Règim lingüístic de la Catalunya independent (2)

Una de les primeres consideracions que vull fer és que l’oficialitat no és el remei infalible ni garanteix l’ús predominant de cap llengua. L’exemple el tenim en algunes repúbliques bàltiques, on malgrat ser estrictament legalistes en favor de la llengua pròpia la implantació social del rus no ha reculat gens ni mica. És més, ara ja es plantegen la necessitat de retocar les fèrries lleis lingüístiques inicials. Que una llengua sigui declarada oficial no és la seva salvació absoluta ni tampoc n’assegura el coneixement estès de la ciutadania malgrat la sociolingüística ens demostra que els països que han assolit la seva independència i han normalitzat la llengua pròpia ho han fet gràcies, en part, a l’oficialitat. Una llengua oficial és, ras i curt, la llengua d’ús del poder públic. I després tothom xerra com vol. I que per molts anys.

És per això que potser no és tan important la consideració jurídica que donem al català. N’hi podem dir llengua oficial, llengua pròpia o llengua comuna. I em penso que hi ha força consens en el fet que el català és la llengua pròpia del territori i que, com a tal, en sigui la llengua institucional. L’important són les polítiques que se’n desprenguin i els drets i deures que la legislació contempli. I aquí sí que tenim èxits que no ens podem deixar perdre: la immersió lingüística, joia de la corona ratificada per la UE; la forta institucionalització del català que moltes llengües cooficials i regionals voldrien; el poder d’atracció que genera als nouvinguts i el respecte i orgull de la diversitat lingüística de la societat catalana. Aquests elements sí que ajuden a la normalització del català.

Això és l’evidència que necessitem un marc juridicolegal que, de la manera que sigui, doni preferència al català. L'empara legal és la que en garantirà la plena normalització. I si tants maldecaps ocasiona l’etiqueta d’«oficial», que aquest marc legal li atorgui tal mena d’oficialitat de facto que no faci necessari donar etiquetes d’oficialitat a ningú. És una opció. Perquè donar l’etiqueta d’«oficial» no és cosa banal i pot hipotecar-nos el futur si ara ens hi llancem de cap en pro de la cohesió, el consens i la cerca desaforada del vot favorable a la independència. Siguem conscients que donar plena oficialitat a una llengua significa donar-li rang de llengua pròpia. Els principis constitucionals no són paper mullat.

I desenganyem-nos: encara que ens avergonyeixi hi ha un puntet de jacobí en aquesta etiqueta tan anhelada de llengua «oficial», que precisament prové de l’època de Napoleó. L’Europa més afrancesada va anar instaurant aquesta designació però fixem-nos que, per exemple, Gran Bretanya només esmenta les llengües oficials a Gal·les o que Estats Units no té declarada cap llengua oficial encara que l’anglès ho sigui de facto. L’oficialitat en si es limita a designar jurídicament la llengua de l’autoritat, i això genera el dret i el deure de saber-la, però sentimentalment l’etiqueta d’«oficial» va més enllà. Compte, doncs, amb aquesta oficialitat, que no és tan sols el reconeixement de la llengua o llengües institucionals sinó que a nivell pràctic –en l’imaginari col·lectiu– li atorga un senyal d’identitat col·lectiva importantíssim. 

 

El reconeixement del català com a llengua oficial a la Catalunya independent és un reconeixement explícit del seu valor de llengua pròpia i històrica de la comunitat, li dóna un caràcter identitari. Ha de ser també així per al castellà? És evident que és una llengua amb una alta implantació en el territori i amb lligams sentimentals per a molta gent, però això li dóna automàticament el caràcter de fonament nacional? No hem d’oblidar que malgrat els drets adquirits històricament això ha estat degut a la imposició d’un estat amb ànsies d’expansió colonitzadora. Se’ls ha de donar aquesta etiqueta a totes dues llengües? Em temo que no. (A mode d’exemple actual podríem plantejar-nos si el polonès hauria de ser llengua oficial a Gran Bretanya, ara que hi és la segona llengua més parlada.)

De totes maneres no hem de caure en la repetició fatídica de «la llengua gran es menja la petita» i augurar la crònica d’una mort anunciada. Un reconeixement ampli del castellà com a llengua rellevant no augura per força un futur tan negre per al català. En un territori amb plena sobirania, amb l’estat a favor i amb la ciutadania amb voluntat de no perdre la llengua és pràcticament impossible que el català mori. Fins ara hem tingut un estat en contra i en constant menyspreu cap a la llengua pròpia: és això el que donava ales al castellà. Si li donem al català l’estatus de preferència que es mereix com a llengua pròpia, històrica i de cohesió –deixem estar ja el pes secular de l’etiqueta «llengua minorada»–, el castellà sols pot exercir un bon veïnatge i no pas de factor exterminador.

I com que ja es veu que l’oficialitat no ho garanteix tot, val més que ens concentrem a fer bones polítiques lingüístiques. Sense oficialitat ens estalviem parlar d’obligatorietats i imposicions i deixem enrere la pàtina de nacionalisme ranci que l’etiqueta pugui carregar. Que cadascú faci servir la llengua que vulgui i que sigui la necessitat del dia a dia la que en provoqui l’aprenentatge. Si el català, com a llengua pròpia i històrica, és la llengua preferent i de cohesió serà necessària per a la socialització a Catalunya. I és això el que al final busca l’ésser humà: comunicar-se, socialitzar-se i sentir-se arrelat al lloc on viu.

I si estant com estem en un context multilingüe és necessari aprendre altres llengües, cal que ho afavorim. Perquè la comunicació és extremadament horitzontal per molt que ens hagin volgut fer creure des del poder que hi ha d’haver necessàriament una llengua comuna imposada a tothom. No és pas veritat. Intenteu fer l’esforç de recordar algun àpat amb gent de diverses procedències lingüístiques: segur que s’han donat interaccions en llengües diferents i segur que vosaltres mateixos heu canviat de llengua amb relativa facilitat en algun moment. Ah, i respectar els drets lingüístics individuals és respectar totes les llengües per igual, no només les històriques, o les de més implantació, o les minorades, o les que sigui. No es poden valorar les llengües amb factors estrictament quantitatius o polítics sinó que totes i cadascuna són un patrimoni col·lectiu a mantenir, i més quan ens hem omplert la boca del respecte i l’acollida catalanes cap a totes les llengües i cultures vingudes d’arreu. Hem de ser coherents: si apostem pel respecte i la no-imposició haurem d’afavorir molt més del que hem fet fins ara el plurilingüisme present a la societat catalana. Una nova oportunitat.

Aquests arguments no voldria que abonessin que ens passem de frenada i, volent ser més papistes que el Papa, vulguem incloure totes les llengües presents a la nostra comunitat en la futura carta magna. No pot ser. Les llengües provinents de la nova immigració són patrimoni individual de cadascú i patrimoni del coneixement del país, però ja està. L’anglès mai ha estat llengua pròpia a Catalunya, no vulguem col·locar-la-hi ara per força. Les nostres llengües veïnes són exactament això, veïnes. Integració no vol dir omplir el cistell del màxim de productes per quedar bé amb tots els venedors. Integració vol dir trobar la manera de planificar la diversitat i no caure en l’homogeneïtzació, solució fàcil a curt termini però devastadora a llarga distància. No hem de buscar la uniformitat, hem de buscar fer una bona gestió de la pluralitat. Ara més que mai, després de caure en tots els paranys del món globalitzat, guanya allò local i propi. I és respectant allò propi de cadascú com més s'entén la defensa d'allò propi d'un territori.

Per mi la restitució de la sobirania d’una part del nostre territori enmig d’un moment convuls de canvis en molts altres aspectes ha de ser una oportunitat per crear de bell nou estructures i engranatges que ja no serveixen. La política lingüística planteja reptes interessants que haurem d’abordar des de noves perspectives si no volem quedar-nos ancorats en els errors de sempre o amb el perill de ser un estat independent altament espanyolitzat. Al meu entendre hi ha tres principis que haurien de regir qualsevol estratègia que seguim: la llengua catalana és un fonament de base de la identitat col·lectiva, el respecte absolut per als drets i usos lingüístics individuals i l’aposta ferma per la diversitat lingüística, superant d’una vegada per totes el vell bilingüisme secular. La prioritat absoluta és aprofitar el marc sobirà per a la plena normalització del català, i fer-ho d’una manera el màxim de respectuosa cap a les persones i les llengües presents al territori. 

Aquest plantejament no necessàriament utòpic –o potser sí, la utopia és necessària per caminar– el plasmaria, primer, en l’oficialització de la llengua catalana, pas que li garanteix la normalització total. Quan parlo d’oficialització vull dir esmentar-ho explícitament al text constitucional amb la designació de «llengua pròpia i/o nacional» i amb polítiques lingüístiques fermes en aquest sentit que generin la necessitat del ciutadà de conèixer la llengua pròpia del país, la continuïtat de la immersió lingüística i l’ús preferent –mai exclusiu– de la llengua pròpia a l'administració i mitjans de comunicació.

Segon, l’assumpció de la realitat lingüística del país sense complexes i, per tant, admetre que hi ha altres llengües comunes –la castellana, la més estesa. Així, aplicar sense por ni restriccions de cap mena la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries i complir les disposicions que s’hi assenyalen. Així, deixaríem de banda el confús terme de «cooficial» i garantiríem la protecció legal d’aquestes llengües. De fet, molt més del que l’estat espanyol ho ha fet amb nosaltres ja que ha incomplert sistemàticament diversos dels compromisos.

Tercer, la garantia de llibertat lingüística individual per a tots els ciutadans del territori. Que les polítiques lingüístiques vagin més en línia de l’ús espontani i real de les llengües presents al territori i menys en la línia de restringir-ne i acotar-ne els usos. Que existeixi una llengua pròpia i que se n’afavoreixi el seu ús cohesionador no passa per imposar-la com a llengua comuna, que imposa i anorrea el plurilingüisme. Que cadascú parli el que vulgui i, en la mesura del possible, es pugui adreçar a l’administració en altres llengües diferents del català. Això entronca fàcilment amb l’argument de defensa i planificació de la diversitat lingüística. Una societat plurilingüe, amb un alt coneixement de llengües i en convivència respectuosa és una societat menys homogènia, menys desigual, oberta i acollidora de veritat.

I quart, la defensa de la unitat lingüística del català, llengua pròpia, en el tot el seu marc lingüístic natural. Un context d’estat amb plena sobirania és una oportunitat d’or per garantir el futur de la nostra llengua i per exercir-ne un paper protector en altres territoris polítics, històricament més hostils. És més, sent conscients de l’esquarterament del nostre territori i la manca de sobirania completa, la llengua com a senyal d’identitat col·lectiu juga un paper clau de cohesió.

 * Serveixi tot el que he dit per al català, evidentment, per a l’aranès –variant de l’occità– a la Vall d’Aran.

---