Una de les primeres consideracions que vull
fer és que l’oficialitat no és el remei infalible ni garanteix l’ús predominant
de cap llengua. L’exemple el tenim en algunes repúbliques bàltiques, on malgrat
ser estrictament legalistes en favor de la llengua pròpia la implantació social
del rus no ha reculat gens ni mica. És més, ara ja es plantegen la necessitat
de retocar les fèrries lleis lingüístiques inicials. Que una llengua sigui
declarada oficial no és la seva salvació absoluta ni tampoc n’assegura el
coneixement estès de la ciutadania malgrat la sociolingüística ens demostra que
els països que han assolit la seva independència i han normalitzat la llengua pròpia
ho han fet gràcies, en part, a l’oficialitat. Una llengua oficial és, ras i
curt, la llengua d’ús del poder públic. I després tothom xerra com vol. I que
per molts anys.
És per això que potser no és tan important la
consideració jurídica que donem al català. N’hi podem dir llengua oficial, llengua
pròpia o llengua comuna. I em penso que hi ha força consens en el fet que el
català és la llengua pròpia del territori i que, com a tal, en sigui la llengua
institucional. L’important són les polítiques que se’n desprenguin i els drets
i deures que la legislació contempli. I aquí sí que tenim èxits que no ens
podem deixar perdre: la immersió lingüística, joia de la corona ratificada per
la UE; la forta institucionalització del català que moltes llengües cooficials
i regionals voldrien; el poder d’atracció que genera als nouvinguts i el
respecte i orgull de la diversitat lingüística de la societat catalana. Aquests
elements sí que ajuden a la normalització del català.
Això és l’evidència que necessitem un marc
juridicolegal que, de la manera que sigui, doni preferència al català. L'empara legal és la que en garantirà la plena normalització. I si
tants maldecaps ocasiona l’etiqueta d’«oficial», que aquest marc legal li
atorgui tal mena d’oficialitat de facto
que no faci necessari donar etiquetes d’oficialitat a ningú. És una opció.
Perquè donar l’etiqueta d’«oficial» no és cosa banal i pot hipotecar-nos el
futur si ara ens hi llancem de cap en pro de la cohesió, el consens i la cerca
desaforada del vot favorable a la independència. Siguem conscients que donar plena oficialitat a una
llengua significa donar-li rang de llengua pròpia. Els principis
constitucionals no són paper mullat.
I desenganyem-nos: encara que ens avergonyeixi
hi ha un puntet de jacobí en aquesta etiqueta tan anhelada de llengua «oficial»,
que precisament prové de l’època de Napoleó. L’Europa més afrancesada va anar
instaurant aquesta designació però fixem-nos que, per exemple, Gran Bretanya
només esmenta les llengües oficials a Gal·les o que Estats Units no té
declarada cap llengua oficial encara que l’anglès ho sigui de facto. L’oficialitat en si es limita a designar jurídicament la
llengua de l’autoritat, i això genera el dret i el deure de saber-la, però sentimentalment
l’etiqueta d’«oficial» va més enllà. Compte, doncs, amb aquesta oficialitat,
que no és tan sols el reconeixement de la llengua o llengües institucionals
sinó que a nivell pràctic –en l’imaginari col·lectiu– li atorga un senyal
d’identitat col·lectiva importantíssim.
El reconeixement del català com a llengua
oficial a la Catalunya independent és un reconeixement explícit del seu valor
de llengua pròpia i històrica de la comunitat, li dóna un caràcter identitari.
Ha de ser també així per al castellà? És evident que és una llengua amb una
alta implantació en el territori i amb lligams sentimentals per a molta gent,
però això li dóna automàticament el caràcter de fonament nacional? No hem d’oblidar
que malgrat els drets adquirits històricament això ha estat degut a la
imposició d’un estat amb ànsies d’expansió colonitzadora. Se’ls ha de donar aquesta etiqueta
a totes dues llengües? Em temo que no. (A
mode d’exemple actual podríem plantejar-nos si el polonès hauria de ser llengua
oficial a Gran Bretanya, ara que hi és la segona llengua més parlada.)
De totes maneres no hem de caure en la
repetició fatídica de «la llengua gran es menja la petita» i augurar la crònica
d’una mort anunciada. Un reconeixement ampli del castellà com a llengua
rellevant no augura per força un futur tan negre per al català. En un territori
amb plena sobirania, amb l’estat a favor i amb la ciutadania amb voluntat de no
perdre la llengua és pràcticament impossible que el català mori. Fins ara
hem tingut un estat en contra i en constant menyspreu cap a la llengua pròpia:
és això el que donava ales al castellà. Si li donem al català l’estatus de
preferència que es mereix com a llengua pròpia, històrica i de cohesió –deixem
estar ja el pes secular de l’etiqueta «llengua minorada»–, el castellà sols pot
exercir un bon veïnatge i no pas de factor exterminador.
I com que ja es veu que l’oficialitat no ho
garanteix tot, val més que ens concentrem a fer bones polítiques lingüístiques. Sense oficialitat ens estalviem parlar d’obligatorietats i
imposicions i deixem enrere la pàtina de nacionalisme ranci que l’etiqueta
pugui carregar. Que cadascú faci servir la llengua que vulgui i que sigui la
necessitat del dia a dia la que en provoqui l’aprenentatge. Si el català, com a
llengua pròpia i històrica, és la llengua preferent i de cohesió serà
necessària per a la socialització a Catalunya. I és això el que al final busca
l’ésser humà: comunicar-se, socialitzar-se i sentir-se arrelat al lloc on viu.
I si estant com estem en un context
multilingüe és necessari aprendre altres llengües, cal que ho afavorim. Perquè
la comunicació és extremadament horitzontal per molt que ens hagin volgut fer
creure des del poder que hi ha d’haver necessàriament una llengua comuna
imposada a tothom. No és pas veritat. Intenteu fer l’esforç de recordar algun àpat amb gent de
diverses procedències lingüístiques: segur que s’han donat interaccions en
llengües diferents i segur que vosaltres mateixos heu canviat de llengua amb
relativa facilitat en algun moment. Ah, i respectar els drets lingüístics individuals
és respectar totes les llengües per igual, no només les històriques, o les de
més implantació, o les minorades, o les que sigui. No es poden valorar les
llengües amb factors estrictament quantitatius o polítics sinó que totes i
cadascuna són un patrimoni col·lectiu a mantenir, i més quan ens hem omplert la
boca del respecte i l’acollida catalanes cap a totes les llengües i cultures
vingudes d’arreu. Hem de ser coherents: si apostem pel respecte i la
no-imposició haurem d’afavorir molt més del que hem fet fins ara el plurilingüisme
present a la societat catalana. Una nova oportunitat.
Aquests arguments no voldria que abonessin que
ens passem de frenada i, volent ser més papistes que el Papa, vulguem incloure
totes les llengües presents a la nostra comunitat en la futura carta magna. No
pot ser. Les llengües provinents de la nova immigració són patrimoni individual
de cadascú i patrimoni del coneixement del país, però ja està. L’anglès mai ha
estat llengua pròpia a Catalunya, no vulguem col·locar-la-hi ara per força. Les
nostres llengües veïnes són exactament això, veïnes. Integració no vol dir
omplir el cistell del màxim de productes per quedar bé amb tots els venedors.
Integració vol dir trobar la manera de planificar la diversitat i no caure en l’homogeneïtzació,
solució fàcil a curt termini però devastadora a llarga distància. No hem de
buscar la uniformitat, hem de buscar fer una bona gestió de la pluralitat. Ara més que mai,
després de caure en tots els paranys del món globalitzat, guanya allò local i
propi. I és respectant allò propi de cadascú com més s'entén la defensa d'allò propi d'un territori.
Per mi la restitució de la sobirania d’una
part del nostre territori enmig d’un moment convuls de canvis en molts altres
aspectes ha de ser una oportunitat per crear de bell nou estructures i
engranatges que ja no serveixen. La política lingüística planteja reptes
interessants que haurem d’abordar des de noves perspectives si no volem
quedar-nos ancorats en els errors de sempre o amb el perill de ser un estat
independent altament espanyolitzat. Al meu entendre hi ha tres principis que
haurien de regir qualsevol estratègia que seguim: la llengua catalana és un
fonament de base de la identitat col·lectiva, el respecte absolut per als drets
i usos lingüístics individuals i l’aposta ferma per la diversitat lingüística,
superant d’una vegada per totes el vell bilingüisme secular. La prioritat absoluta és aprofitar el marc
sobirà per a la plena normalització del català, i fer-ho d’una manera el màxim
de respectuosa cap a les persones i les llengües presents al territori.
Aquest plantejament no necessàriament utòpic
–o potser sí, la utopia és necessària per caminar– el plasmaria, primer, en l’oficialització de la
llengua catalana, pas que li garanteix la normalització total. Quan parlo
d’oficialització vull dir esmentar-ho explícitament al text constitucional amb
la designació de «llengua pròpia i/o nacional» i amb polítiques lingüístiques
fermes en aquest sentit que generin la necessitat del ciutadà de conèixer la llengua
pròpia del país, la continuïtat de la immersió lingüística i l’ús preferent –mai
exclusiu– de la llengua pròpia a l'administració i mitjans de comunicació.
Segon, l’assumpció de la realitat lingüística del país sense complexes i,
per tant, admetre que hi ha altres llengües comunes –la castellana, la més
estesa. Així, aplicar sense por ni restriccions de cap mena la Carta Europea de
les Llengües Regionals o Minoritàries i complir les disposicions que s’hi assenyalen.
Així, deixaríem de banda el confús terme de «cooficial» i garantiríem la protecció
legal d’aquestes llengües. De fet, molt més del que l’estat espanyol ho ha fet amb
nosaltres ja que ha incomplert sistemàticament diversos dels compromisos.
Tercer, la garantia de llibertat lingüística individual per a tots els ciutadans
del territori. Que les polítiques lingüístiques vagin més en línia de l’ús
espontani i real de les llengües presents al territori i menys en la línia de
restringir-ne i acotar-ne els usos. Que existeixi una llengua pròpia i que se n’afavoreixi
el seu ús cohesionador no passa per imposar-la com a llengua comuna, que imposa
i anorrea el plurilingüisme. Que cadascú parli el que vulgui i, en la mesura
del possible, es pugui adreçar a l’administració en altres llengües diferents
del català. Això entronca fàcilment amb l’argument de defensa i planificació de
la diversitat lingüística. Una societat plurilingüe, amb un alt coneixement de
llengües i en convivència respectuosa és una societat menys homogènia, menys
desigual, oberta i acollidora de veritat.
I quart,
la defensa de la unitat lingüística del català, llengua pròpia, en el tot el seu
marc lingüístic natural. Un context d’estat amb plena sobirania és una
oportunitat d’or per garantir el futur de la nostra llengua i per exercir-ne un
paper protector en altres territoris polítics, històricament més hostils. És
més, sent conscients de l’esquarterament del nostre territori i la manca de
sobirania completa, la llengua com a senyal d’identitat col·lectiu juga un paper clau de
cohesió.
* Serveixi tot el que he dit per al català,
evidentment, per a l’aranès –variant de l’occità– a la Vall d’Aran.
