No sé què hi ha on ets. Ni quin temps fa. Ni si fas viatges o puntes al coixí. Aquí ha arribat el fred però s'està bé. Tot segueix més o menys igual. De fet, ja ho saps. Més o menys perquè aquests dies el teu germà està lliurant batalla a cor obert. És fort. Els camps són forts com roures, i geniüts i tossuts. Els camps estan acostumats a suportar les inclemències del temps i a viure cara al vent, el fred i les gelades.
Quan torno amb el teu cotxe per les corbes sovint penso en tu. Molt sovint, més del que creia. I això et fa feliç, segur. Igual que quan passo per sota la finestra. Sigui l'hora que sigui sempre, sempre, miro les cortines i a vegades em sembla veure't-hi de reüll.
Jo demano viure al mig d'un camp solitari però sembrat de blat, o de qualsevol cosa ben daurada.
Quan torno amb el teu cotxe per les corbes sovint penso en tu. Molt sovint, més del que creia. I això et fa feliç, segur. Igual que quan passo per sota la finestra. Sigui l'hora que sigui sempre, sempre, miro les cortines i a vegades em sembla veure't-hi de reüll.
Jo demano viure al mig d'un camp solitari però sembrat de blat, o de qualsevol cosa ben daurada.
5 comentaris:
segur que tenim alguna cosa d'aquests camps, en nosaltres.
avui m'he trobat la tia Sussi i l'Herman. Estaven tranquils. I tan fort, que ja respira sol!
On s'amaguen?
bandarreta, que el teu comentari ja no deixa lloc a la imaginació... :P
qui s'amaga aquí?
ja m'ho diuen que sovint xerro massa...
al primer punt ja estava tot dit, oi?
una abraçada
Camps que ens han sembrat a nosaltres.
Publica un comentari a l'entrada