidaran. I mai sabràs ben bé què és cert i què no. Però seràs de casa, et sentiràs com a casa.

Hafa

Cafè Hafa, Tànger

«Le temps a tout transformé sauf cet endroit. Secret et silencieux, le café Hafa est resté comme autrefois, magique. Génération après génération, c'est là que se retrouvent les joueurs d'échec, les poètes, les écrivains, les artistes. Et, installés sur les vieilles nattes de paille, ils s'abandonnent encore aux douces illusions du Kif.»
[Paul Bowles, La ville des mille et une lumières]

Què fer-ne, de la por

Del nus a la panxa i les pessigolles en pots fer una troca de llana ben embolicada i deixar-la al mig del mar, allà a l'estret, terra de ningú. Des de l'altra riba es veu el somni i sembla, fins i tot, bonic. Capgirar el món i veure'l des d'aquí amb unes ulleres noves que més val no perdre. La por, mar enllà feta un garbuix.

I no deixeu d'escoltar i llegir això:
Miquel Gil i Enric Casasses a Mirant per la finestra