Amic, et citaré al cor d'una petxina.

(Maria Mercè Marçal)

He triat el mar per caminar enfora i retrobar-me. I així, retrobada retorbada i ben salada deixar que em banyi la llum del sol. Escampar per tot arreu la llum infinita de la tarda marinera, que dóna colors nous de tons tornassolats al tombar el dia. 

Després capbussar-me i triar una pedra només pel tacte, i veure que és el retrat exacte de l'illa que m'acull fins amb línies que esbossen els camins cap a casa. Guardar-la, com un amulet, als prestatges del cor. I que la por dels buits que s'ha quedat al meu cos còmodament instal·lada fins que trobi com sortir-ne, encerti l'eixida exacta per una de les escletxes de roca atramuntanada que dibuixen el perfil de la costa. 

Atravessada per la por, torbada pel sol, encesa i buida, ser agosarada i tenir uns ulls nous que ho veuen tot per primer cop. Intuir borrós l'horitzó, i caminar, caminar i caminar.